Menjar bé, la clau per resoldre un crim (literari)

Quan al detectiu Pepe Carvalho se li entravessa un cas, es refugia a la seva casa de Vallvidrera i es posa a cuinar alguna recepta laboriosa i presumiblement de digestió lenta. El comissari Salvo Montalbano, poc hàbil als fogons, prefereix acudir a la seva ‘trattoria’ de confiança i deixar-se assessorar, tot i que sol decantar-se per un plat de pasta i uns molls fregits. Després d’un bon àpat, tots dos veuen la trama molt més clara. I d’aquí a la resolució del cas només queden un parell de nusos per lligar.

L’icònic personatge que va crear Manuel Vázquez Montalbán fa ara 50 anys –quan es va publicar ‘Jo vaig matar Kennedy’– va aportar al gènere detectivesc la seva passió per la gastronomia d’arrels populars. Partint d’això, Carvalho no té inconvenient a atipar-se de valent a casa, l’oficina o als seus restaurants fetitxe (amb Casa Leopoldo al capdavant) enmig de qualsevol investigació. Andrea Camilleri va fer evident les seves influències literàries al batejar el seu comissari com Montalbano, que també va convertir en un apassionat seguidor de la cuina siciliana.

Conferència a la BCNegra

Gràcies a això, la gastronomia s’ha convertit en un factor indispensable en l’anomenada novel·la negra mediterrània, com una senya d’identitat davant altres denominacions d’origen. De fet, el festival BCNegra dedica aquest divendres una de les seves conferències a analitzar el paper de la cuina en les novel·les de Vázquez Montalbán i Camilleri, dos dels autors més populars del gènere i que més han inspirat altres escriptors.

Serà, evidentment, al migdia a la Boqueria, on Carvalho aconseguia no només la millor matèria primera per als seus guisats (o els del seu fidel ajudant Biscuter) sinó informació dels seus contactes de carrer. I hi participaran el traductor de les aventures de Montalbano, Pau Vidal, la gastrònoma Maria Teresa Di Marco i Carlos Zanón, comissari del festival, escriptor i continuador de la saga carvalhiana.

Vázquez Montalbán va ser ell mateix un gastrònom empedreït, així que sembla lògic que dotés el seu personatge de la mateixa passió. Això sí, en el pròleg de la primera edició de ‘Las recetas de Carvalho’, un volum que reuneix tots els plats que apareixen a les novel·les, reconeix que el detectiu no sempre cuina per plaer, més aviat com a teràpia. «Carvalho cuina per un impuls neuròtic, quan està deprimit o crispat», escriu l’autor, que també aclareix la base dels gustos del seu investigador: «El paladar de la memòria, la pàtria sensorial de la infància».

Per això recorre sempre a la cuina popular «pobra i imaginativa», amb alguna incursió a la cuina francesa, primer, i d’autor a mesura que es va sofisticant i coneixent la nova cuina tecnoemocional catalana. Cal recordar que Vázquez Montalbán va demanar que escampessin les seves cendres a cala Montjoi, per estar sempre a prop d’El Bulli.

Rastrejadors amb bon gust

A partir de Carvalho, qualsevol detectiu o policia que resolgui crims literaris en un país mediterrani té bon paladar. No només el mateix Montalbano –a qui Camilleri deixava menjar el que ell no podia per recomanació mèdica– sinó també el comissari venecià Guido Brunetti, de Donna Leon, el comissari atenès Kostas Jaritos, de Petros Màrkaris, i molts més. De fet, resulta bastant revelador comparar els menús habituals d’aquests amb els dels seus col·legues escandinaus, que s’han de conformar amb litres de cafè aigualit, pastes i sandvitxos tristois.

Notícies relacionades

‘Panquemado’, ‘pegarata’, alpistera... dolços de Setmana Santa més enllà de la mona i la ‘torrija’

Aquest restaurant japonès té les millors vistes de Barcelona: està just al costat de l'estació de Sants

Es pot plantejar si té sentit trencar el ritme d’una novel·la policíaca amb la descripció d’una recepta o amb els plats que serveixen al personatge en un restaurant. Hi ha tantes opinions com lectors, però cal tenir en compte que una de les característiques de la novel·la negra mediterrània és que la resolució del cas no és l’únic que importa.

El context, l’ambient, els personatges amb qui es creua el protagonista, els problemes socials, les relacions humanes, l’esperit del moment, els hàbits quotidians, els plaers mundans... Tot això ajuda a formar un caldo literari potent i saborós, que transcendeix el rigorós procediment policial per recrear-se amb el que realment batega: la vida.