06 d’abr 2020

Anar al contingut

referent esportiu

Marta Xargay: «Les dones del bàsquet ja no podem fer més»

«És molt difícil mantenir-se al capdamunt de tot», accentua l'aler de l'Uni Girona que aquest cap de setmana buscarà alçar el seu primer títol de la Copa de la Reina de bàsquet

Arnau Segura

Marta Xargay: «Les dones del bàsquet ja no podem fer més»

Joan Castro ICONNA

«Afrontem el torneig amb molta il·lusió. I en el millor moment de la temporada», arrenca, sempre somrient, Marta Xargay (Girona, 1990); la número 10 d’un Spar Citylift Girona que aquest dijous farà cap a Salamanca amb l’ambició de destronar el Perfumerías Avenida com a campió de la Copa de la Reina de bàsquet i alçar aquest títol per primera vegada en tota la seva història.

Però abans d’arribar a una hipotètica final contra l’equip que ha dominat el bàsquet espanyol en els últims cursos, les gironines, que ara mateix són segones a la Lliga, a tan sols un triomf del conjunt castellà, i que d'aquí una setmana visitaran el Reyer Venezia als quarts de final de l’Eurocup, hauran de batre el Cadí la Seu, aquest divendres, i, dissabte, el vencedor de l’eliminatòria entre el València i el Ciudad de La Laguna de Tenerife. 

«Són tres finals en tres dies. Partit a partit, com sempre», emfatitza l’aler catalana del quadro d’Èric Surís, que afronta amb optimisme una possible final contra el Perfumerías. Les de Salamanca han vençut el Girona en les tres últimes edicions de la Copa, però les catalanes, les vigents campiones de la Lliga i de la Supercopa, s’han imposat en els cinc últims enfrontaments directes, fet que amenaça l’hegemonia de l’equip castellà.

Viatge d’anada i tornada

«Abans el Girona havia de limitar-se a fer una mica de soroll. Però s’ha après a lluitar de tu a tu contra el Perfumerías. I la balança ja està equilibrada. I ara s’opta a tots els títols; mantenint, sempre, els peus a terra i la humilitat. I sabent que és molt difícil mantenir-se al capdamunt de tot», assegura una Xargay que, el 2009, amb tan sols 18 anys, i després de ser una de les grans artífexs de l’ascens del Girona a la màxima categoria, ho va deixar tot enrere per incorporar-se, precisament, a les files del Perfumerías. 

Xargay, a la pista de l’Spar Citylif Girona / JOAN CASTRE (ICONNA)

«Continua sent el mateix club familiar. S’ha professionalitzat, però no ha perdut l’essència. Els diners no ho són tot. I, al final, prefereixes anar a un club en què es preocupen per la gent que tenir molts diners i que et tractin com si fossis un producte, un cromo. Aquesta família, a més, ha crescut moltíssim. Veure Fontajau ple és una passada. I, a més, l’aficionat que és a l’última fila del pavelló pateix, disfruta, igual que nosaltres», apunta Xargay, que, després de passar pel Praga i el Kursk rus, va tornar a Fontajau aquest gener amb el repte de «tornar a ser jo». I d’arribar en forma a uns Jocs Olímpics en quaè espera engreixar el seu ja brillant currículum amb la selecció. 

«Ja he complert un somni tornant a casa. I, ara, guanyar un títol amb l’equip de la meva ciutat seria encara més especial. No estava bé a Kursk. I a Praga també va ser difícil al principi. Quan estàs baix, tot és una merda. ’No serveixo per a res. ¿Què estic fent sola aquí?’. I quan estàs a dalt, tot és meravellós. És difícil sortir d’aquest bucle, trobar un punt mitjà. Va ser dur. Fins que un dia em vaig dir que n’hi havia prou. ‘Estic fent el que m’agrada. I he de tirar cap endavant. Soc una persona i, com a tal, puc equivocar-me. Però soc aquí per disfrutar’. De tot se n’aprèn. I tot t’ajuda a créixer», accentua la catalana. 

A Girona, Xargay ha recuperat el somriure. «Tenir una vida de persona, poder anar a berenar els divendres amb la meva germana, poder anar a dinar a casa dels meus pares, poder jugar amb la meva neboda, em dona un extra d’energia, de felicitat, que es nota a la pista», admet la gironina abans de remarcar que alçar el títol de la Copa aquest diumenge, 8 de març, serviria per arrodonir el Dia de la Dona i d’afirmar que «encara queda molta feina perquè, tot i que l’anem reduint, la diferència entre el bàsquet masculí i el femení continua sent sideral».

«Nosaltres estem fent la nostra feina. I seguirem fent-la perquè som tossudes i perquè volem que se’ns respecti pel que fem. Tant de bo per a la següent generació ja sigui tot igual; tant en l’aspecte dels sous com en la presència als mitjans, que també tenen una responsabilitat molt gran en tot això. Aquesta temporada, per exemple, s’han retransmès tots els nostres partits d’Eurolliga, que és d’agrair. Tot i que, al final, tampoc hauríem d’agrair-ho. Perquè ens ho hem guanyat. De vegades ens pregunten què més creiem que hem de fer nosaltres. ¿Més? Nosaltres ja no podem fer més», afirma Xargay, orgullosa, contenta de saber-se un referent per a les més joves.

La passió de les nenes

«Que quan s’acabi el partit et vinguin no sé quantes nenes a demanar una foto o un autògraf, o a dir-te que volen ser com tu de grans, és brutal. No és un títol, però és una victòria», assenteix la gironina, que continua disfrutant del bàsquet amb la mateixa passió amb què el va descobrir, al pati de l’escola, amb tot just 4 anys, i amb la que mirava els Jocs amb la seva mare sense poder ni imaginar-se que un dia arribaria a disputar-los.

 «Al principi va ser dur perquè els nens no ens passaven mai la pilota. I he tingut moments d’odiar-lo. De voler-ho deixar. Però, al final, s’ha imposat l’amor. I ara torno a disfrutar com una nena. Aquesta essència, aquesta innocència infantil, no s’ha de perdre mai. Ni els nervis de cada partit ni el nus a l’estómac abans de saltar al parquet. De vegades pensem massa. I en el moment en què deixem de pensar tant és quan disfrutem. Quan ens ho passem bé. Quan som nosaltres mateixos».

Temes: Letizia Ortiz