BCN recorda amb una placa el lloc on un tramvia va atropellar Gaudí

A les sis de la tarda del 7 de juny, perquè aquella va ser l’hora i el dia en què va passar el fatal accident, es va inaugurar ahir una placa que assenyala el lloc exacte onAntoni Gaudí va ser arrossegat fa 100 anys per un tramvia de la línia 30. Anava camí de la missa vespertina de Sant Felip Neri. Potser portava el seu exemplar de La Veu de Catalunya a la butxaca. Si fos així, el diari, esfullat, va volar pels aires. El que és segur és que en una butxaca portava els evangelis i que una part de la roba la portava agafada amb imperdibles.

Els quatre primers conductors que el van veure ajagut a terra no van parar a auxiliar-lo. Ho va fer el cinquè. El va portar a la casa de socors de la ronda de Sant Pere. Amb aquell aspecte, van pensar que era un rodamon. Va balbucejar un nom a les infermeres. No el van entendre. Antònia Samdi, això van anotar, com si la barba no delatés prou que era un home.

Amb retalls dels seus contemporanis, d’aquells amb qui va tractar sovint, és possible imaginar l’accident. Va travessar la Gran Via a l’encreuament amb Bailèn sense parar massa atenció. Diuen que Gaudí era dels que creien que carros, cotxes, bicicletes i qualsevol altre mitjà de transport sobre rodes havien d’aturar-se al pas d’un vianant. Però un tramvia, és clar, són paraules molt més grans. Enmig de la calçada va frenar perquè venia un comboi, però al fer un pas enrere no es va adonar que en venia un altre en sentit contrari. Va ser el que el va atropellar. Es va sumar així el més famós arquitecte de la ciutat, llavors i encara ara, a la llarga llista de barcelonins víctimes del tramvia, un mitjà de transport que a Sants havien rebatejat com Herodes, pel nombre de criatures que havien acabat sota les seves rodes, i al Clot com la Guillotina, perquè passava tan a prop de les parets que més d’un passatger, per la imprudència de treure’l per la finestra, havia perdut el cap.

Que fos un tramvia, a més, el vehicle que li va acabar segant la vida és una tremenda ironia per una anècdota que amb prou feines es recorda. La seva col·laboració amb les autoritats eclesiàstiques de Palma perquè participés en la catedral de la capital va acabar abruptament. No va agradar el seu estil. A la premsa local fins i tot se’n va fer conya. Li van retreure que va concebre una ornamentació que va ser definida com un tramvia incrustat enmig de l’església. S’ho va prendre amb humor. "Potser no són bonics, els tramvies", va dir. No podia imaginar, és clar, el seu tràgic final.

La nit més llarga

Gaudí era una mica com Kant, un home d’horaris tan estrictes que al seu pas podia saber-se quina hora era. Aquell 7 de juny de 1926, el mossèn custodi de la Sagrada Família, Gil Parés, es va estranyar que a les 22.30 hores Gaudí encara no hagués tornat. Va començar la nit més llarga. Va ser primer el capellà a casa de Domènec Sugranyes, la mà dreta de Gaudí. Va trucar amb insistència. "Don Anton ha desaparegut", va apuntar tot just obrir-se la porta.

Va començar la recerca. A la casa de socors els van descriure com el vellet d’ulls clars que subjectava els evangelis entre les mans, van deduir que era ell, sobretot pel detall dels imperdibles, però ja no era allà: l’havien traslladat a un hospital per la gravetat de les seves ferides. Erròniament, els van dir que era al Clínic. Va ser en va el viatge fins al carrer Villarroel, però van aclarir finalment que es trobava a l’Hospital de la Santa Creu.

A l’arribar allà, la primera resposta que van rebre és que estaven equivocats: si Gaudí estava entre els seus pacients, per descomptat que ho sabrien. "El tenen i no ho saben", van respondre. Efectivament, sense que li haguessin parat ben bé atenció, era a la sala d’acontusionats. En un moment li van buscar una habitació de pagament, on va estar tres dies fins que el 10 de juny va morir.

Notícies relacionades

BCN adjudica a Acsa el manteniment del Parc del Fòrum

Els municipis volen blindar legalment la figura de l’electe local

Va tenir breus moments de lucidesa; poca, però suficient per demanar els sants sagraments i, de tant en tant, mussitar: "Jesús, Déu meu". Era una habitació individual. A l’esquerra tenia una finestra, i sobre el coixí, al costat del seu cap, un crucifix. La desfilada d’autoritats eclesiàstiques i polítiques va ser incessant. Francesc Cambó, per exemple. També col·legues d’ofici, com Josep Puig i Cadafalch. I, per descomptat, periodistes, com un de La Publicitat que volia deixar ja mig escrit l’obituari i demanava als presents, a més d’opinions, anècdotes sobre Gaudí.

Passats 100 anys, i és estrany que ningú hagués fet abans aquest pas, una placa davant el número 665 de la Gran Via recorda el lloc de l’accident. La va demanar el novembre passat en un ple del districte el president de Coreixample, Xavier Llobet. El regidor Jordi Valls, sense fer soroll, va recollir el guant. Ja està inaugurada.