Un bar centenari amb final feliç

Fa més temps que està dempeus que Jordi Hurtado. Un miratge vintage. Habitual dels rànquings de "bars autèntics" de Barcelona. A la porta hi ha adhesius de Trinaranjus que podrien explicar més que Bárcenas. Per aquestes taules de marbre circulen més secrets que pel confessionari de Rosalía. "Ui, ui, ui...", diu el Tano amb un mig somriure. "La discreció és molt important", diu com un mantra.

És La Vermutería del Tano (Joan Blanques, 17). "Celler emblemàtica", insisteixen les ressenyes. "Parròquia obligada." "Una joia catalana amb ànima." "Una institució del barri." "Té duende fins i tot a les ranures de les rajoles." Sols li falta un any per complir els 100. Tornada al futur en versió vermutera. El vermut es continua servint com als anys 40 del segle passat: en vas petit, fred, sense gel, sense res. Ningú treu el mòbil.

Aquí s’han rodat anuncis, pel·lis, curts, programes de tele. "Vam presentar també un disc dels Manolos", recorda el Tano. Fins i tot surt en una novel·la de Zafón. El Tano desplega el somriure de qui sap més del que explica. Impossible asseure’s a parlar amb ell menys d’una hora. "El bar està a punt de fer 100 anys", s’excusa. Molts clients s’ho segueixen preguntant: "¿I sempre ha estat aquí?".

¿Famosos? "Uf –esbufega–, doncs uns quants". El Tano desenfunda el telèfon per fer memòria. Tant t’ensenya una foto amb l’actor nord-americà Michael Shannon (Animales nocturnos) que amb Jordi Évole. "Aquest és el Recio" (Jordi Sánchez, a La que se avecina ). "L’última producció que vam fer va ser per a una sèrie alemanya." Crimen en Barcelona. "El protagonista –Clemens Schick– va sortir en una pel·lícula de James Bond" (Casino Royale).

Allà segueix com si res. Els mateixos proveïdors, els mateixos cambrers (l’Àngels i el Josep), la mateixa decoració, les mateixes conserves entronitzades pels gurus gastro al costat del sacre vermut Perucchi (ara Miró). L’històric celler acaba de canviar de mans sense canviar absolutament RES. Un miracle en temps d’especulació. Els ha sotjat molt voltor, reconeixen. Ofertes amb molts, molts zeros.

Tano. Cayetano Gabernet. Ell i la seva dona, Maricel Vidal, han estat 35 anys rere la barra. Des del 1991. Tot i que el celler data de 1927. "La paraula ‘vermuteria’ – riu el Tano– potser la vaig inventar jo, mira el que et dic". 35 anys, es diu ràpid. Però no se n’han adonat, prometen. "Del que me n’he adonat –apunta l’examo– és que ara dic: ‘Ostres, demà em llevo i ¿què faig?’. Et quedes una mica fora de joc". ¿El primer que van fer després de jubilar-se? "Aixecar-nos més tard", riuen. "I nosaltres vam anar a dinar al camp."

Han arribat a treballar de 7 del matí a 11 de la nit. "Tots dos solets, la meva dona i jo", esbufega el Tano. "Sempre dic que aquest celler ens ho ha donat tot, però també ens ha tret moltes coses." Vida social, anava a dir, però rectifica a temps. "Vida familiar. Perquè vida social aquí... Això és la pera. Com li donis carinyo a la gent, al final acaba sent una gran família, que és el que ha sigut." No se’n penedeixen, no.

Han agafat el relleu dos germans de Gràcia. Miguel Jiménez, el veí de dalt, i Marta Jiménez, que és la que en sap d’hostaleria, que està ara darrere la barra. "Ha après ràpid", somriuen els examos. "Vaig estar amb el Tano i la Maricel de sol a sol per absorbir-ho tot –diu ella–, per aprendre-ho tot. M’han ajudat molt".

"Tot es manté"

"Segueix tot igual", insisteix la Marta. "Tot es manté. Mateixos productes, mateixos proveïdors, mateixos cambrers, el mateix vermut de sempre, el mateix vas." "Jo tinc respecte per aquest lloc", promet. És una responsabilitat, sí. "És molta responsabilitat –diu la Marta–, però també molt orgull. És la responsabilitat de mantenir-lo i que continuï sent el que ha sigut fins ara. Autèntic. Que no perdi l’essència, la identitat que té".

Al Tano encara se’l pot veure cada dia pel bar. "M’agrada venir –s’encongeix d’espatlles–. Encara hi ha molta gent que no sap que l’he venut", es justifica. És per aquí, els presenta la Marta en actitud d’amfitrió. "Sí, sí. L’important és que el canvi no sigui traumàtic per a ningú –diu com si fos la casa de tots–. I ho estem aconseguint".

Segueix tot igual, fins i tot la decoració. El Tano ho ha cedit tot. "Tot té la seva història", insisteix. Hi ha relíquies que donarien per a un article a part. Al Tano li agrada col·leccionar. "Més que res, tafanejar", riu. A la paret del fons hi ha desplegada la seva col·lecció de rellotges. "Aquí exposats n’hi pot haver 60 o 70 –detalla–. Però n’he arribat a tenir fins a quasi 100". I aquí hi ha la vitrina de records. "Tinc coses que m’ha anat duent tota la clientela dels viatges pel món –relata–. Tinc coses dels països més estranys que et pots imaginar. Per exemple, de l’illa de Pasqua". Posa els ulls en blanc. "¿Com vols que m’ho emporti jo, això?".

Notícies relacionades

Tancarà durant un any el passadís que connecta l'L1 i l'L5 a plaça de Sants

Inquietud veïnal per un local de Gràcia buit fa 13 anys que va estar ocupat: «No el llogaré si no em paguen 13.000 euros»

On hi solia haver una tele, ara hi ha una màquina d’escriure dels anys 20. "Me la va regalar un client, en tenia 90 i tants. Aquest senyor en la postguerra va ser àrbitre de futbol. Per fer l’informe dels partits anava amb aquesta màquina, que pesa una barbaritat", esbufega. "Si començo a explicar-te coses, potser se’m salta una llàgrima, ¿eh? –adverteix–, perquè soc molt sentimental". I acaba explicant-te coses amb els ulls entelats.

A la fi l’hi treus: el secret per mantenir un negoci 35 anys. "Ser constant a la feina." ¿I què els diu als clients de sempre? "Els dono les gràcies –aguanta la llagrimeta amb prou feines– per haver-me donat la vida".