60 anys de la Caputxinada

Així ho va anunciar un altre religiós de la comunitat, fra Eduard. Un dels supervivents és Enric Castells, que va rebre un gran aplaudiment dels prop de 200 assistents, entre els quals figuraven l’expresident José Montilla i l’exalcalde Xavier Trias, i la tinenta d’alcaldia de Barcelona Laia Bonet. Els altres dos supervivents són a la infermeria: mossèn Lluís de Reus, que va ser el primer que va parlar amb la policia franquista que va venir a reprimir els estudiants reunits, i Jordi Marquet, cuiner.

"És un plaer i un honor ser al costat dels que m’acompanyen", va començar el periodista Andreu Claret, moderador del col·loqui celebrat per commemorar l’assemblea, que va acabar en tancada sota vigilància policial i a la qual va assistir amb 19 anys.

L’assemblea fundacional d’aquell 9 de març no es podia produir legalment, però estava anunciada des d’un mes abans. La policia franquista sabia que es faria, però no sabia on. I els caputxins van ser col·laboradors necessaris perquè tingués lloc.

Claret va recordar que la voluntat era donar a conèixer el sindicat sense amagar-se. I va citar la trobada de Quim Boix, alumne d’Enginyeria i un dels delegats sindicals que va muntar allò, amb un degà de la Universitat de Barcelona de cognom Orbaneja. Boix li va demanar una seu per presentar el sindicat estudiantil, i l’home, com a resposta, va obrir un calaix i en va treure una pistola que va dipositar sobre la taula. A continuació va convidar l’estudiant a acabar la conversa.

Claret va afirmar que la Caputxinada va ser "un miracle", i va donar la paraula als seus companys d’escenari, cinc persones que, com ell, van ser allí aquell dia. I va ser Boix qui va començar, no sense sornegueria: "Jo era i soc ateu, i no creia ni crec en els miracles. Allò va ser el resultat d’un treball col·lectiu". Un treball en el qual els comunistes com ell van ser protagonistes i en el qual no es van mostrar dogmàtics: "Se’ns qualificava de no democràtics i vam demostrar el contrari". Cal tenir present, va recordar Claret, que el PSUC no autoritzava la participació dels seus integrants en l’acte, per seguretat. I en va citar un altre que va incomplir la norma: Andreu Mas-Colell, que era estudiant d’Econòmiques i responsable de l’organització d’estudiants del PSUC.

Desallotjament

Estudiant de cinquè d’Econòmiques i posteriorment economista de talla internacional i exconseller de governs de Jordi Pujol i Artur Mas, Mas-Colell va destacar el paper rellevant de la policia perquè l’acte es recordi encara: "Hi va haver sort i incompetència policial. Se’ls va acudir no deixar-nos sortir, i així ells van muntar la tancada, sense la qual no hi hagués hagut tanta repercussió".

"La Caputxinada va ser un miracle i no ho va ser", va prosseguir. Segons la seva opinió, van pesar diversos elements: que no hi va haver dissidències, que la universitat "començava a ser molt lluny del franquisme" i que la dictadura "ja no es podia permetre reprimir brutalment nois i noies de classe mitjana". Va citar altres causes de l’èxit: que el sindicat era "seriós i potent", l’atreviment estudiantil, la "qualitat intel·lectual" de l’acte i, finalment, la presència d’intel·lectuals de pes, que Mas-Colell atribueix a la gestió de l’editor ja mort Xavier Folch.

Notícies relacionades

La UB assenyala incompatibilitats entre la norma i el dret europeu

Élite Taxi proposa convertir els VTC en llicències temporals de taxi

La llavors estudiant i ara catedràtica de Sociologia de la UAB, Carlota Solé, va recordar alguns dels noms d’aquesta llista d’intel·lectuals de pes que van donar distinció a l’assemblea. "Hi havia uns 35 professors i intel·lectuals, entre ells, Salvador Espriu, Pere Quart (Joan Oliver), Jordi Rubió, Agustín García Calvo, Lluís Xirinacs, Oriol Bohigues, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Maria Aurèlia Capmany...".

El divendres 11 de març continuava la tancada. L’arquebisbe Gregorio Modrego, d’indiscutida lleialtat franquista, no va permetre que els agents entressin al temple. Però aquell divendres hi havia Consell de Ministres i Franco va preguntar al ministre de Governació, Camilo Alonso Vega, com estava la situació: "Continuen allí". I el dictador va exigir un desallotjament immediat, que va executar la policia, i així es va posar fi a un dels actes antifranquistes més coneguts, malgrat que encara van passar nou anys abans que Franco morís i el seu règim iniciés la seva agonia.