Isabel Segura, historiadora del feminisme: «Hem viscut millor perquè les dones van participar en la construcció de la democràcia»

La gràcia de les jornades va ser que es van convertir en un espai bastant interclassista, amb un ventall molt ampli. Des de la democràcia cristiana fins a dones de la ultraesquerra. Que fossin capaces de discutir i barallar-se, però arribar a un pacte per crear unes mínimes bases. Només en van quedar fora les dones de l’Opus.

Explica en el llibre que dones de l’Opus van protestar mitjançant cartes al director de ‘La Vanguardia Española’. I que una va escriure: «Propugnar el dret a disposar del propi cos només buscant la satisfacció sexual té ja un nom: prostitució».

Es van automarginar, van anar a provocar. Van ser les úniques que no hi van participar. Sí que ho van fer cristianes de base. La gràcia és que hi van participar dones de procedència econòmica molt diversa, de trajectòria vital molt diferent. I, tot i que va costar hores, es van posar d’acord sobre una sèrie de punts, com el dret a una feina sense discriminacions; la socialització del treball domèstic; una educació pública, laica, gratuïta i no discriminatòria per a la dona; l’abolició del servei social; la supressió del delicte d’adulteri; l’educació sexual amb anticonceptius a càrrec de la Seguretat Social, entre d’altres. Va ser un compromís intel·ligent per la seva banda.

¿Quin és el llegat de les jornades?

Tot el que va venir després: projectes diversos, bars, llibreries, editorials. Tot va tenir la seva llavor en les jornades. La Llibreria de les Dones, al carrer de Lledó; la revista ‘Vindicación’; la revista ‘Dones en lluita’.

En els 50 anys que han passat, ¿hem tingut presents les jornades del 1976?

Crec que no. Quan es valora la transició, molt poques vegades es parla de les jornades catalanes de la dona. Les primeres van ser a Madrid, però va ser pocs mesos després de la mort de Franco. Hi va anar molt poca gent, perquè pràcticament eren clandestines. Reunir 3.000 o 4.000 dones a Barcelona va ser un canvi.

¿La policia va posar la seva mirada en les jornades de Barcelona?

Hi va haver certa vigilància, no tenien clar si podrien tirar les jornades endavant. Però que jo sàpiga no hi va haver detencions.

¿Va ser un acte antifranquista, a més de feminista?

És un acte contra la legislació franquista, però, sobretot, per marcar com havia de ser la democràcia. Perquè s’aprova la llei d’amnistia, però no hi entren els delictes sexuals de les dones; ni el tema de l’avortament, que suposarà encara molts anys de clandestinitat, o l’adulteri era diferent si eres home o dona.

¿I això va passar perquè els homes no s’hi van esforçar?

Pel mateix que dèiem, en la transició no es parla de les jornades i hi ha un cert menyspreu pel que s’havia fet, per com ens afecta la vida a les dones.

¿Vostè quants anys tenia?

23 anys, però no hi vaig anar. Estava en altres mogudes.

¿Els partits polítics van tenir en compte les jornades?

Primer va ser un ‘a veure com va’. Després, els partits es van ressituar, però les participants els van instar a no utilitzar-les.

Explica vostè en el llibre com la dona entra a treballar en la primera indústria catalana a finals del XVIII, els fabricants argumenten que només amb el sou de l’home les famílies no sobreviuen, però tenien un altre motiu real.

El motiu que volguessin que les dones anessin a les fàbriques a treballar era que cobrarien menys. Va ser una mesura per estalviar costos.

¿Aquesta dona que ha arribat a la fàbrica coneixerà un temps de canvi amb la II República?

Ja abans, com el 1918, les dones treballadores fan vagues, i es posa a sobre de la taula que no es pot subsistir. Caterina Albert, coneguda com a Víctor Català, diu que el feminisme és «la defensa sagrada del més elemental de tots els drets, el dret a la vida». Les dones de la vaga del 1918 posen de manifest això, el dret a la vida.

Les dones poden votar a Espanya a partir del 1933 i se les assenyala per la victòria de la dreta el 1934.

No és cert. El que va passar és que la CNT va cridar a l’abstenció el 1934. Quan van mirar les actes i els resultats electorals van veure que no va ser pel vot femení.

La dona que havia sigut portada a treballar per ser mal pagada i que havia passat la Guerra Civil, amb la penúria general, s’ha de quedar a casa quan comença el franquisme.

Les van expulsar de la feina. El discurs partia que l’home havia de mantenir la família, però tampoc podia. La meva mare treballava en el tèxtil. Es va casar i pràcticament la van fer fora de la feina. ¿Què va fer ella? Anar-se’n a casa i treballar allí amb una màquina de tricotar. És a dir, s’expulsa la dona del treball reglat i reconegut i se la deixa fora del mercat i, per tant, sense drets. Econòmicament, és un desastre, i per això es va crear una borsa de dones grans empobrides, perquè no havien cotitzat o van cotitzar pocs anys. És una repressió sexual, fer fora les dones de la feina remunerada en molts sectors.

Tornant al 1976, allí, al paranimf, hi ha dones joves i dones grans.

Crec que la convivència va ser fantàstica. Les joves eren més radicals.

¿Era el primer acte així en quant temps?

Des del congrés de dones del 1937 a Barcelona. Els 40 anys del franquisme transcorren entre aquests dos moments. Les jornades del 1976 es preparen durant un any.

Es van demanar diners a banquers com Jordi Pujol.

L’altre dia algú va dir que Pujol havia finançat les jornades. ¡Serà possible! A Pujol el van anar a veure i Banca Catalana va donar 100.000 pessetes. I Ramon Trias Fargas, que era a l’Urquijo, en va donar 25.000. Les participants van pagar les inscripcions, va ser una font de finançament. Amb el que van donar els bancs només es va publicar el llibre de les jornades.

¿Hi van acudir homes, a les jornades?

Sí que hi van anar, però no se’ls va deixar parlar. Aquest era l’acord.

¿Com ha anat el feminisme després?

Hem viscut millor, de manera molt més plàcida, que si no s’haguessin celebrat les jornades, perquè amb la seva celebració es van obrir moltes mentalitats, perquè van posar sobre la taula que les dones havien de participar en la construcció de la democràcia i perquè hi van participar. Les jornades van ser també una gran festa, com deia una amiga meva. I en tota revolta hi ha festa.

¿Les dones de 15 a 20 anys avui saben alguna cosa d’aquelles jornades?

No.

Notícies relacionades

Inditex i Alcampo construiran per protegir-se d’inundacions

Una entitat vinculada a CCOO tanca després de 40 anys ajudant immigrants

¿Però sí que coneixen els seus drets?

Crec que sí, soc profundament optimista. Ho veig en les meves nebodes. Això d’avui és diferent, hi ha un context que ha propiciat que les relacions siguin diferents. Hi ha molta violència, però probablement abans era encara més salvatge que ara, quan s’ha fet pública. Ara hi ha dones que denuncien i fan pública aquesta violència.