"No parteixen mai de la base que soc d’aquí"

El perfil del Marcelo no és exòtic avui a Barcelona. De fet, la nova normalitat del jovent barceloní és haver nascut a l’estranger: per primera vegada aquest perfil arriba al 50% a la capital catalana. El canvi demogràfic entre els 12 i els 35 anys planteja reptes intangibles, com la identitat, la integració a la ciutat i la percepció de la societat. Residents, amb trajectòries vitals molt diferents –de l’Equador, l’Uruguai i Guinea– expliquen a EL PERIÓDICO la seva experiència i què representa "ser d’aquí" en la Barcelona d’avui en dia.

En els tres relats hi apareixen afirmacions similars: la integració és possible, però no immediata; l’etiqueta d’"estranger" pesa de manera diferent en cada persona, i la llengua –sobretot el català– actua de vegades com a porta d’accés i de vegades com a frontera invisible.

Hassimiou Bangoura va arribar a Barcelona sent un adolescent, amb 16 anys. Avui, en té 24 i treballa del que va estudiar: és agent comunitari en salut mental en un centre cívic de Trinitat Nova. Els seus amics l’anomenen simplement Bangu. Va sortir de Guinea amb la intenció de continuar ampliant els estudis fora del continent africà. La sol·licitud de visat li va ser denegada diverses vegades. Finalment, va aconseguir entrar a Espanya en llanxa, va passar dos mesos al sud i va fer rumb cap a Barcelona "per intuïció". "Des que vaig arribar, la meva vida va transcórrer en aquesta ciutat", diu.

Va aprendre català tot just arribar, perquè el va considerar imprescindible per connectar amb la ciutat. Avui el parla amb naturalitat i l’utilitza sempre que se sent còmode, tot i que preferiblement utilitza el castellà. "No vull que m’estimin més per parlar català; vull que ho facin per ser qui soc". Tot i així, reconeix que la visió dels altres canvia quan utilitza la llengua local: "Veus aquella mirada de ‘tu sí que ets d’aquí’".

Notícies relacionades

Josep Rull s’afegeix ala faràndula

Barcelona destapa la "vergonya" dels incívics al carrer

Magdalena Cetrulo va arribar a la capital catalana des de l’Uruguai el 2019 amb experiència d’arquitecta. Va aterrar amb la idea de créixer professionalment. No va deixar mai de sentir-se estrangera, si bé per a ella no era una cosa dramàtica. "Mirava d’adaptar-me a través de petits detalls: dir falda en comptes de pollera", explica. Durant el seu primer contacte amb la ciutat percebia la diferència constant en la manera de parlar, de moure’s o d’encaixar amb els codis locals.

La seva integració no va ser immediata. "Al principi vivia com de prestada", reconeix. Durant anys, va aprofitar la ciutat fent plans cada cap de setmana i coneixent gent nova contínuament, amb un ritme non-stop. "No estava arrelant; estava vivint l’experiència al màxim", admet ara amb perspectiva. Es va sentir integrada quan va deixar de percebre que Barcelona era un lloc per descobrir i es va convertir en rutina.