La pinacoteca barroca de Sant Pau
El recinte modernista ha descobert que és posseïdor d’una, tot i que curta, molt valuosa col·lecció d’art. Són 11 pintures i una escultura. Algunes dormien al dipòsit històric i d’altres passaven inadvertides a la vista de tothom. Després de la restauració, el conjunt s’exhibirà a la tardor.
La X del mapa del tresor no era gaire lluny. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, que aquest 2026 compleix ni més ni menys que 625 anys, ha descobert que és posseïdor d’una, tot i que curta, molt valuosa col·lecció d’art barroc català. Són 11 pintures i una escultura. Algunes dormien al dipòsit històric. D’altres, de tant ser vistes, passaven gairebé inadvertides en sales de reunions, com El somni de sant Josep, d’Antoni Viladomat, o al pati de l’Escola d’Infermeria, durant anys sota la mirada de Pau Ferran tal com el va retratar el 1687 Pasqual Ballón Savall. La X era a casa. La troballa, si se la pot anomenar així, està sent objecte des de fa setmanes d’un pacient treball de restauració en mans de dos professionals d’aquest ofici, David Silvestre i Irene Panadés, per tal que a partir de la tardor tres sales de l’antic recinte modernista es converteixin en una mena de nou museu del barroc, el corrent artístic maleït a Barcelona, per poc que es recapituli la seva història.
Antoni Viladomat (1678-1755) és, sens dubte, el més referenciat pintor d’aquest període en aquestes latituds. Ho és, primer, perquè va ser prolífic com pocs, explica Francesc Miralpeix, professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i gran especialista en aquesta matèria. D’ell es deia que acceptava i finalitzava tants encàrrecs com la resta dels seus artistes contemporanis. A la seva manera, va ser per a la pintura barroca el que Enric Sagnier va ser per a l’arquitectura barcelonina a cavall dels segles XIX i XX. Se li atribueixen uns 300 edificis de la ciutat, una barbaritat. Quanta obra va acabar Viladomat és un misteri. L’hospital atresora quatre quadres, un de Maria presentant el nen Jesús, un altre del mateix protagonista en plena discussió amb els savis al temple, el casament dels seus pares i, finalment, un dels quatre somnis reveladors que, segons la Bíblia, va tenir Josep.
En el segon de la llista, Jesús discutint al temple, treballen aquests dies Silvestre i Panadés. No és dels que pitjor ha sobreviscut a la vellesa. Els vernissos que cobreixen l’oli ja van ser en aquest cas objecte d’una anterior restauració. Petits fragments estan despresos de la tela. Res sense solució.
De Viladomat hi ha treballs al MNAC que testifiquen l’excel·lent mà que tenia per al dibuix i al Museu del Prado, per exemple, despunta un quadre als antípodes de la religió, un bodegó de peix i marisc que és una meravella. També van sortir a la llum cinc Viladomats quan, després d’un esgotador procés judicial, l’Ajuntament de Barcelona va poder per fi entrar a la mansió de Julio Muñoz Ramonet.
Però totes aquestes mostres són la punta d’un iceberg que al seu dia es va fondre. La guerra contra el francès, la desamortització del XIX, els episòdics brots d’anticlericalisme català, durant les bullangues, la Setmana Tràgica i la Guerra Civil... En diferents moments des del segle XVII fins ben entrat el XX, tot aquell barroc que va encarregar l’Església, la noblesa, les associacions gremials i no pocs pagesos va entrar en un coll d’ampolla de l’extinció. En tots aquests moments, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser com aquestes bombolles d’ambre en les quals en la saga juràssica de Spielberg es preserva l’ADN dels dinosaures. Els que cremaven esglésies no cremaven hospitals, resumeix Miralpeix.
Després, afegeix aquest mateix expert, hi ha el que d’una manera amable es poden anomenar les modes. Quan va ser l’hora política de reivindicar un passat històric, l’escollit va ser el medieval. Alguns artistes del barroc van crear part dels seus treballs a la Catalunya del Decret de Nova Planta, com si això fos un pecat. No ho és i fins i tot resulta ofensiu en el cas de Joan Gallart, del qual l’hospital té tres obres dedicades a sant Jerònim, sant Onofre i sant Francesc de Paula, perquè va morir durant la defensa de Barcelona el 1714.
Notícies relacionadesAquest cúmul de circumstàncies ha provocat que amb el temps, com un vernís, es fixés en el relat col·lectiu que aquesta ciutat va viure d’esquena al barroc que predominava a les grans capitals europees, sobretot pel que fa a l’arquitectura. Miralpeix nega que fos així. És aquesta una mirada miop. La Rambla, recorda, va ser en el seu moment una successió gairebé sense pausa de convents en els quals el barroc era l’estètica predominant. Abans de l’obertura de la Via Laietana, alguns edificis gremials es caracteritzaven també per aquest mateix segell. L’església de Sant Sever ha sobreviscut per donar fe que, a la Barcelona antiga, el barroc també va tenir cabuda.
Manresa va inaugurar el febrer del 2024 el museu més gran de Catalunya dedicat exclusivament al barroc, amb 182 peces en exhibició. A Sant Pau, en una data encara per determinar de tardor, seran, com hem dit, 11 quadres i una escultura, però n’hi haurà prou per recapitular els 625 anys d’història d’aquest centre sanitari. El mateix retrat de Pau Ferran remarca, d’una banda, el seu paper com a mecenes de la institució; després d’una vida de pel·lícula va finançar la llavors pionera Casa de la Convalescència, motivat per haver conegut en una etapa de la seva vida la ruïna econòmica i la bondat de la caritat. I alhora assenyala com aquesta fórmula va servir segles després perquè s’encarés la construcció de l’actual recinte modernista, una altra etapa artística que, com el barroc al seu dia va ser injuriada, en el seu cas pel noucentisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
