Beatriz Fernández, directora de la Fundació Arrels: "5.000 persones no tenen on dormir, un problema social i de vivenda"

Arrels ha afirmat sempre que el sensellarisme és un problema que es pot resoldre. Però el nombre de persones que dorm als carrers de Barcelona no para de créixer. En aquestes últimes setmanes han mort cinc persones sense sostre a la ciutat.

Si mirem les xifres, quan Arrels va començar a explicar quanta gent dormia al carrer, el 2008, n’eren 658, més els que pernoctaven en dispositius. Avui dormen als carrers de Barcelona 1.982 persones, més les que ho fan a les 2.900 places d’allotjaments públics o privats disponibles. En total, unes 5.000 persones.

5.000 persones no tenen on dormir a Barcelona.

Correcte. No és una cosa que convidi a l’optimisme. No és una alarma nova, és una tendència a l’alça. És cert que el creixement de la xifra, que abans era sostingut, s’ha disparat, és molt significatiu. D’una mica més de 1.300 persones el 2023 hem passat a 1.984 en dos anys. Un 43% més.

L’increment s’ha atribuït sovint a l’efecte crida, al qual gent sense llar ve a Barcelona perquè sap que tindrà una atenció que en altres llocs no hi ha.

¿Estem dient que la gent que viu al carrer en altres ciutats ve a Barcelona a viure al carrer? La gent ve d’altres ciutats a Barcelona a buscar-se la vida, no a buscar un menjador social o un alberg. Les grans ciutats són llocs als quals es ve a buscar una vida millor. Sí que hem detectat un efecte de derivació: municipis que li diuen a la gent que se’n vagi a Barcelona.

Arrels considera que la crisi de l’accés a la vivenda és decisiva per als sensesostre.

La crisi de la vivenda és clau. No només l’accés a la vivenda, sinó mantenir la que un té. Persones que es troben en habitacions o espais temporals, molt precaris, que s’han quedat sense aquest sostre. Passa a Barcelona i en el seu entorn. Gent que pagava un lloguer i no pot afrontar-lo i ha de buscar-se la vida. I al final pot acabar al carrer.

Les administracions han intentat donar resposta a això.

Sí. No es pot negar que Barcelona és el municipi que més inverteix. Però el sensellarisme s’ha enfocat sempre amb una resposta dels serveis socials, que donen la resposta que poden: serveis bàsics, alimentació. La primera atenció, indispensable, però els anys ens demostren que així no es rebaixa la xifra d’atesos.

¿I quina n’és la conclusió?

La conclusió lògica és que també ha d’intervenir l’àrea de vivenda. I una altra pota: salut. Veiem que la gent del carrer té en comú no tenir un sostre, i no tots necessiten la mateixa resposta. Hi ha estudis que diuen que si fa menys de sis mesos que ets al carrer pots tirar endavant amb determinades atencions, inserció laboral, vivenda. Però per a una persona de 50 anys que en porta tres al carrer, que pateix una addicció o que té un problema de salut mental, un alberg durant uns mesos o un any o dos anys, sense una continuació, sense una resposta posterior, és un pedaç. I s’ha atès des d’aquest pedaç.

Un altre fenomen que s’ha perpetuat és que molta gent que viu al carrer renuncia a acudir a alguns dispositius. ¿Per què?

Les respostes que es donen no han tingut fins ara en compte la necessitat de mirar més enllà de l’emergència, més enllà d’una operació fred, que és una cosa necessària, però no suficient. Si sis mesos d’alberg són un pedaç, una operació d’hivern no és ni un pedaç. Aquests dispositius, a Barcelona, s’activen a principis de desembre: s’obren 100 places rotatòries que es tanquen a mitjans de març. Si jo fos al carrer, si em donen 10 dies, això que tinc. Però depèn de la situació. Si algú porta tres, quatre o cinc anys en un espai a la ciutat, amb les seves quatre coses, els veïns i els comerciants el coneixen, si a més tens un problema de salut mental, molt presents en gent que viu al carrer, addiccions, i et diuen que t’ofereixen 10 dies però no te n’ofereixen més, no sé què faria jo, però entenc que hi hagi gent que ho rebutgi.

Arrels no està contenta amb l’ordenança de convivència.

No. Que algú de festa begui i orini al carrer quan té una casa on fer-ho, això és un problema de convivència. Quan algú no té un espai on pugui beure ni un lavabo al qual anar, perquè a la ciutat no hi ha lavabos als quals acudir, no és un problema de civisme, de seguretat, de neteja. És un problema d’atenció social. La nova ordenança continua sancionant aquestes conductes i creiem que no s’hauria de fer. Algunes persones que viuen al carrer tenen unes multes acumulades de fins a 20.000 euros.

¿Continuem evitant mirar cap a la gent que viu al carrer?

Es fa difícil no mirar-los.

Els infants s’hi fixen més i no ho entenen.

Els nens et pregunten què podem fer. I jo els dic que podem fer una cosa tan senzilla com saludar-los. Depèn de quin adult es frena i diu: ‘i si em contesta malament, i si és violent’.

Les xifres de la tasca d’Arrels s’incrementen com ho fa el grup de gent que atén.

Sobretot s’ha incrementat l’atenció al carrer i en centre obert. Durant el 2025, vam atendre 3.337 persones, 108 més que l’any anterior. El 88% són homes i el 12%, dones. 1.524 persones les hem atès per primer cop.

L’entitat funciona tant amb aportacions privades com ajudes que són públiques.

Més privades que públiques. El 70% dels nostres ingressos són de donacions privades. I és molt necessari per a nosaltres. Necessitem aquest compromís de la ciutadania.

Notícies relacionades

Aval judicial a la quota de bomberes

Interior proposa sancionar un bomber per missatges masclistes

¿Quan veu aquests alcaldes que defensen dificultar l’empadronament i l’accés d’immigrants a vivenda social, què opina?

Que promouen una vulneració de drets i de la llei, que assenyala que s’ha d’empadronar qui demostri que viu en una ciutat, no qui tingui un pis.