El metro que va aturar un cop d’Estat

El 19 de juliol de 1936, Barcelona va aconseguir doblegar els revoltats que pretenien prendre la ciutat i recolzar el cop d’Estat amb què una part de l’Exèrcit es va proposar enderrocar el Govern de la República. Un cop que va provocar la Guerra Civil i que va portar a 40 anys de dictadura a Espanya. Però aquell dia la capital catalana va resistir.

No solament la dura lluita de la resistència obrera i anarquista va ser clau. També ho van ser les tropes i forces policials que es van mantenir lleials al Govern republicà van ser decisives perquè Barcelona aguantés. Però hi ha un element que no se sol destacar: el paper que hi va tenir el metro.

Barcelona ha celebrat el 2025 el centenari del metro de la ciutat, partint de la data d’entrada en funcionament del gran metropolità, l’actual línia 3, el tram del qual entre les estacions de Lesseps i plaça de Catalunya va ser inaugurat el 30 de desembre de 1924. Molts han sigut els actes que s’han fet per recordar-ho, però Ferran Armengol remarca que "un episodi poc conegut" no ha rebut l’atenció necessària.

Armengol és professor de Dret Internacional i Relacions Internacionals de la Universitat de Barcelona i presideix la Coordinadora pro Museu del Transport de Barcelona. Escriu un llibre sobre la història del metro de Barcelona. Afirma que en el tema del metro va ser fonamental, com en tota la jornada, la intervenció del llavors comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, Frederic Escofet.

"Escofet ho explica amb tot luxe de detall. Si controlaves la plaça de Catalunya, controlaves Barcelona", prossegueix Armengol. Escofet va explicar pas per pas la maniobra que va permetre que els lleials a la República arribessin a la plaça pel subsol i s’enfrontessin així amb garanties amb els revoltats. Ho va fer en un llibre publicat el 1984 per Argos Vergara, amb el títol De una derrota a una victoria. 6 de octubre de 1934-19 de julio de 1936, obra que va firmar com a Federico. Escofet, un personatge extravertit i peculiar, havia tornat el 1978 de l’exili, que va passar a Brussel·les, al capdavant d’una botiga de queviures que es deia Costa Brava.

"Amb el comandant Guarner (coronel Vicenç Guarner, exiliat al Marroc i Mèxic després de la guerra), vaig examinar i vaig discutir com podrien recuperar la plaça de Catalunya les forces lleials del coronel Escobar (Antonio Escobar, afusellat pel règim franquista després de la contesa sent general després de rebutjar una oferta per escapar a Portugal), explica Escofet al llibre, en què qualifica d’"arriscat" envair l’espai per la superfície, per la ronda de Sant Pere, el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, davant la presència de tropes rebels. "Se’m va acudir una idea tan original com arriscada, que, si era factible, facilitaria eficaçment la missió encomanada al coronel Escobar –va prosseguir–. Consistia a fer entrar un bon contingent de guàrdies de seguretat o d’assalt al metro, que a través del túnel podia conduir a l’estació de la plaça de Catalunya".

La millor via

Escofet, que era a la prefectura policial de Via Laietana, 43, amb Lluís Companys i el diputat al Parlament Josep Tarradellas, relata que no podia saber si les estacions de la plaça estaven ocupades pels rebels, però va considerar que fins i tot en aquest cas el factor sorpresa seria favorable. El subsol de la plaça, recorda l’autor, estava solcat per quatre línies. Hi havia quatre boques del metro transversal, quatre del gran metro, dues dels ferrocarrils de Sarrià –al carrer de Bergara i a Pelai amb Bergara- i una sortida conjunta del gran metro i ferrocarrils de Sarrià tocant a Pelai.

El més lògic, indica Escofet, era elegir el metro transversal perquè els soldats arribessin amb més rapidesa a la plaça, però això obligava a entrar per boques de la plaça d’Urquinaona, fet que exposava més fàcilment al foc enemic. Finalment es va recórrer al gran metro, que permetia l’entrada per la boca de Via Laietana amb Jonqueres, protegida de les vistes rebels, tot i que això va comportar un trajecte "moltíssim més llarg".

En silenci

El comandant Enrique Gómez García, cap del 16è grup d’assalt, va dirigir els 120 homes –dues companyies– que es van posar als túnels, els van recórrer des de la boca de Jonqueres fins a l’estació d’Aragó, i d’allà fins a la plaça de Catalunya. No van trobar més oposició que la d’un empleat del metro que, diu Escofet, "es va posar a disposició del comandant després d’uns moments de dubte". En silenci, precedits per alguns exploradors, totes dues companyies van arribar a la plaça a la una del migdia. Van trobar "deserta" l’estació.

Com que d’algunes boques no se’n va trobar la clau, els 120 homes van poder sortir a la plaça per les de Pelai. Van topar amb una plaça de Catalunya buida d’activitat i plena de soldats, civils i cavalls morts. Va començar llavors l’enfrontament amb els rebels i la resta és història coneguda.

Escofet no solament es va explicar en aquest llibre. Va ser un dels participants en el documental La vieja memoria, en el qual es pot apreciar el vigor que devia regir tota la seva vida.

Notícies relacionades

Quinze curses de muntanya es veuen afectades per la pesta porcina

Premi a una abraçada que va salvar una vida

A Brussel·les va arribar després de deixar enrere la família. Se’n va anar amb la que va acabar anomenant la seva dona, tot i que fos un amor furtiu, Carme Trilla, que va morir el 1946 per les ferides que un bombardeig de l’exèrcit alemany li va causar al cap. Una història de novel·la que va donar peu a Después del amor, de Sonsoles Ónega (Planeta, 2017), més centrada en Trilla que en Escofet.

Fill de Cadaqués, Escofet va renunciar de ben jove a la destinació industrial de la seva adinerada família per fer-se militar. Va combatre amb l’exèrcit espanyol al Marroc, on va resultar ferit, i amb el temps va sentir que la seva catalanitat li provocava contradiccions i va acabar ingressant en els Mossos d’Esquadra. Comissari d’Ordre Públic ja el 1934, com a copartícip dels anomenats fets del 6 d’octubre, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat català dins de la República espanyola, va ser detingut i condemnat a mort, pena que després li va ser commutada per la presó, que va eludir gràcies a l’amnistia dictada pel Govern central d’esquerres que va sortir de les urnes el febrer de 1936.