Teixits Duran, centenari

Sabadell conserva cada vegada menys rastres del seu passat com a capital tèxtil de Catalunya, però n’hi ha un que continua actiu al centre urbà. Teixits Duran, la botiga de teixits al carrer de Calderón, 29, ha fet 100 anys i acaba de ser reconeguda per la Generalitat amb el distintiu de comerç centenari.

"Aquí ja no s’hi fabrica res; tot es porta de fora", diu Carlota Sánchez Massana, de 59 anys, responsable del negoci des del 2011. "El secret per haver arribat fins aquí és l’amor i la passió".

Cal Duran, que és així com és conegut pels veïns, funciona avui amb una sola persona al capdavant. Sánchez assumeix totes les tasques del negoci, des de l’atenció al públic fins a la selecció de proveïdors. La botiga s’ha adaptat a un mercat profundament transformat, marcat per la desaparició de la producció local, la pèrdua d’oficis tradicionals i la competència de les grans cadenes de moda.

La venda de teixits per a confecció de roba ha perdut pes, d’una manera paral·lela al retrocés de les modistes i els sastres. Actualment una bona part de la demanda està vinculada a la llar –cortines, tapisseria, coixins i arranjaments– i a projectes puntuals de clients particulars. "La gent ve a demanar consell, a comparar, a buscar solucions. El tracte humà és el que ens diferencia", diu Sánchez.

Notícies relacionades

Montjuïc afronta el 2026 l’inici de la seva ambiciosa transformació

Francisco Villamayor: "A BCN es pot treballar amb mentalitat global"

La trajectòria de Cal Duran està estretament lligada a la història econòmica de Sabadell. El comerç es va fundar el 1924, en plena expansió industrial, per una dona jove que, a causa de les limitacions legals de l’època, no va poder registrar el negoci a nom seu i va haver de fer-ho a nom del seu pare. Anys després, una empleada que havia començat a treballar a 14 anys va anar assumint progressivament la gestió i el va mantenir obert durant dècades, fins que es va jubilar.

La continuïtat no es va resoldre per via familiar, sinó mitjançant relleu professional. "Soc la tercera generació, però no hem sigut família entre nosaltres", explica Sánchez. Totes les propietàries, dones. Quan l’anterior responsable va decidir retirar-se, va plantejar una disjuntiva clara: o algú es feia càrrec de la botiga o es tancava. Sánchez Massana, que llavors era dependenta, va assumir el traspàs. "Em van dir: o l’agafes o tanco. Jo no hi vaig dubtar", recorda.