«Tinc ganes de tornar a ballar aquí»: alegria veïnal a Rubí al reobrir el popular Casino després d’una dècada tancat

La reobertura no es viu únicament com la recuperació d’un edifici emblemàtic, sinó com el retrobament amb un espai que va ser casa, punt de trobada i escenari de la vida social d’un Rubí que llavors amb prou feines rondava els set mil habitants. «És una alegria molt gran», resumeix Maricruz Barceló, de 76 anys, filla de qui va portar el bar del Casino a mitjans dels anys seixanta. El seu vincle amb l’immoble és literal: «Dormíem aquí al costat i he vist com ha crescut la vida al bar». El seu pare es va fer càrrec del cafè el 1965, i durant tres anys la família va viure enganxada al tragí dels menjars, els socis i els espectacles. «La meva mare era cuinera i servia al bar... aquí es feien menjars, casaments, es feia de tot», recorda.

Barceló era massa jove per treballar –«jo tenia 13 anys»–, però ho va viure des de dins, amb la familiaritat de qui coneix l’edifici pels passadissos. Encara conserva autògrafs i noms que, en el seu relat, continuen entrant per la mateixa porta: «La gent que venia a actuar passava per aquí, menjava aquí, actuava i ja està». Per ella, el Casino no va ser només un escenari, va ser també el lloc on va conèixer el que acabaria sent el seu marit. «Estic casada amb ell des de fa 54 anys», explica, amb la naturalitat de qui resumeix una vida que, d’alguna manera, va començar allà.

La sala gran de Rubí

El Casino va ser durant dècades la sala gran de Rubí: cafè per conversar, cine, teatre i balls amb orquestra en directe. Manel Soler, de 63 anys, ho recorda des de l’altre costat, el dels que sostenien el dia a dia. El seu pare en va ser vicepresident i, durant anys, es va ocupar que els espectacles sortissin bé: «S’encarregava quan venien actuacions... d’atendre els músics, d’arreglar coses, de moltíssimes coses». Soler acompanyava el seu pare i per això el va conèixer «per dins», en una època en què el local va començar a canviar al ritme de la ciutat.

La transició va arribar amb els setanta i l’expansió demogràfica. «Amb l’augment de població també va augmentar el nombre de persones aturades... i de vegades hi havia més enganxades dins de la sala», explica. Per mantenir viva la societat, el Casino es va modernitzar i es va transformar: «Es va haver d’adequar un edifici dels anys vint com si fos una discoteca». Ho va ser, de fet, durant un temps: «Amb llotges, amb senyores a dalt mirant, els seus fills i avall va començar a sonar música disco». Però Soler distingeix bé les dues èpoques: «Fins a finals dels 60 la gent ballava amb orquestres». Després van arribar els concerts i les nits que, en la seva memòria, sonen a cartell d’una altra era: «Aquí van actuar Miguel Ríos, la Janet, la Karina; grups com Los Diablos o Tony Ronald». I una tradició que es repetia cada Nadal: «El bingo, també. Per Nadal es feia bingo».

Entre els qui senten la tornada com una reparació personal hi ha Cesáreo Espeleta, de 81 anys, que va arribar a Rubí amb 13 des de Burgos i va trobar al Casino una porta d’entrada a un món nou. Parla del xoc cultural, d’un poble on es parlava «més en català que en castellà» i de com es va anar adaptant. Però el seu record més íntim és adolescent: el descobriment d’una noia que vivia a prop, les rutes inventades per passar per davant, l’impuls per aprendre a ballar per estar a l’altura. «Jo era vergonyós. Em feia vergonya dir que venia a ballar perquè no sabia ballar», admet. Al final, no hi va haver escapatòria: o n’aprenia o s’acabava el ball. Es va fer soci amb 14 anys i, amb el temps, va arribar fins i tot a la presidència en l’última etapa de l’entitat. Preguntat per si es posaria de nou al capdavant ara que el Casino torna a respirar, no ho dubta: «¿Ara? I tant». La seva vida sentimental també va quedar amarrada a aquestes parets: «La meva parella va ser un any Miss Casino», recorda entre rialles.

Notícies relacionades

Una batuda inèdita multa taxistes pirata i detecta conductors explotats a l’aeroport del Prat

Les Tres Xemeneies tindran un parc adaptat al risc d’inundacions

La història del Casino és, en realitat, la història social de Rubí. Els seus orígens es remunten a l’antic cafè El Jardí (1864),al mateix emplaçament, on ja es representava teatre aficionat. L’edifici actual, d’estil noucentista, el va projectar l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt i es va inaugurar el 1928, coincidint amb la festa major. Primer va ser Cambra Agrícola Oficial; el 1942 va passar a dir-se Casino Español, amb estatuts centrats en finalitats recreatives i en l’ús de cafè i sala de teatre. Va ser sala de ball, cine i escenari per a òperes, sarsueles, revistes i concerts. Als setanta, quan la música en directe va començar a desaparèixer de les sales, es va reconvertir en discoteca sense perdre del tot algunes celebracions i balls de socis.

L’última dècada, la del tancament, va ser la més silenciosa. El 2016, després d’un acord amb l’Associació Casino Español, l’edifici va passar a mans de l’Ajuntament, cosa que va permetre impulsar la rehabilitació integral que ara culmina amb la reobertura. Per als qui el van mirar anys com un gegant adormit al centre, la recuperació significa més que maons: és la possibilitat de tornar a habitar un lloc que va definir generacions. «Tinc ganes de venir a ballar», diu Maricruz Barceló. I en aquesta frase –tan senzilla– hi ha una ciutat sencera tornant a la pista.