Álex Pastor, exalcalde de Badalona: "El personatge el vaig enterrar aquella nit; la persona va trigar a pair-ho"

Han sigut cinc anys de silenci. ¿Per què parla ara?

Perquè abans no podia: necessitava curar-me. Curar-me de la meva addicció a l’alcohol i d’una depressió agreujada per una fòbia social. En el dia d’avui puc dir que estic bé, però no puc baixar la guàrdia perquè totes les persones que hem passat per aquest tipus de malalties sabem que sempre hi pot haver una ombra de dubte que torni a aparèixer.

¿Com ha sigut el seu procés de recuperació?

Cal separar el personatge públic de la persona. El primer va morir i el vam enterrar aquella nit. Jo mateix vaig firmar els cessaments de tots els meus càrrecs polítics i institucionals. La persona va trigar molt temps a pair-ho. A mi, com a Álex Pastor, com a persona i veí de Badalona, al principi em va fer molt mal: fins i tot sabent que l’error era meu, no vaig entendre aquell escarni de ser un mem nacional. Sobretot perquè soc pare i fill. I això fa mal. Al principi tot era ràbia i odi. Però ara puc dir que estic bé.

¿En quin moment situa l’origen de la seva depressió?

Jo arribo a l’alcaldia de Badalona estant en perfectes condicions. Però hi ha un moment en què es desestabilitza la meva vida privada i comença a aparèixer l’ansietat i el que acaba sent una depressió arran d’un consum d’alcohol que l’agreuja. Parlaria ben bé d’uns quants mesos. Mesos en què cada nit bevia i plorava mentre al matí tot eren fotos i somriures. I ho vaig fer així per l’estigma de la salut mental. Quan una persona que representa un conjunt té una malaltia mental, el que ha de fer és retirar-se immediatament, que és el que jo no vaig fer. ¿Per què? Perquè en política, com en la majoria de mitjans de poder, la persona amb una malaltia és dèbil, i un feble no serveix per dirigir.

Parlem de la nit del 21 d’abril del 2020. Admet fets com l’embriaguesa o la mossegada a un mosso, però al llibre al·ludeix a "ordres polítiques clares per part de qui no era de la seva mateixa corda i governava els policies». ¿El seu "escarni públic» va tenir caires polítics?

L’escarni públic va tenir, en gran mesura, un component polític. A la meva detenció se li van afegir unes sigles amb la intenció de fer veure que es podia guanyar una batalla d’interès partidista aprofitant l’error d’una persona. Aquest partit polític, per intentar aparentar que l’error no era col·lectiu sinó individual, va optar per tallar el foc de soca-rel.

Aquí parla del seu partit.

Parlo del meu partit, però podria dir el mateix fins i tot dels meus rivals polítics: cap d’ells no es va preocupar de saber si l’endemà jo era viu o mort. I això que amb alguns hi havia hagut un tracte personal. Però en el poder això no importa, perquè hi ha una part que és psicòpata: hi ha un objectiu, en aquest cas l’alcaldia, i els que es posin al mig són un obstacle per aconseguir-ho. El desprestigi de la política ve donat per viure en una societat Sálvame Deluxe. Tot i que he de dir que també he rebut trucades de suport.

Al llibre posa els mems virals com l’origen de la seva fòbia social.

És clar: la fòbia social neix allà, quan surto del calabós i veig totes les notícies al parlar amb la meva filla, que em va posar al dia. Allà estava totalment enfonsat.

¿Com acaba en els tribunals?

Amb una conformitat: jo vaig assumir tots els delictes de què m’acusava la fiscal. La pena van ser vuit mesos de presó, on no vaig entrar perquè no tenia antecedents, i una compensació econòmica als Mossos. Jo volia pagar amb tot i començar una nova vida. Tampoc he matat ningú.

Parla explícitament d’idees suïcides. ¿Quin consell li donaria a algú en la seva mateixa situació?

Que no es pot triar cap altre camí que no sigui el de demanar ajuda. En una depressió no és que et vulguis matar, és que no vols viure, que és diferent. Una vegada et cures, pots tornar a la teva vida política: l’únic irreversible és la salut mental. Jo mai podré tornar ja a la meva vida política per convenciment propi. Ja no em toca. En el seu moment, si hagués fet una pausa, qui sap. Però ara ho descarto al 100%. Com a persona, mereixo una segona oportunitat. Però al personatge públic, a l’alcalde, jo mateix el vaig enterrar aquella nit quan vaig cessar de tots els meus càrrecs. No només no tornaré a estar en política, sinó que desestimo qualsevol opció de reaparèixer com a exalcalde. Badalona no s’ho mereix: jo vaig escriure una pàgina negra de la meva ciutat.

Notícies relacionades

Màping de Nadal al Balcó Gastronòmic

Els fidels de la Boqueria

Però vostè sí que continua militant en el PSC.

Clar: jo del partit mai me n’he anat. Vaig estar suspès de militància fins que vaig complir la meva condemna, però després vaig seguir. No faig militància activa perquè crec que no toca, però continuo identificant-me amb les sigles perquè són els valors i la tradició que jo he mamat a casa.