El Rei, implicat amb els esportistes

Només per l’entusiasme i les hores de feina que hi dediquen Salva Tasqué, Ingrid Aznar i tot el seu equip cada cop que organitzen un esdeveniment de la Fundació Princesa de Girona, ja paga la pena assistir-hi i, si ho demanen, col·laborar-hi. Tasqué és el director que sol anar vestir amb americana i vambes, i Aznar, l’apassionada directora dels premis. Aquest cop, els reconeixements van ser per a sis joves esportistes.

Va presidir l’acte el president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui cada dia se li poden veure més trets de Jordi Pujol, és a dir, en els actes es mostra més pròxim amb els assistents. Estava acompanyat pel delegat del Govern, Carlos Prieto, i pel president de la Fundació, Francisco Belil.

La primera edició d’aquests premis va comptar amb l’impuls personal del rei Felip VI i el vistiplau de la Reina i el patronat de la Fundació, que buscaven una manera de mirar de connectar amb els joves esportistes. Així, tots els guardonats rebran la felicitació del Rei, la Reina i Elionor, la princesa d’Astúries i Girona,. La implicació de la Casa Reial ha resultat decisiva perquè aquests premis tiressin endavant.

Doncs sí, el jurat va tenir un paper rellevant: d’una banda, va elegir uns premiats fantàstics i, de l’altra, exercint de presentadors. En definitiva, que la periodista de la cadena SER Laura Martínez, amb el meu homòleg Santi Nolla, van presentar l’Associació Autisme Melilla; la nedadora Ona Carbonell va donar pas al gimnasta basc Eneko Lambea, que va posar en relleu la normalització de la gimnàstica rítmica masculina i la lluita contra els estereotips de gènere; Salva Arco, exjugador de bàsquet i director general del Club Baloncesto Río Breogán, es va acostar a la skater gallega Julia Benedetti; Teresa Perales, nedadora paralímpica amb 26 medalles en els Jocs Paralímpics, va introduir Guillermo Gracia, 27 vegades campió mundial de natació adaptada, que va transmetre el seu lema: "La meva capacitat és més gran que la meva discapacitat". Per la seva banda, Ángel Martínez, exfutbolista, entrenador i coach, va entrevistar la gimnasta aragonesa Inés Bergua; Roberto Heras, exciclista professional, va conversar amb el golfista canari Javier Bethencourt, i a un servidor li va tocar presentar l’escaladora val·lisoletana Iziar Martínez, una fantàstica esportista compromesa amb la sostenibilitat.

Finalment, la parella estrella formada per la campiona del món de waterpolo Paula Leiton i el medallista olímpic de marxa Valentí Massana van tancar un magnífic acte, en què van fer el paper de presentadors amb excel·lència. El pròxim pas serà una recepció del Rei amb els guardonats.

Adeu, Tramonti

Cada vegada que tanca un restaurant emblemàtic a Barcelona alguna cosa se’ns mor ben endins. El Tramonti, de Franco Lombardo i Giuliano Lombardo, va ser el primer italià de Barcelona. Els Lombardo van néixer a Biassa, una petita població interior del nord-oest d’Itàlia que és la prolongació de les Cinque Terre. Franco era un mariner que, per circumstàncies de la vida, va desembarcar a Barcelona i s’hi va quedar.

Amb la mort d’aquests dos estimats germans, desapareix un restaurant pel qual va passar una multitud de personalitats. Deu estar trist Joan Manuel Serrat, un bon amic de la família i que, de tant en tant, s’escapava amb ells a Biassa per disfrutar d’aquesta part de la costa italiana. Hi solien sentir cançons tradicionals que parlaven d’immigrants mentre degustaven un cafè digne i generós, com sempre explicava Arturo San Agustín. Aquest enyorat publicista, periodista i escriptor, que també viatjava amb ells en aquestes trobades de converses irreproduïbles, tenia una placa amb el seu nom en una taula al menjador del soterrani de Tramonti.

Notícies relacionades

"És una qüestió de resistència"

L’‘speakeasy’ del ‘vintage’

S’acaben, doncs, hores de tertúlies dels Lombardo amb tennistes com Rafa Nadal o Carlos Alcaraz, futbolistes com Pep Guardiola, Xavi o Johan Cruyff, i gent de la cultura, empresa i política. Tots habituals del Tramonti.

A final d’any abaixaran la persiana, si no apareix algun restaurador o inversor. La vida és morir-se, però, a partir d’ara, la Diagonal, entre els carrers Loreto i Fra Luis de Granada, no serà igual. Descansa en pau, Tramonti.