"És una qüestió de resistència"

Quan Máxima Cercadillo va néixer, l’any 1923, l’Hospitalet era una vila on vivien una mica més de 12.000 persones. Quan va emigrar des del seu Casillas d’Atienza natal (Guadalajara) el 1938, ja n’hi havia gairebé 50.000.

La Máxima va anar a parar al barri del Centre, al carrer d’Enric Prat de la Riba. En els seus primers anys a la ciutat va viure darrere del colmado que regentava la família, i que ara és una òptica. Allà es va enamorar del que va ser el seu marit. El dia del casament, els nòvios van partir del colmado cap a l’església de Santa Eulàlia de Provençana. El capellà els va dir que l’altar estaria ple de flors perquè aquell dia faria dues comunions. Els va demanar que arribessin puntuals. Són poc menys de 20 minuts a peu, però s’havien de creuar les vies del tren: "Llavors no hi havia el túnel, calia esperar que apugés la barrera", recorda la Máxima.

Temps de postguerra, de cartilles de racionament, d’estraperlo i "de penúries", evoca la Máxima. El tren arribava carregat de gent que, agafada al comboi, llançava a familiars i amics paquets de menjar que aconseguien en altres poblacions: "Els perseguia la policia", rememora la centenària. Com regentaven el colmado, les estretors no eren tan greus en la família de la Máxima. Si sobrava alguna cosa, es regalava als veïns. "Fins fa pocs anys, encara hi havia veïns que em paraven pel barri per donar-me les gràcies. Vam donar menjar a molta gent", assegura.

L’èxode rural

Jaume Llagostera va néixer el mateix any que es va començar a construir el polígon d’habitatges de Bellvitge, 1964. Llavors, 180.000 persones habitaven un Samontà (al nord) i una Marina (al sud) que ja feia prop d’un segle havien sigut separats per les vies del tren. Quan el Jaume va deixar el Raval barceloní (llavors, Barri Xinès) per mudar-se amb la seva nòvia a Bellvitge, el 1977, l’èxode rural del sud de la Península havia disparat la població de l’Hospitalet fins als 280.000 habitants. El múscul industrial el formaven fàbriques i bòbiles (adobería, en castellà) que esquitxaven una trama urbana encara no del tot compacta: "Tot això era hort", diu la Máxima, que recorda també el "rugir de les barres de metall" que sortien de la foneria de la Farga: "No podies estendre la bugada perquè saltaven espurnes i se’ns cremava la roba".

El paisatge urbà a Bellvitge era, llavors, molt diferent: "No hi havia comerços, ni voreres, els cotxes aparcaven en plena Rambla Marina, aquí només arribava el bus EB i els taxis s’ho pensaven dues vegades", recorda el Jaume, que descriu el Bellvitge de mitjans dels anys 70 com un "barri dormitori" amb "gent obrera i lluitadora".

El pic de població va arribar a principis dels anys 80, quan es van vorejar els 300.000 habitants. Mai es va arribar a aquesta xifra perquè la ciutat es va saturar. A partir dels anys 90, la ja molt alta densitat de població, l’esgotament de la indústria local, l’envelliment dels que van venir dècades enrere i la marxa dels fills d’aquella generació a altres ciutats amb millors condicions residencials van fer que l’Hospitalet reduís població. Els pares d’Estela Alais van emigrar des de Guinea Equatorial i el Camerun en aquests anys. Quan Estela va néixer, el 2000, la ciutat havia perdut 50.000 habitants.

Reconciliació amb la ciutat

"Des que érem petites ens han dit que l’èxit és sortir de l’Hospitalet –diu l’Estela–. Arribar a entendre que l’èxit no és sortir-ne, sinó construir-ne un on hi puguem ser totes és molt difícil". L’Estela va viure fins als cinc anys al barri de la Florida, quan es va mudar a Santa Eulàlia. Insisteix que es vol quedar a l’Hospitalet, però no ho veu gens clar i assegura que li genera "molta frustració" veure els nous edificis d’habitatges, a què no pot optar malgrat portar treballant des dels 17 anys i haver estudiat un grau, un postgrau i un màster: "Renoven una ciutat que nosaltres hem construït, però no la renoven per a nosaltres, sinó per als expulsats de Barcelona, que són els que sí que s’ho poden permetre".

Actualment, la ciutat ha tornat a escalar per sobre dels 290.000 habitants i té el dubtós honor d’allotjar el quilòmetre quadrat més densament poblat d’Europa. El repunt l’expliquen els successius fluxos migratoris de tot el món, però també la tornada d’aquells fills que en van marxar anys enrere, que hereten l’antic pis familiar o que tornen atrets per uns preus de l’habitatge una mica més baixos que a Barcelona: "Molts dels fills d’aquella generació van marxar, però s’han adonat que fora no s’hi viu tan bé", resumeix Llagostera.

Identitat i orgull

Notícies relacionades

L’‘speakeasy’ del ‘vintage’

El Rei, implicat amb els esportistes

La Máxima lamenta que a la gran ciutat moderna s’ha perdut la proximitat amb els veïns: "Ja no conec ningú de l’escala". Malgrat que els separen gairebé 80 anys, Estela pensa de manera semblant, creu que la societat està "altament individualitzada". "Davant la sensació que t’estan llançant, tens més ganes de quedar-te, l’orgull de ser de l’Hospitalet és una qüestió de resistència i també de transformació social", sentencia la jove des del local Pomezia de la Florida. Es tracta d’un espai autogestionat que comparteixen diverses entitats, com la cooperativa de consum Keras Buti, o Amra, una associació juvenil liderada per dones racialitzades, entitats de què Alais forma part, i des de les quals busca millorar el dia a dia dels veïns dels barris del nord, del Samontà.

Des de fa uns 30 anys, el Jaume té una parada (una herboristeria) al mercat de Bellvitge, del que diu que "és l’àgora moderna, el lloc idoni per entendre un barri" que, al seu parer, és actualment "el millor" de l’Hospitalet. A la pregunta de com s’imagina l’Hospitalet del futur, a Jaume li agradaria que les vies que separen el nord i el sud desapareguessin i que la ciutat estigués "realment unida". L’Estela espera que en el futur la ciutat continuï sent "de classe popular, negra, magrebina, pakistanesa, llatina, extremenya, murciana i gallega; si deixa de ser així, que canviïn el nom a la ciutat, perquè ja no serà l’Hospitalet".