‘Miralles’, el documental que redescobreix l’arquitecte

Enric Miralles (Barcelona, 1955 - Sant Feliu de Codines, 2000) és un mite de l’arquitectura, amb un gran nombre de fidels que li professen devoció. Va ser, diuen els experts, el millor arquitecte de la seva generació. El passat 3 de juliol es van complir 25 anys de la seva mort. Només en tenia 45 quan va morir a causa d’un càncer.

Malgrat la seva defunció prematura, va deixar una obra rellevant, en diversos casos projectes que van ser finalitzats després de la seva mort. Tot i que ell no ho tenia previst, perquè explica la seva viuda, Benedetta Tagliabue, que no ho havien parlat, el seu últim trànsit va integrar de manera definitiva l’arquitecte amb el seu treball. A Miralles li va passar una cosa que li ha d’haver passat a molt poca gent en aquesta vida: estar enterrat en un cementiri que ell mateix va construir. És un dels seus projectes més rellevants, el cementiri d’Igualada, que va projectar amb la seva primera dona i sòcia, Carme Pinós.

Allà descansa en un pavelló individual, a sota d’un arbre, en el qual, explica Tagliabue, l’arquitecte tenia intenció d’instal·lar les restes mortals del seu pare, que també va morir jove. Però finalment l’enterrat allà va ser el mateix autor del cementiri. Aquesta circumstància va impactar Maria Mauti, italiana –milanesa–, graduada en Filosofia i directora de documentals, que després d’abordar produccions sobre música i dansa, es va endinsar en la relació entre el cine i l’arquitectura, amb el documental L’Amatore, sobre l’arquitecte italià Piero Portaluppi. Mauti és també autora del documental Miralles sobre l’arquitecte barceloní, que compta entre les seves primeres imatges amb l’arribada de les seves restes al cementiri que va projectar.

Personatge de llargmetratge

Inicialment, Mauti va pensar a fer un curtmetratge de la torre del Gas, el gratacel de la Barceloneta, que Miralles va fer amb Tagliabue. "Ràpidament, em vaig adonar que ell era un personatge de llargmetratge", explica la cineasta, que el 2019 va iniciar una investigació llarga, que va incloure un gran nombre d’entrevistes.

El treball va cristal·litzar en el documental Miralles, produït per Oberon Media i Monstro Films, acabat el 2024, que aquest setembre s’ha pogut veure en cines, i uns mesos enrere al festival DOCS Barcelona, entre d’altres, i que ara inicia un itinerari per definir per festivals arquitectònics. Es podrà veure a la Fundació Enric Miralles els dies 25 i 26 d’octubre i el 27 de novembre. El 3 i 4 d’octubre, al festival de Praga i Brno; el 9 i el 12 d’octubre, a l’AFFR de Rotterdam; el 16 i el 18 d’octubre, a l’ADFF de Nova York; el 17 d’octubre a La Fatxenda, a Vilafranca del Penedès. El 22 de novembre hi haurà a la Biennal d’Arquitectura de Venècia una trobada amb experts sobre la figura de Miralles.

Mauti va parlar amb Tagliabue i Pinós, les dues companyes que va tenir Miralles i amb qui va compartir els seus projectes en dues etapes vitals diferents: "Vaig voler entendre les dues arquitectes que havien treballat amb ell, el procés creatiu, que era una cosa que m’interessava molt de Miralles".

Amb Pinós, l’arquitecte va fer, entre altres projectes, el cementiri-bosc d’Igualada, el camp olímpic de tir amb arc de la Vall d’Hebron –enderrocat en part per una ampliació del metro–, el centre social d’Hostalets de Balenyà –que el documental diu que constitueix un element tan imprevist que ha suscitat les visites admirades d’arquitectes de tot el món i peticions de demolició d’alguns veïns.

Amb Tagliabue va fer la seu del Parlament d’Escòcia, la remodelació del mercat de Santa Caterina de Barcelona, la de l’Ajuntament d’Utrecht, la torre del Gas. Aquests últims són projectes que Miralles no va veure acabats, i que la seva companya va culminar. En alguns casos només va deixar dibuixos.

La idea de no acabar mai

El documental està estructurat sobre "11 variacions sense final", relata la seva autora, que va decidir abordar aquesta estructura després de llegir el llibre Conversaciones con Enric Miralles. En aquest llibre Miralles parla d’un altre llibre, El retrato de Giacometti, de James Lord, que relata la història d’un quadre "que es fa i refà constantment sense acabar-se mai, 18 variacions en 18 sessions de treball", com s’explica a la pel·lícula. I aquesta idea, la de no acabar mai, la d’apostar per fer variacions sobre el mateix projecte, és destacada per Miralles en un àudio que recull el documental.

Notícies relacionades

Els llums de Nadal s’encenen de forma esglaonada

Les tarifes del taxi de BCN s’apujaran el 2,3% de mitjana de cara al 2026

Mauti s’explicava dimecres sobre el seu Miralles al pis del carrer de Mercaders que surt al film i que l’arquitecte compartia amb Tagliabue. Ella recorda l’impacte que va causar la mort del seu company: "Quan va morir em vaig sorprendre que sortís a la primera pàgina dels diaris. Després vaig entendre que era una persona molt estimada, que trencava esquemes, crec que sense saber-ho, per intuïció. Era una figura de referència".

Dimecres passat, mentre la companya de l’arquitecte i la directora del documental s’explicaven, va arribar al pis de Mercaders Caterina Miralles Tagliabue, la filla gran de la parella. Les tres van acabar compartint la xerrada en un pis on d’alguna manera sembla que Enric Miralles continuï vivint.