Multes que paguem tots

No és un problema exclusiu de l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat, responsable d’aplicar a Catalunya la llei 4/2015 de seguretat ciutadana (coneguda com a llei mordassa), ensopega amb els mateixos obstacles. Més enllà dels que simplement es neguen a pagar, hi ha casuístiques recurrents: dades personals errònies o falses, infractors que ja no resideixen en la direcció declarada o turistes de passada que abandonen el país abans que l’expedient avanci. En tots aquests casos, notificar la sanció es converteix en un laberint legal que obliga a dedicar recursos desproporcionats. De vegades, advertir una persona d’una multa pendent acaba costant més que la mateixa sanció: n’hi ha prou amb pensar en la publicació de notificacions en butlletins oficials, una despesa que va a càrrec de fons públics.

Notícies relacionades

Més de 80 alcaldes catalans demanen regularitzar centenars d’urbanitzacions: «És el primer problema urbanístic del país»

Barcelona acollirà la convenció mundial del club de líders i filantrops Rotary el 2029

Llavors, ¿val la pena perseguir aquests pagaments, sovint modestos? Sense entrar a jutjar la idoneïtat de les sancions, un cop emeses s’ha de procurar cobrar-les. Altrament, el missatge és perillós: qui no paga surt indemne, qui compleix sent que carrega amb els costos dels altres i la sensació d’impunitat erosiona la convivència. En el cas de turistes o estrangers, trobar mecanismes per garantir el compliment és imprescindible: altrament, s’alimenta la idea que a Barcelona tot s’hi val i no hi ha conseqüències. No obstant, solucions com contractar empreses de cobrament a l’estranger podrien generar més polèmica que resultats. En aquest context, l’Ajuntament estudia reduir els descomptes aplicables al pagament ràpid, però aquesta mesura planteja dubtes. Qui s’acull a aquesta bonificació sol ser algú que no reincideix, que reconeix l’error o que té menys capacitat econòmica. Si es redueix aquest incentiu, podrien augmentar els impagaments i les reclamacions, i sobrecarregar encara més el sistema sancionador.

La ciutat necessita, en canvi, un equilibri: reforçar l’eficàcia del cobrament, modernitzar la gestió –deixant enrere els expedients en paper que es perden o contenen errors– i, alhora, acompanyar tot això amb pedagogia, educació i fórmules de reparació social. Perquè Barcelona ha de ser –i semblar– una ciutat seriosa, amb institucions que funcionen i on la convivència, la igualtat i el respecte estiguin sempre per sobre de qualsevol conducta incívica.