50 anys esperant una expropiació: la imponent casa del Park Güell que va passar de ser un paradís a un problema

Ho confirma Beatriz García: «Cal imaginar la casa amb l’esplendor que ja no té». Hi va viure de petita. Té fotos de la seva àvia prenent el te a la terrassa principal, amb vistes excepcionals a Barcelona. La mare de la Beatriz recordava com es veia des d’allà la Sagrada Família amb només dues torres.

De somni a malson

Sembla clar que aquesta casa ha sigut un somni per a tots els seus habitants, però fa temps que s’ha convertit en un malson per als actuals propietaris, Beatriz, el seu germà Albert i la vídua d’un altre germà ja mort, Joaquim. Es veuen obligats a mantenir-la, amb un ull posat en la seva degradació. No poden vendre-la, són massa les barreres: catalogada patrimonialment amb el nivell C, des de fa uns 50 anys està afectada per plans urbanístics que preveuen que una part de la vivenda es converteixi en un equipament municipal i una altra, en zona verda. Però aquest futur no té data. L’Ajuntament no té per ara ni idea de què farà amb la vivenda i de quan ho farà.

Preguntat per aquest diari, el districte de Gràcia confirma que l’habitatge està afectat per la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) dels Tres Turons. També assenyala que, de moment, no s’ha valorat iniciar el procés d’expropiació, a l’espera de definir-ne un ús futur i la inversió necessària per condicionar la finca.

De Casa Hurtado a Villa Conchita

Si la finca és del 1870 (els amos actuals no saben quin arquitecte la va construir),les escriptures que conserva Beatriz indiquen que el 1896 va ser venuda per Josep de Bolós i Güell a Jaume Farriol.

De Bolós era propietari de tot Can Muntaner, una de les dues finques sobre el terreny de les quals es va formar el parc Güell, tot i que de fet era realment un testaferro del veritable propietari, Salvador de Sarria, marquès de Marianao.

Posteriorment, l’habitatge va canviar diverses vegades de propietari, fins que l’any 1939 el van adquirir els avis de la Beatriz, en Joaquim i l’Albert. Fernand Mathias, francès, i Ines Schucani, suïssa. «Anem d’expropiació en expropiació», fa broma Beatriz, perquè el 1936 Mathias i Schucani vivien a Pedralbes, a la coneguda Casa Hurtado –una finca que ja ha estat expropiada per l’Ajuntament a altres propietaris i que ben aviat es convertirà en un nou equipament municipal. Quan aquell any va començar la Guerra Civil, la parella va anar a Suïssa. Era gent benestant econòmicament. Quan va acabar la guerra van tornar i van comprar la casa de la rambla de Mercedes, 1-3.

Les Canàries

La Beatriz aporta una postal antiga, de l’any 1928, en la qual apareix la vivenda amb el nom de Villa Conchita. Tot i que a la família li sona aquest nom, no l’utilitzaven. «No sabem qui era Conchita». A mitjans dels 60 del segle XX, ja retirats, Mathias i Schucani se’n van anar a viure a Gran Canària a la recerca d’un clima temperat. Llavors la vivenda va quedar en mans de la seva filla, mare de la Beatriz, Joaquim i l’Albert.

La Beatriz tenia sis anys quan, en fa poc més de 60, els seus pares, ella i Joaquim –l’Albert, el petit, no havia nascut– es van traslladar a la casa. La finca compta amb una segona edificació, més petita, on vivia el servei. Ara és l’Albert el que resideix allà amb la seva família. Ell pateix molt de prop la inquietud que provoca la situació actual. Fa un temps diversos joves van entrar amb la intenció d’ocupar la casa principal. Quan els va trobar van desistir i se’n van anar.

El jardí limita amb el parc

La parcel·la suma 1.900 metres quadrats. Es fa difícil afirmar quants n’hi ha de vivenda, perquè està repartida en diverses parts i tot són nivells diferents. La Beatriz mostra la principal, plena de detalls. Hi entra pel garatge, un camí en què trossos de roca sobresurten de les parets. A dalt hi ha un saló, un menjador, habitacions, un despatx, el dormitori marital encara disposat com quan era utilitzat. La cuina, la Beatriz obre una trapa a terra que porta cap avall, per un camí que adequat per escapar en cas d’urgència. Porta a una sala d’oci que és sota de la vivenda principal i a la qual també s’entra per fora. Allà s’amunteguen records, llibres, ampolles antigues.

A la part superior hi ha una altra sala vidrada: «Aquí estudiàvem quan anàvem a la universitat», explica la Beatriz. Està en la màxima altura, a prop de la gran terrassa que es correspon amb el sostre de la casa principal, i al costat d’un jardí que segons els García va estar cuidat. Ara la vegetació se’l menja. El límit del jardí és un mur que el separa del parc Güell, d’un camí que baixa fins a la sortida per Sant Josep de la Muntanya. Des d’allà alguns indesitjables donen residus a la casa.

La Miranda i la Casa Trias

Notícies relacionades

«Ara vivim més tranquils»: per què Cardedeu és el destí de moda de l’èxode de Barcelona

Mor Joan Callau, exalcalde de Sant Adrià de Besòs i exdirigent del PSC

Remarca l’Albert que els diners són el que menys els preocupa. No és qüestió que esperin una gran recompensa. El que necessiten és que la llarga i tensa espera acabi, i que l’Ajuntament prengui possessió de casa seva. A la terrassa superior, Beatriz s’explica situada sobre una claraboia. L’agafa del braç subtilment i la treu d’allà perquè trepitgi terra ferma. Aquest tipus de temors són la norma.

Així, imaginant-ho amb els ulls tancats, la casa de la rambla de Mercedes sembla idònia perquè es converteixi en un equipament que ofereixi algun servei als veïns, que, per utilitzar l’eufemisme, tantes externalitats pateixen per viure a prop del parc Güell. No és una idea que pugui resultar molt exòtica. Aquesta mateixa setmana, el consistori va aprovar en comissió de govern iniciar el procés que portarà l’expropiació de dues vivendes pròximes, La Miranda, situada a l’avinguda del Coll del Portell, 74, i la Casa Trias, ubicada dins del recinte del parc Güell. Els propietaris de Rambla de Mercedes 1-3, però, encara esperen que algú els digui quan arribarà el seu torn.