Ferran Poca: "El que està passant a Torre Pacheco en qualsevol moment serà contra els maricons"

El Pride és un projecte comunitari format per 39 entitats socials vinculades amb diferents camps. Una d'elles és la Cambra LGTBIQ+, que aglutina les empreses vinculades amb el col·lectiu, i és l'encarregada de la interlocució amb l'administració per organitzar el Pride. Com que sóc president de la Cambra, ho sóc del comitè organitzador, però tot ho decideixen les entitats.

El Pride dura diverses setmanes.

Comença el 28 de juny, dia internacional de l'Orgull, i es perllonga 24 dies. És l'únic lloc d'Europa on es fan 24 dies de Pride. Els Pride han evolucionat cap a moltes coses: en alguns llocs preserven la reivindicació, i fan manifestació, encara que a vegades se'n digui marxa però és una manifestació. En altres llocs hi ha celebració total. El que importa és la reivindicació de les entitats, sense ella no hi ha Pride. La celebració serveix per amplificar les reivindicacions. En el Pride celebrem també que podem ser qui som sense que ningú ens jutgi, és un espai segur. Perquè hi ha gent que la resta de l'any no pot ser qui és.

Quines són les grans cites del Pride?

La primera, el 28 de juny, el dia internacional del col·lectiu, quan es commemoren els disturbis de Stonewall (que van tenir lloc a Nova York el 1969 en resposta a la persecució policial als homosexuals). A vegades la gent es pregunta per què les 'drag queen' són tan importants dins del col·lectiu. Les drag queen van ser les que es van posar davant de la policia a Stonewall. El nostre màxim respecte. Durant aquestes setmanes, les entitats han programat activitats, taules rodones. El 17 de juliol, el pregó a la plaça de la Universitat, a càrrec d'Àngel Llàcer. El 18, actuacions a la mateixa plaça i finalment la manifestació d'aquest 19 de juliol. Barcelona és un lloc privilegiat pel que fa a la reivindicació dels drets humans i dels del col·lectiu. I cal aprofitar-ho.

Queden entorns insegurs a Barcelona?

No només a Barcelona. És preocupant que hi hagi tanta gent jove manipulada per les xarxes socials, per grups determinats, influïda per les 'fake news', que es declara lgtbifòbica. Les xarxes socials són incontrolables i hi ha molt d'odi en elles. També hi ha gent més oberta, un 20% de la joventut que es declara bisexual. Però els atacs de gent molt jove són terribles. El món ha canviat, però no tant. Estem igual que abans? Encara?

Té aquesta sensació?

Sí. Cal ensenyar la diversitat a aquests joves.

Barcelona té un alcalde gai i una exalcaldessa bisexual. El marc legal ha eliminat discriminacions, però alhora hi ha un ambient extremista, contrari, cosí germà del rebuig a la immigració. Hem de preocupar-nos?

Hem de preocupar-nos. I hem de continuar treballant. Fa uns anys jo pensava que tot estava fet. Després de l'aprovació del matrimoni igualitari. Però la ultradreta busca missatges simplistes, tria els grups amb més dificultats, més vulnerables, i en ells té un blanc fàcil per culpar-nos, per culpar la immigració.

Veu aquesta connexió entre l'odi als immigrants i l'odi al col·lectiu LGTBI+?

Sí, al final són drets humans. Tot el que treu privilegis als reaccionaris, a les elits, que és el que passa quan s'amplien els drets dels altres, és el que més els dol. Al final ens volen invisibilitzar, volen que no existim.

El col·lectiu trans és un dels més atacats en aquesta ofensiva ultra.

Perquè és la part més vulnerable del col·lectiu. Fins fa poc, les trans estaven condemnades a una vida sòrdida, molt difícil, i poc a poc han guanyat un espai que mai no els hem d'arrebatar. Seria un retrocés enorme.

A què es dedica?

Em dedicava a la banca i va haver-hi un moment en què em vaig cansar de viure una mentida i vaig decidir que la meva vida anava de crear espais perquè la gent pugui ser qui és sense ser jutjada. Això em va portar a muntar una empresa, la primera productora d'espectacles LGTBI d'Espanya. Al seu torn, això em va portar a la presidència de la Cambra i el comitè organitzador. Ara tinc la possibilitat i l'obligació de propiciar el que no vaig poder gaudir. Jo sóc d'un poble de Lleida, Juneda, i no vaig poder ser gai, no vaig poder ser qui era. Vaig aprendre a viure amb una mentida, a dir que tenia núvia perquè no em diguessin maricó, perquè la meva família no se sentís avergonyida per com jo era. Mentre pugui intentaré crear aquests espais.

És tan difícil com fa dècades ser gai en un poble?

Hem canviat però no tant, com deia. Fa poc vaig ser el pregoner de l'orgull 'garriguenc' (per Les Garrigues). La meva mare, que és gran, em va dir: 'Creus que has de fer això? Tot el poble en parlarà'. I li vaig dir: 'I què?'. Si puc ajudar que a la comarca hi hagi gent que es pugui visibilitzar i tenir una vida que jo no vaig poder tenir, és un regal per a mi.

Què li diria a un o una adolescent que no hagi desvelat encara que és homosexual?

El que m'hauria dit a mi mateix fa 30 anys. Que no tinguin por, que l'única forma de ser feliç és ser autèntic. I que si són autèntics seran respectats. I que el Pride serà sempre casa seva, que no tinguin cap dubte d'això.

És fàcil ser gai al món empresarial?

Poc a poc, les empreses es mouen. Si avui jo estigués encara a La Caixa, on treballava, em mouría perquè fes alguna cosa a favor del col·lectiu. Crec que les empreses tenen cada vegada més consciència. Sí hem vist un canvi a pitjor en les que depenen dels EEUU. A nivell de patrocinadors del Pride, hem perdut empreses que ens van ajudar en anys anteriors.

El món de l'escola?

Falten recursos, hores. No s'està implantant el pla de formació previst legalment.

La sanitat?

Parlem de Catalunya, som privilegiats en general. És un èxit l'atenció, per exemple, en l'àmbit de les malalties de transmissió sexual, funciona la gestió de la Prep (la pastilla antisida que evita el contagi del VIH i que els metges recomanen usar juntament amb el preservatiu). Segur que falta alguna cosa. Per exemple, falta camí en el món trans.

Continua sense passar que un jugador de futbol famós es declari obertament homosexual.

Estic esperant que algú del futbol digui que és homosexual. No hi ha manera.

Algun àmbit en què la situació sigui especialment difícil?

En general, tinc la sensació d'haver retrocedit 25 anys pel que fa a drets amenaçats. El Pride parla aquest any de cultura: des de quan es censura una obra de teatre, o un artista perquè aborda temes que molesten la ultradreta? Ha passat en localitats de la resta d'Espanya. No passava des del franquisme. Quan s'havia plantejat retrocedir en drets en lloc d'avançar?

Notícies relacionades

Les ZBEs de l’àrea de Barcelona es blinden davant futures devolucions de sancions per eventuals revessos judicials

‘Sense privilegis’: Una protesta irromp en les oposicions de Bombers contra la reserva de places femenines

Aquesta tendència s'aprecia en diversos països. Als EEUU, a Rússia.

No cal anar a Rússia ni als EEUU. Budapest. Un lloc a dues hores d'avió d'aquí, a Europa, on es prohibeix el Pride, on s'aproven lleis contràries al col·lectiu LGTBI. Són elements que van emergint, anem endarrere. Ens volen tornar a ficar a l'armari, a la caverna. En la radicalització guanya la ultradreta, és la seva forma de ser. És la violència, l'odi, el rancor perquè hem tocat el seu masclisme. És el que està passant a Torre Pacheco: en qualsevol moment serà contra els maricons. Nosaltres hem d'actuar a la nostra manera. Si ens radicalitzem no arribarem a cap lloc. Cal fer entendre a la gent com seria la cultura sense la cultura LGTIBQ+. Sense Lorca, sense Almodóvar. Molt avorrida. Que els altres facin sols la seva guerra; nosaltres, ni un pas enrere. M'agrada una frase de l'anterior pregonera del Pride, Abril Zamora: 'Defensem com a adults el que hem aconseguit i celebrem-ho com els adolescents que no ens van deixar ser'.