L’Escullera, el passeig del mar més enyorat de BCN

Amb permís de la Rambla, podria dir-se que l’Escullera ha sigut un dels passejos més populars de la història de Barcelona. L’antic espigó va ser un dels llocs d’esbarjo més freqüentats de la ciutat durant el segle passat i encara avui és recordat amb nostàlgia. Però l’Escullera no va néixer com un passeig. Va ser construït per necessitat, per protegir el port dels temporals, que a finals del segle XIX havien provocat més d’un naufragi.

La solució la va trobar Carlos de Angulo, director de la Junta d’Obres del Port, que va projectar la prolongació del dic de l’Est a 1.500 metres. L’obra va començar el 1904 i es va allargar més de dues dècades. Va ser un treball faraònic, amb múltiples contratemps.

Per començar, les pedreres de Montjuïc van resultar insuficients i va caldre portar pedra del Garraf. Es va fer servir un sistema constructiu innovador, utilitzant les anomenades caixes bloc, que es fabricaven al moll flotant. Uns enormes blocs buits que, posteriorment, es traslladaven mitjançant grues i pontones especials fins al dic, on s’enfonsaven i s’omplien de formigó.

El 1920, un temporal va obrir una bretxa que va obligar a reconstruir bona part del dic. Finalment, els treballs es van completar el 1926, amb la construcció d’un far que marcava l’entrada al port. Als baixos va obrir el restaurant Mar i Cel, que poc després es convertiria en l’emblemàtic Porta Coeli. Estava regentat per la família Oller, que també era al capdavant del Rocamar, a l’altre extrem de l’escullera.

Els pescadors de canya van ser els primers en fer seu el nou espigó. Enfilats en unes plataformes de fusta, van ser una estampa indissociable de l’Escullera durant dècades. Amb l’escassetat de la postguerra, l’escullera es va consolidar com un lloc d’esbarjo gratuït.

Les embarcacions que sortien del Portal de la Pau, com les golondrines, oferien trajectes directes fins al far i evitaven la llarga caminada des de la Barceloneta. L’excursió s’aprofitava per degustar sardines i, sobretot, musclos criats a l’espigó. Els vivers barcelonins, els més importants de l’Estat, havien estat a Can Tunis. Després les muscleres es van traslladar al moll adossat de l’Escullera i van ser-hi fins als 70.

Benvinguts, vehicles

Notícies relacionades

El Port Olímpic instal·la punts de càrrega ultraràpids

L’Ineos Britannia no remunta i ja perd per 4 a 0 davant els ‘kiwis’

A mitjans dels 50 van començar les reformes per eixamplar el passeig i permetre la circulació de vehicles. Van irrompre els cotxes de parelles d’enamorats que buscaven intimitat tapant les finestres amb tovalloles. Una imatge nocturna que contrastava amb l’Escullera familiar, la dels nens caçant crancs amb una canya de fil. Les reformes van continuar el 1968, amb la prolongació de l’espigó, cosa que va suposar la demolició del far i de l’antic Porta Coeli, reemplaçat per un nou restaurant.

El declivi va començar després dels Jocs de 1992, amb la recuperació de les platges i del Port Vell, preferits per les noves generacions. El tancament i demolició del Porta Coeli, l’any 2000, unit a l’obertura de la nova bocana del port, a costa de seccionar l’espigó, van ser el punt final als anys daurats de la vella Escullera. n