El nen activista entre barraques

L’Ellis té 11 anys i és un nen molt estimat a Vallcarca, el barri de Barcelona que l’ha vist néixer i créixer. Els seus veïns i professors el descriuen com un noi exemplar, que sobresurt malgrat un context social advers. Pertany a una gran família establerta des de fa més d’una dècada en barraques i locals ocupats d’aquesta zona de la capital catalana.

Qui el coneix es cura de prejudicis. "La gent del barri m’estima molt, els crida l’atenció que soc molt educat i que sé parlar català", diu a aquest diari. Amb un somriure, explica que la seva vida "està bé" i que el que més li agrada és la boxa, tot i que el preocupa la situació de la seva família i l’ha donat a conèixer amb un aplom insòlit a la seva edat. L’Ellis va intervenir fa unes setmanes en un Consell de Barri al qual va acudir la regidora del districte, Laia Bonet (PSC). Li va demanar "solucions socials, no policials", per a la seva comunitat d’origen romanès gitano.

Viure de la ferralla

Els seus oncles, cosins i avis habiten en barraques al costat de l’avinguda de Vallcarca. Allà també treballen, ja que tots es dediquen a la recollida i venda de ferralla i és en aquestes mateixes parcel·les on separen el material valuós de la morralla. El nen viu amb els seus pares i germans en un local ocupat.

La rutina de l’Ellis no és gaire diferent de la d’altres nens de la seva edat: es desperta, va a l’escola i juga amb els seus amics. Quan surt de classe, va al poblat. Va acompanyat del seu pare, Jimmy, que també és ferroveller, tot i que mira de trobar, sense èxit, una altra feina. "No tinc estudis, però tinc papers i carnet de conduir. Si trobo feina podré pagar una casa, però ara ¿quin lloguer puc pagar?" expressa.

Amb la ferralla, el pare de l’Ellis pot guanyar com a màxim, diu, 250 euros mensuals. "És gairebé res, però és alguna cosa. És millor que robar i et sents tranquil amb tu mateix. Continuaré buscant feina, per millorar una mica la nostra vida", declara. "Ens volem integrar a la societat, que algú escolti la nostra veu. La pobresa és com el fantasma que tothom té por de veure, però és real. També som humans", reivindica.

Després de passar una estona a les barraques, l’Ellis i el seu pare tornen a casa. És un local ocupat on els espera la Raluca, la mare, amb les seves dues germanes petites, de 5 anys i 4 mesos d’edat. La família obre les portes de la seva petita morada. Conviuen els cinc i tres gossos. L’habitació principal és un saló-menjador-dormitori amb un llit, un parell de taules, cadires i un radiador. Allà dormen els dos germans grans. Els gossos tenen una zona pròpia, separada per una reixa. Pujant uns esglaons hi ha l’habitació dels pares i del nadó, amb un petit llit que comparteixen i un modest bany que perd aigua.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Malgrat les condicions en què viuen a Barcelona, la parella coincideix que són millors que les que tenien al seu país d’origen, Romania. "Aquí podem oferir una vida una mica millor als nens. Poden anar a l’escola i els professors em diuen que són molt educats. Al meu país era pitjor. No teníem res", descriu ella.

Dijous és el dia favorit de l’Ellis perquè té boxa. "La boxa és la meva vida. ¡És el millor esport del món!", exclama content. "Sembla violent, però et treu de la mala vida perquè has d’estar sa, t’obliga a cuidar-te molt i no fumar ni beure. També et dona molts valors de respecte i companyerisme", exposa l’entrenador José González.