Ernest Maragall (ERC): «Donar suport als pressupostos de Barcelona el 2022 ens va etiquetar com a crossa de Colau»

Aquí acaba la seva vida política. ¿S'ho imaginava així?

No havia pensat mai quin final volia tenir. És el final que trobes, i sobretot és el que he escollit jo mateix. Tant el com com el quan.

Quan es va aixecar en el ple i va anunciar que se n’anirà al desembre, ¿quanta gent sabia que ho faria?

Algunes persones. Les que havien de saber-ho.

¿Més de cinc, menys de cinc?

Menys de cinc.

¿Presents a la sala?

Una.

¿Asseguda junt amb vostè entre els regidors d’ERC?

No.

Vostè es va convertir en alcaldable d’ERC el 2018 per nomenament de la cúpula del partit. El 2019 va guanyar, però per primera vegada el guanyador no va ser alcalde.

No només és que per primera vegada el guanyador no fos alcalde, sinó que l’aliança que va generar una majoria alternativa no responia a cap de les imaginables. Era una majoria forçada, amb un objectiu que no era construir alguna cosa sinó evitar que passés, evitar un alcalde republicà.

Quan va començar aquell mandat, vostè i el seu grup van aparcar l’enuig i van col·laborar amb el govern d’Ada Colau, que tenia el PSC com a soci. Suport rellevant.

Aportacions, sí; col·laboració, no. No podíem deixar de tenir en compte que malgrat el seu origen espuri aquell govern era presumptament progressista. Sí, vam considerar que l’interès general de la ciutat prevalia.

I vist el resultat electoral del maig, quan ERC va perdre cinc dels seus 10 regidors, ¿la lliçó amarga és que l’oposició constructiva no té premi?

Hi ha un moment en què aquesta actitud va arribar a un límit, i vam dir que no donaríem suport al pressupost. Va ser a finals del 2021, sobre el pressupost del 2022. Aquella actitud clara del grup, que també buscava trencar amb la inèrcia que ens podia arrossegar, va anar seguida d’un exercici de xantatge per part dels Comuns (que van condicionar donar suport als pressupostos de la Generalitat a rebre suport per als municipals).

I el partit va obligar el grup d’ERC a permetre l’aprovació dels comptes de Barcelona amb la seva abstenció.

Hi va haver uns debats interns de fons, concepte i oportunitat, apassionats. ¿Què era millor per servir l’interès general? ¿Que ajuntament i Generalitat tinguessin els dos pressupostos o que cap el tingués? Crec que el millor des del punt de vista d’ERC era que la Generalitat tingués aquell pressupost i Barcelona el seu, amb la nostra abstenció, sense el nostre entusiasme. I això, hi estic d’acord, va determinar el nostre destí polític. Va ser decisiu per a les eleccions, perquè ens va caracteritzar com algú que donava suport al govern de Colau. I a mesura que les eleccions es van anar convertint en un referèndum sobre Colau, nosaltres vam quedar etiquetats i categoritzats com algú que no era una alternativa, sinó més aviat un aliat, un suport, una crossa per a Colau. És una part significativa de l’explicació del que va passar.

¿L’altra part és la candidatura de Trias?

Gairebé diria que des d’ERC li vam donar l’espai. Si nosaltres no érem o no podíem ser o havíem decidit no exercir d’alternativa crítica, quedava un espai obert. ¿Qui podia ocupar-lo? ¿El PP i Ciutadans? És obvi que no. El PSC va intentar ocupar-lo, i en part ho va aconseguir, amb certa habilitat tàctica, la sortida (de Collboni) del govern. Però va quedar un immens espai que ERC hauria hagut de poder ocupar i que va ocupar algú que no havia mogut ni un dit en quatre anys, que tenia l’espai a la seva disposició i va saber recollir, expressar, projectar i personalitzar en la figura de l’exalcalde Trias, que afegia una certa reivindicació de reparació històrica.

Fa quatre anys es va quedar a un pas de ser alcalde. Fa sis mesos, a res de ser primer tinent d’alcalde. ¿És dur, no?

És una il·lustració de com el nostre sistema electoral i de representació democràtica és magnífic en molts sentits però també capaç d’oferir perversitats. Però jo no vull deixar d’assenyalar responsabilitats. En els dos casos (2019 i 2023), la decisió última va ser dels Comuns, de Colau.

¿Li sorprèn que encara no hi hagi indicis clars de qui elegirà Collboni com a soci de govern?

És obvi que el PSC ha optat per posar el fre. Sembla que prefereixi guanyar temps, veure possibilitats, anar aguantant. Però potser els fets em desmentiran la setmana que ve. Tenim un govern d’‘avui m’assemblo als Comuns i demà a Junts, el dia abans dono satisfacció a un gremi i l’endemà em carrego una cosa més o menys valuosa del mandat anterior’. És el pitjor per a la ciutat.

¿Què convé més a ERC: entrar en el govern o quedar-se en l’oposició?

Qui l’haurà de gestionar és Esquerra Republicana: el seu grup municipal, la federació, la direcció nacional.

No sembla que vulgui mullar-se vostè tampoc sobre qui l’ha de succeir al capdavant del grup municipal.

Forma part d’aquestes decisions que ha de prendre ERC.

Però segons va donar a entendre la mateixa Elisenda Alamany existeix un automatisme, està previst que la successora sigui la següent de la llista, que és ella.

Que ERC digui si existeix un automatisme. En termes formals i escrits crec que no hi ha cap regla establerta. Però no tinc res a dir en això, el pitjor que podria fer és interferir o influir en aquestes decisions.

Quan el 10 de novembre passat vostè estava a punt d’agafar un avió cap als EUA i Alamany va afirmar, sense posar data, que vostè li havia de deixar pas com a segona de la llista, ¿sabia que això passaria?

No.

Va estar en silenci uns quants dies. ¿És en aquells dies en què va decidir anar-se’n?

La reflexió venia d’abans. La resta són anècdotes que donen color al paisatge.

¿Creu que Jaume Collboni pot ser un bon alcalde de Barcelona, un alcalde que deixi un llegat?

De moment, no. No ha començat a demostrar-ho. Una cosa és exercir el càrrec, una altra és ser el bon alcalde que la ciutat mereix.

¿Creu que Ada Colau va ser una bona alcaldessa de Barcelona?

Va néixer com una llegítima càrrega d’esperança compartida i que tenia prou elements de raó per intentar-ho. Després s’ha fet evident que no n’hi ha prou amb la bona voluntat i la ideologia. En el moment de convertir tot això en un projecte polític s’han posat de manifest les limitacions i contradiccions.

¿Creu que Xavier Trias va ser un bon alcalde de Barcelona?

Va ser un d’aquells alcaldes que es caracteritzen per no molestar. Per no fer grans coses per no fer mal a ningú. En això potser s’hi assembla Collboni.

¿És molt difícil ser alcalde de Barcelona després de Pasqual Maragall?

És difícil sempre ser alcalde de Barcelona. Ho va ser per a Narcís Serra, després per a Pasqual Maragall, després Joan Clos, Jordi Hereu, Trias.

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

¿Què farà a partir del gener?

Viure, llegir. Si pot ser, escriure. Crec que en aquest país conversem poc. Miraré de conversar.