«Nedem contra corrent»: els botiguers dels mercats de Barcelona es debaten entre el derrotisme i la renovació

«No tanqui, sisplau», prega una compradora al Félix, que aprofita els quatre mesos que li queden per a la jubilació a la peixateria que ocupa des de fa 45 anys al mercat de Sarrià. «Són molts anys de confiança i em demanen que segueixi. Em ve dels meus pares, que ja es dedicaven a això. La meva filla m’ajudava i s’havia de quedar amb la parada, però ha marxat a treballar fora. Ja no dona per a dos sous», constata el peixater. Sense relleu, mira de desfer-se de la botiga per 25.000 euros. «La d’aquí al costat la van vendre per 40.000 fa anys. He posat un bon preu, però ningú la compra... Quan vaig començar, no hi havia cap parada tancada. Si no la venc, continuaré dos anys més», es resigna. 

A l’espera de veure si el Félix troba un substitut, Sarrià concentra cinc persianes abaixades i 23 d’aixecades. El Pere és la quarta generació al capdavant de la cansaladeria familiar. Lluita amb la soledat d’estar enganxat a tres establiments deserts: «El del costat porta més de 10 anys buit. L’altre es va tancar per malaltia de l’amo. El va agafar una noia i va posar productes italians, però no va funcionar. En l’època del meu pare, era una altra història: moltes més vendes, molta més gent... La caixa ens ha caigut entre un 30% i un 40%». 

«És el moment en què menys clients venen al mercat. Passa aquí i en tots. Qui digui el contrari menteix», resol Artur Àngel, president de l’associació de comerciants del mercat de Sarrià. Explica que, per al 2024, es preveu desmuntar les parades que, després d’anys desocupades, no troben qui les adquireixi: «Serà millor per al nostre mercat. Afecta molt que es vegin buides. El client vol oferta, regirar... Alguna d’aquestes botigues han sortit a subhasta i ningú hi ha apostat. Es pot canviar el tipus de producte que ofereixen, però la burocràcia és lenta. Hi ha qui prefereix buscar un local al carrer, tot i que el lloguer sigui més car, i obrir el negoci immediatament».  

L’Àngel calcula que els ingressos a la seva carnisseria han baixat entre un 15% i un 20% en quatre anys. Apunta a una causa en què la majoria de la quinzena de botiguers consultats coincideix: la proliferació dels comerços de grans cadenes els perjudica. «N’hi ha la tira. S’hauria de fer una moratòria», planteja.

Qualitat i tracte personalitzat

Maria Pia regenta una parada de menjar italià amb obrador al mercat de Lesseps. «Quan obre una botiga al carrer, els clients senten curiositat, però tornen aquí al cap de poc temps. Tenim una qualitat i un tracte personalitzat que d’altres no ofereixen», oposa Pia, que presideix l’associació de comerciants de Lesseps. 

Allà tenen una carnisseria que es resisteix a reobrir des de fa un parell d’anys. Un grapat de locals, tots junts, estan pendents de ser desmantellats per construir-se una aula de cuina. Van ser desallotjats fa un lustre i els venedors, ressituats en altres places despoblades al mercat. «Aparentment, pot semblar que hi hagi parades tancades, però treballem en projectes de venda ‘online’, ens funciona tenir cambres frigorífiques on deixar els encàrrecs i allargar els horaris...», enumera Pia. «Estem modernitzats i hem creat un grup de comerciants de 40 a 50 anys. N’hi ha molt pocs en edat de jubilar-se. És possible que alguna parada tanqui si no s’aconsegueix traspassar, però el mercat continuarà bé en els pròxims anys», augura.

La Caterina Navarro es jubila al gener. Té el cartell preparat per posar en traspàs la seva herboristeria a Lesseps. «Segurament, la tancaré sense vendre-la –sospita–. Els que venen interessats veuen que és impossible viure amb els meus números. En trec un sou justet». La Susanna nota que la xarcuteria que va agafar fa un parell d’anys va «en pujada», però alerta del «canibalisme» amb què els grans establiments els mengen terreny: «S’hauria de regular. Seria bo per sobreviure».

«Des que va obrir un súper aquí a prop, he perdut un 20% del que guanyava», fa comptes la Mari Carmen. Li ronda pel cap anar-se’n del mercat. En Joan Barceló es va desprendre d’una plaça a Felip II fa un any. Ara és assalariat a la carnisseria de les seves cosines a Lesseps. No té certesa de qui els succeirà: «Quan tanca un lloc, és molt difícil que torni a obrir. És una feina dura, s’ha de matinar molt i l’amo, treballar de dilluns a dissabte». 

«No tinc qui em supleixi»

«Em queden dos anys per jubilar-me. No tinc qui em supleixi a la meva família. No és un bon negoci i, actualment, és difícil de traspassar», percep el Xavier Bello, amb un colmado a Lesseps. Encara més negre ho pinten a la fruiteria del costat. «Els mercats estan morts. Moltes clientes les conec des de fa 30 anys, però ara són més grans, no tenen fills a casa i compren menys», resumeix el Carlos.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

«El mercat no agonitza. Molts som de segona generació», replica la Natàlia, mentre atén una jove a la polleria. «Estem supermodernitzats. A l’estar més en contacte amb els clients, podem donar una resposta més personalitzada. Hem de continuar fent la nostra feina igual i deixar de mirar què fan els altres», postula. La Joana va comprar una plaça a Lesseps fa dos anys per muntar un negoci de conserves i menjar precuinat: «El mercat aguanta bé. Ara hi ha un relleu generacional a Barcelona. Si es coneix aquest món, és una bona opció». 

L’Esmeralda es va instal·lar fa set anys al mercat de Sarrià: «Estava convençuda que em jubilaria aquí. Ara no ho tinc tan clar. Cada vegada ho veig pitjor». «La decadència ve de lluny, però ara és molt generalitzada», avalua la Mireia a Lesseps, quarta generació de peixaters: «És veritat que a Barcelona hi ha plans de renovació i això dona noves oportunitats. D’altra banda, els costums estan canviant: els joves no volen cuinar i, a la gent gran, les dones s’han cansat, cada vegada són menys les que fan dinars familiars. S’estan perdent, quan el que promocionem és cuinar a casa, emportar-se la vianda amb la recepta... Nedem contra corrent».