Ruta nocturna a Montjuïc entre les sepultures nobles dels burgesos morts

La dona que explica als vius la història dels morts és Elisenda Ribes, llicenciada en Història que de fet afronta la seva tasca didàctica mortuòria com una mena d’extra o afició, perquè això, organitzat per Cementiris de Barcelona, només passa dos cops l’any: per Setmana Santa i quan s’acosta el dia de Tots Sants, bé al cementiri del Poblenou o en aquest.

Leandre Albareda

Ribes explica com Leandre Albareda, l’arquitecte municipal del moment que es va encarregar de la construcció del cementiri de Montjuïc, inaugurat el 1883 en una zona de camps agrícoles, es va inspirar en cementiris europeus. De seguida, la dona, en el seu paper, s’atura davant un panteó fastuós, perquè els panteons dels difunts que van ser rics són l’objectiu majoritari de les parades de la visita.

El primer que es veu és el d’Agustín Goytisolo, avantpassat dels tres germans escriptors del mateix cognom, un dels quals, José Agustín, també hi està enterrat. L’home, un indià, com molts dels que reposen a les sepultures més luxoses de Montjuïc, va marxar jove a Cuba, va fer fortuna i va tornar a la Península. Va morir a Barcelona, i abans va invertir en el que seria l’Eixample i es va fer una casa a la plaça de Catalunya. On hi ha el Hard Rock Cafè, afegeix Ribes.

La carrossa

Goytisolo va morir el 1886, i va ser enterrat al cementiri del Poblenou. Però igual com molts prohoms del moment, va fer un últim viatge ja mort: la família el va traslladar a Montjuïc, inaugurat el 1883 i convertit en lloc preferit per a les famílies de diners com a lloc de repòs.

Mentre el grup segueix el seu camí passa una carrossa mortuòria, de les que estan en un espai pròxim, a l’entrada del cementiri, on es poden veure exposades. El següent panteó, amb aires egipcis i obra de Josep Vilaseca, és el de la família Batlló. L’iniciador de la saga va ser Pere Batlló. La va multiplicar ràpidament: va tenir 15 fills.

Tanta gent havia d’acabar discutint, així que un grup de familiars va quedar associat a la primera fàbrica Batlló, a l’actual Escola Industrial, al carrer d’Urgell, i l’altre a la segona que es va obrir, a Sants. Els enterrats al panteó són els d’Urgell, assenyala la historiadora.

La mecenes de la Sagrada Família

Al panteó dels Bonaplata, Ribes explica que la fàbrica d’aquesta família, situada al carrer de Tallers, va ser la primera que va funcionar a Espanya gràcies al vapor, un progrés que li va portar problemes quan va ser cremada per gent convençuda que el nou sistema generaria retallada de personal, que els trauria la feina. Com el rebuig d’alguns a internet però en un format molt més contundent.

De sobte, una altra senyora vestida d’època que sorgeix de la nit pren la paraula. És, diu, Isabel Bolet i Vidiella, filla de Vilanova i la Geltrú, òrfena primerenca casada per la família amb un cosí que es va enriquir. Viuda, al morir va fer una donació anònima i decisiva per a la Sagrada Família: mig milió de pessetes.

«Que descansi»

Va costar molt descobrir qui havia deixat aquests diners, i ella ho lamenta amb un somriure: «Jo no volia ser famosa». La benefactora està enterrada a Piera, però compareix davant els visitants al costat d’un panteó de la família del seu marit, els Marquès. La Bolet rediviva s’acomiada del grup i un dels turistes de la mort s’hi acomiada d’una forma que resulta oportuna: «Que descansi».

Un altre aparegut sobtat, un altre personatge de la ruta, s’identifica com Salvador Andreu, el doctor Andreu. Explica que la seva vida ja va començar amb estrella, que va néixer en una família amb possibles, i afegeix que amb les seves pastilles, «que poden semblar tontes però són molt eficaces», va aconseguir una fortuna. Diners que va invertir a diverses zones de la ciutat, com l’Eixample i l’accés al Tibidabo.

Sinatra

Situats al llarg de la ruta, amb prou feines visibles fins que són molt a prop, diversos músics aporten la banda sonora de la visita. En aquesta ruta tots toquen cançons que va interpretar Frank Sinatra com un homenatge: fa 25 anys de la seva mort.

La següent parada és davant una de les sepultures més impactants de Montjuïc, la de Nicolau Juncosa. Gerent de l’empresa de la família de la seva dona, Juncosa va haver de comprendre que la vida de vegades és una murga considerable. Ho va haver d’entendre perquè ell mateix va encarregar l’escultura de la seva tomba, obra d’Antoni Pujol: una figura que representa la mort i l’abraça mentre ell és assegut amb el llibre de l’empresa amb un relleu de la fàbrica darrere. Una inscripció assenyala el nom del conjunt: «¿La solució...?».

El senyor pis d’Amatller

Un altre panteó que destaca és el de la família Amatller. Xocolaters, el negoci va créixer de valent en la tercera generació, gràcies a Antoni Amatller, viatger, fotògraf, i pare amantíssim de la seva filla Teresa, que l’adorava, segons els testimonis de l’època. Ella el va portar, ja mort del cementiri del Poblenou al de Montjuïc, on li va fer construir un panteó de més de 100 metres quadrats. La Teresa va vendre l’empresa i va morir soltera i sense fills. I aquí es va acabar la nissaga.

Ribes fa una excepció i s’atura davant una sepultura menys noble: un nínxol. El nom: família Magriñá. En realitat, darrere hi ha la gran soprano Victòria dels Àngels, estrella internacional barcelonina, que va viure la infància a la seu de la Universitat de Barcelona, a la vivenda que ocupaven els seus pares, empleats del centre.

Probablement va ser més feliç amb ells que amb el seu marit, Enrique Magriñá, segons expliquen les cròniques del moment: algunes suggereixen que li va escurar la fortuna en vida. En la mort, el seu cognom es va imposar a la làpida.

Ildefons Cerdà i la ‘seva’ filla petita

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

L’últim personatge de la ruta és Ildefons Cerdà, que davant la seva tomba peculiar –que recrea les illes de l’Eixample com ell les volia, obertes d’una banda– explica als presents penúries de la seva vida, com que la seva quarta filla no era seva, per la qual cosa la va desheretar. També admet que malgrat això, la criatura va tenir una bona vida: era Clotilde Cerdà, arpista de prestigi internacional amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes.

Cerdà també recorda com Puig i Cadafalch l’odiava tant que feia cremar els seus llibres, i com les seves restes van quedar oblidades a Cantàbria fins que Fabián Estapé les va rescatar i, després de guardar-les dos anys al seu despatx, les va fer enterrar a Montjuïc. Cerdà s’acomiada mostrant la seva ira amb els especuladors de la vivenda.  I llavors Ribes s’acomiada, la música de Sinatra es va apagant i els burgesos morts tornen als seus luxosos sepulcres.