Barcelona, 5 am: autopista a l’infern

Barcelona, 5.00 h. Aquesta matinada toquen vies ràpides.

Semblava que no arribaria mai, però el tramvia per la Diagonal ja toca les nostres portes. El debat més destructiu de Barcelona, que s’ha cobrat la carrera política d’alcaldes i regidors i que ha posat en peu de guerra bona part dels nostres botiguers de l’avinguda, ja s’ha materialitzat en obres. I un dels seus punts neuràlgics és la demoníaca confluència de Diagonal, Aragó i Marina, passat Glòries. Però anem per passos.

Des del número 0 de la Diagonal fins a Glòries tot sembla normal. Pocs transeünts (res comparable amb les riuades humanes del Primavera Sound) i alguns pacients treballadors o festaires. La línia T4 del tramvia està, com l’L3 del metro, en hibernació fins al nou curs.

La perspectiva ascendent de la Diagonal ofereix gairebé dos quilòmetres d’imatges borroses de siluetes aïllades de transeünts, ‘runners’ o patinets. Enmig del tronc central del bulevard que és la Diagonal en aquest tram, el vestigi d’una gresca desfasada: un banc arrencat de soca-rel i plantat en plena avinguda. Una cosa molt semblant a una ciutat fantasma.

El festival del paleta

A l’arribar a Glòries, el festival del paleta i l’urbanista. Tanques, rases, senyals provisionals i gairebé sempre contradictoris obren al ciclista matiner les portes de l’infern. La indicació que ahir assenyalava la ruta per fugir de l’inframon, avui no hi és. La via que ahir estava oberta, avui ha desaparegut. Un caos que s’ha estès a bona part de la Diagonal i del castigat carrer de València. Després del fosc laberint de tanques, generadors i casetes per als treballadors, la llum al final de túnel: Aragó.

El carrer d’Aragó continua sent el més semblant a una autopista urbana. I conviu, a més, amb la mare de tots els carrils bici. Ample i còmode. Però, com totes les autopistes, espanta la vida.

És el regne del cotxe, la moto, el taxi i el bus, fins i tot a les 5 am. Però, a excepció dels encreuaments amb el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, amb prou feines hi ha vida, més enllà dels enlluernadors supermercats de 24 hores (estaria bé saber quant paguen de llum aquests temples buits de la compra ‘full time’).

El paradís del ciclista s’acaba just a l’arribar a l’avinguda de Roma. Tot s’estreny, però l’animació continua sense aparèixer. Brigades de neteja amb els seus vehicles es reuneixen al Carrefour Express de la gasolinera de l’encreuament amb Casanovas i emprenen la que serà una calorosa jornada. Desfilen per Aragó després de carregar les piles rumb al carrer de Tarragona.

I és allà, als voltants del parc de Joan Miró, que a la fi es veu la gent. Una sorollosa horda de joves s’ha atrinxerat en unes escalinates pròximes al Safari Disc Club. La paraula ‘botellon’ no defineix exactament el que es pot veure. És un especial i gregari final de festa. Bé està el que bé acaba. De la massa es disgreguen a poc a poc parelles i solitaris per acabar diluint-se qui sap quant temps després.

Notícies relacionades

Els relleus a les escoles bressol revolten les interines

Banys públics impossibles

Barcelona, 5.00 am. Des de l’inframon de les obres del tramvia de la Diagonal fins a la festa juvenil de carrer.