Barcelona desencalla per fi la urbanització de l’interior de Can Ricart

Can Ricart és, probablement, la millor demostració del potencial que té la zona nord del 22@. Ocupa, sumant-hi l’antiga fàbrica Frigo, l’espai de quatre illes de l’Eixample i a l’interior s’hi estan aixecant edificis d’oficines, un hotel, vivendes i una residència d’estudiants, una inversió privada que voreja els 400 milions d’euros. També hi està planificat un nou campus de la Universitat de Barcelona, un projecte que acumula pols en un calaix des del 2015. Quan tot el que hi ha previst estigui operatiu, es calcula que diàriament residiran o treballaran aquí prop de 10.000 persones. Un petit barri, perquè després diguin que Barcelona no té marge de creixement. Com a tal, també necessita carrers i places, i això és el que per fi s’ha desbloquejat després que la comissió de govern municipal hagi aprovat el projecte d’urbanització de l’interior de l’antic recinte fabril, amb un pressupost de gairebé 13 milions d’euros (més IVA) que sortiran gairebé tots de la butxaca dels promotors privats.

Que els carrers deixin de ser rius de sorra, casquets i pols ja és per si mateix un èxit. Però hi ha un altre element important: la urbanització porta agafada l’entrada dels serveis de llum, aigua i gas en algunes de les obres ara en marxa, com la residència d’estudiants i les naus del 1850 que es convertiran en 25 ‘lofts’, uns projectes que tenen prevista la finalització cap a mitjans del 2024 i que no es podrien ocupar si abans no s’ha portat a terme aquesta transformació, concretament, al carrer d’Emilia Coranty, que travessa el recinte des del carrer del Perú fins al de Marroc.

Un carrer sense vida

Aquesta via té el nom aprovat des del 2009, però mai ha exercit com a tal perquè s’ha mantingut parcialment tancada a l’espera que es desenvolupi tot el que està previst en la modificació del pla general metropolità que es va aprovar a principis de segle, és a dir, fa més de 20 anys, tot i que va ser modificat a partir del 2005, gràcies a la pressió de les plataformes de veïns per protegir els edificis històrics.

Durant la campanya electoral de les municipals del 28M, el llavors candidat Jaume Collboni va posar diverses vegades el 22@ nord com a exemple de zones prioritàries en matèria de desenvolupament urbanístic i econòmic. Tant des del punt de vista públic com privat. Però els fets, en el cas de Can Ricart, s’estan encadenant d’una manera una mica desigual, amb les empreses traient el portatalonaris per aixecar els seus projectes i amb l’Administració avançant a un ritme, per dir-ho suaument, molt inferior. Salva Clarós, membre de la junta de l’associació de veïns del Poblenou, considera una «molt bona notícia» la urbanització, però lamenta que s’estigui «trigant tant a recuperar les naus centrals i històriques de Can Ricart», abandonades el 2005. Es refereix al projecte de Campus de les Arts de la Universitat de Barcelona (UB).

Lingua Món, descartat

El 2015, l’Ajuntament de Barcelona va cedir a la UB tots els recintes qualificats d’equipament i que formaven part del conjunt fabril. La cosa, no obstant, tenia substància, ja que des que el 2005 la lluita veïnal va aconseguir salvar les naus del picot, sempre ha sobrevolat en l’ambient la mateixa pregunta: ¿però, què fem amb tot això? El 2009, l’arquitecta Benedetta Tagliabue va presentar un projecte per allotjar en aquest enclavament la Casa de les Llengües, dependent del Departament de Cultura. Va ser un encàrrec del tripartit presidit per Pasqual Maragall, tenia un cost de 18 milions d’euros i el 2011, amb la crisi galopant i les retallades recurrents, i ja amb Artur Mas al Govern, la proposta es va descartar de manera elegant. Queda en ‘stand by’, es va dir...

El 2012, el consistori va oferir el recinte al Ministeri de Foment perquè instal·lés a Can Ricart la seu del Museu Nacional d’Arquitectura i Urbanisme. Tampoc hi va haver sort. La pantalla actual continua sent la del 2015, musculada el 2019 amb la firma d’un acord en què van participar totes les universitats públiques i privades que tenen alguna cosa a veure amb el foment de les arts. Era com el llaüt en el qual anaven Pujol, Maragall i Samaranch quan va tocar promocionar els jocs del 92, però amb una diferència important: aquí els diners no estaven ni estan assegurats. I aquí continuen les coses, retreu Clarós, que adverteix del greu deteriorament de les naus protegides de l’antiga fàbrica, aixecada a mitjans del segle XIX.

Sense diners

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

L’esperança eren els fons europeus, i aquí continua la cosa. Un portaveu de la UB explica a aquest diari que la situació no ha variat, és a dir, que encara no s’ha trobat el finançament necessari per convertir Can Ricart en l’epicentre de la formació artística de Catalunya, repartida ara per tot el territori, tant l’oferta pública com la privada. Clarós lamenta que els altres dos grans recintes fabrils de Barcelona, la Fabra i Coats (Sant Andreu) i Can Batlló (Sants-Montjuïc) sí que s’hagin recuperat mentre que el del Poblenou, «amb un pes històric potser superior», «presenti un aspecte tan penós».

«Hi va haver un temps –assenyala el representant veïnal– en què l’ajuntament avançava els diners per construir escoles. Crec que ara es podria fer el mateix, ni que sigui per començar l’obra i rehabilitar les naus abans que s’esfondrin». Noble proposició, però el govern de Collboni no es planteja per ara emprendre una empresa com aquesta. «El nostre clamor és que s’intervingui ja, però en qualsevol cas, que es comenci amb la urbanització és positiu», resumeix Clarós. El que sí que podria fer l’ajuntament és recuperar les naus centrals (una superfície pròxima als 7.000 m²), ja que en la cessió firmada el 2015 es donava a la UB 5 anys de marge per rehabilitar el conjunt. Salta a la vista que, vuit anys després, no ha passat, i és per això que el consistori, si volgués, podria fer tabula rasa i començar de zero.