L’Hospital de Sant Pau dissecciona la ment genial de Domènech i Montaner

Lluís Domènech i Montaner va néixer el 1849, quan la de metge i la de cirurgià eren encara professions diferents, la segona a mans de vegades del barber del poble, que tant tallava els cabells com amputava una mà gangrenada, i aquest genial arquitecte va morir el 1923, o sigui, només cinc anys abans del descobriment casual de la penicil·lina per part d’Alexander Fleming, tota una fita, quan estudiava un cultiu d’un dels bacteris més canalles a qui es podia enfrontar fins aleshores un humà, l’‘Staphylococcus aureus’. Domènech i Montaner, doncs, va ser en els seus 74 anys de vida testimoni d’una vertiginosa evolució de la medicina i ell mateix, segons es miri, va ser motor d’aquell canvi com a obstetre que va ser del naixement de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La fundació que avui gestiona aquest llegat arquitectònic acaba de publicar un llibre tan atípic com fascinant i que és poc menys que una dissecció anatòmica de la genialitat mateixa de Domènech i Montaner.

Amb motiu del centenari de la mort d’aquest portentós representant del modernisme català (va morir un 23 de desembre), la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha portat a la impremta una selecció dels esbossos, plànols i anotacions que Domènech i Montaner va elaborar entre 1901 i 1911 per donar forma al projecte. I de la impremta ha sortit un llibre d’aspecte auster, l’antítesi, es podria dir, del modernisme mateix, i amb un títol, a més, sobri en paraules, ‘El projecte i l’execució’. Ja ho veuen. Doncs és un gran encert. Amb tanta contenció i asèpsia s’aconsegueix que tota l’atenció del lector es focalitzi en el que realment és un tresor, els plànols i les correccions que l’arquitecte va fer sobre aquests mateixos plànols, un material més valuós del que podria semblar, ja que es conserva íntegre, fins i tot les factures dels proveïdors i els pagaments als treballadors, fins i tot el fenomenal material amb el qual Domènech i Montaner explicava als artesans que havien de compondre les acolorides voltes fins al més mínim detall de la tasca que havien de portar a terme. Són, això últim, curiosíssimes manualitats, en les quals la representació de cada peça ceràmica és un paper retallat que es pot aixecar per una punta per veure a sota una altra alternativa cromàtica. Així de minuciós era en la seva tasca.

Al llarg de 30 anys, és a dir, fins i tot més enllà del 1923, perquè la construcció de l’Hospital de Sant Pau la va prosseguir, amb més limitacions pressupostàries, el seu fill Pere Domènech Roura, es van elaborar més de 2.200 plànols, una xifra sorprenent, però més ho és encara que se n’hagin conservat tots íntegrament, i no sense dificultats. El ‘corpus’ principal era en una capsa de fusta, no gaire diferent de la que va portar Pasqual Maragall a Lausana per presentar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics de 1992, però en aquest cas amb diversos volums manuscrits en els quals es detallava com havia de ser l’hospital.

Durant anys, quan la ciutat mirava amb menyspreu el seu passat modernista, aquells llibres es van escampar i van amenaçar de ser extraviats, perquè cada vegada que calia reformar algun pavelló algú els manllevava i no els tornava, de manera que és encomiable la tasca que va assumir Pilar Salmerón al capdavant de l’àrea d’arxiu i documentació, que un a un, com si fossin els capçats de diamants d’‘Els tres mosqueters’, va recuperar tots els volums, sense els quals el seu successor en aquest departament, Miquel Terreu, no hauria pogut impulsar avui el llibre que rendeix homenatge a Domènech i Montaner.

Aquesta capsa ja diu molt de l’arquitecte mateix. També és útil, si així es vol, per establir comparacions odioses sobre la incomprensible supèrbia amb què en ocasions s’ha menyspreat el passat en aquesta ciutat i als voltants. Hi ha un exemple que ho resumeix a la perfecció i que incumbeix a un altre dels mestres del modernisme, Josep Puig i Cadafalch. El 2008 es va descobrir que el que durant dècades va ser el càmping el Toro Bravo, a Viladecans, tota una icona de les vacances populars, ocultava una petita mansió que portava la firma d’aquest arquitecte, una minúscula casa al costat de la platja que, en alguns aspectes, fins i tot es podria considerar tan atrevida com la mateixa Casa de les Punxes. De l’origen, se’n saben algunes saboroses coses, però dels plànols, res de res.

La qüestió aquí i ara és, no obstant, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un Patrimoni de la Humanitat que any rere any creix en nombre de visitants i que, amb motiu del centenari de la defunció de Domènech i Montaner, no només s’ha publicat el llibre, sinó que ha repartit 14 reproduccions dels plànols a diferents llocs del recinte, que conviden a reflexionar sobre el que es contempla.

Abans de començar a traçar línies, Domènech i Montaner es va documentar. Era arquitecte, no metge, així que va visitar Berlín (Alemanya) i Baltimore (els Estats Units), unes ciutats que ja havien anticipat, una mica, aquesta distribució de pavellons quan van edificar els seus respectius hospitals Friedichshain i Johns Hopkins. Calia buscar inspiració més enllà de les fronteres, per molt que Barcelona fos llavors una certa capital de l’enlairament de la ciència mèdica. El 1888, el mateix any que Domènech i Montaner finalitzava les obres del Castell dels Tres Dragons i cobria aigües d’una altra joia, la Casa Thomas, el doctor Lluís Vila d’Abadal inaugurava al passatge Mercader la primera clínica quirúrgica de l’Eixample per a les classes acabalades de la ciutat. Després d’ell vindrien altres cirurgians que es van instal·lar al mateix passatge, de manera que allò es va acabar anomenant el carrer de la salut. Eren els anomenats anys del furor quirúrgic.

Eren anys de noms propis. Pere Gabarró era cèlebre per les seves tècniques de reconstrucció nasal en pacients que, víctimes de la sífilis, s’havien quedat sense aquest apèndix facial. Cèsar Comas no es va distreure ni un minut quan va saber el 1895 el que Wilhelm Röntgen acabava de descobrir a Alemanya, els rajos X, i va ser un pioner en aquesta matèria a la ciutat, encara a costa de deixar-se literalment la pell en això. Miquel Arcàngel Fargas va sorprendre el món des de Barcelona amb les seves innovadores tècniques d’ovariotomia.

Que el 1846, gairebé alhora que naixia Domènech i Montaner, s’assagés per primera vegada amb èxit l’ús de l’anestèsia per adormir els pacients no va ser aliè a aquest enlairament de la cirurgia. Però el que va projectar Domènech i Montaner en aquells camps adquirits al Guinardó per l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau gràcies a l’herència que va voler deixar a la ciutat el banquer Pau Gil era, per dir-ho d’alguna manera, una altra dimensió, una cosa majúscula, colossal, una mena d’hospital de campanya, però modernista.

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

Val la pena reparar en un detall del llibre que no hauria de ser passat per alt. Entre la selecció de plànols que ha portat a terme Terreu hi destaquen, a més dels imprescindibles, com els de l’entrada principal i la torre del rellotge, alguns que corresponen a cadascun dels pavellons projectats. Cadascun estava cridat a tenir una funció específica. Hi havia els edificis concebuts per a la ginecologia i l’obstetrícia, i també el dels quiròfans, fins aquí, res que estranyi des de la perspectiva mèdica actual. Però després hi havia els pavellons de la verola, del tifus, de la tisi, de la sífilis..., és a dir, el projecte de Domènech i Montaner és un retrat en alta definició de quins eren els problemes de salut llavors. En aquest sentit, destaquen fins i tot les absències. No hi havia un pavelló per al càncer, una malaltia ‘petita’ en aquells anys en comparació amb els estralls que causaven les malalties infeccioses. Hi havia previst, en el projecte original, fins i tot un pavelló anomenat d’aïllament cel·lular, amb un terreny annex en el qual seria possible construir unitats d’infermeria de fusta que, passat l’ensurt, poguessin ser cremades allà mateix.

Les lectures que ofereix el llibre, en resum, són diverses. Hi ha l’estrictament arquitectònica, hi ha la pròpiament mèdica i hi ha aquesta que, de manera implícita, convida a endinsar-se una mica en la ment de Domènech i Montaner, un home meticulós i d’una professionalitat que causa enveja sana. I després hi ha també la lectura urbanística, que de vegades es passa per alt. Tot aquest recinte va estar a punt de ser mutilat el 1968 perquè ja llavors cada centímetre quadrat de sòl de Barcelona tenia el preu d’una llauna de caviar. En alguns despatxos es van imaginar blocs de pisos a l’espai que generosament ocupaven els pavellons. Aquesta ximpleria, afortunadament, no es va portar a terme i per això aquest 2023, amb motiu del centenari de l’últim sospir de Lluís Domènech i Montaner, és possible viatjar en el temps, a través d’un llibre auster i, alhora, modernista, dues paraules que podrien semblar antònimes.