Restauració amb sorpresa a la catedral de Barcelona: el Sant Crist de Lepant és medieval (i no és negre)

La restauració de la talla del Sant Crsit de Lepant de la catedral de Barcelona ha revelat informació sorprenent sobre aquesta figura objecte de devoció popular a la capital catalana. El mal estat de la pintura, pel qual es va aconsellar la intervenció, ja deixava clar que sota la seva pàtina negra s’ocultava una policromia molt diferent de la que es podia observar des del segle XIX. Però el resultat dels treballs ha portat a la conclusió que la talla es podria remuntar fins al segle XIII o, a tot estirar, el XV. Tot i que el més probable, segons el tècnic de patrimoni de la catedral Nil Rider, és que es tracti d’una talla gòtica primerenca d’entre els segles XIII i XIV. Una restauració del segle XIX, amb una barba i melena postisses, més el sutge negre acumulat, va fer que es confongués amb una imatge renaixentista del segle XVI.

Els responsables de patrimoni de la catedral han revelat aquest dimecres la policromia brillant que s’amagava rere una capa de fum, sutge i vernissos. Un congrés específic intentarà ajustar més la datació final de la imatge que el capítol de la catedral defineix com la més venerada de Barcelona (i en un honrós segon lloc després de la Moreneta, tot i que amb el permís de la verge de Núria i moltes altres devocions locals, s’hauria d’afegir).

La tradició afirma que aquest Sant Crist presidia el pont de comandament de la galera capitana en la batalla de Lepant del 1571 i la llegenda popular afegeix que la inclinació del cos es deu que va esquivar una bala durant la batalla o fins i tot que es va moure per impedir els danys a la nau. Generacions de barcelonins han entrat a la capella situada a la dreta del portal de la catedral (l’antiga sala capitular fins que es va traslladar allà també el sepulcre de Sant Oleguer) per pregar davant la imatge o encendre espelmes per obtenir favors, com ara bons resultats en exàmens. Unes espelmes que l’havien emmascarat al llarg dels anys. Segons Nil Rider, la vinculació de la imatge a la batalla de Lepant no és en absolut descartable, tot i que no estigui documentada. Aquesta relació s’establia ja «només 30 anys després de la batalla, quan algunes persones que hi havien participat encara estava vives». El que si és clar, apunta Rider, és que el gir del cos és original, no provocat per la deformació de la fusta «ni per cap intervenció miraculosa».

El crucifix només és traslladat el Divendres Sant al portal major de la catedral, per presidir el Sermó de les Set Paraules, i durant la Quaresma, a la capella de Sant Sever, on avui ha sigut mostrada en espera de ser trasllada aquesta tarda al seu lloc d’honor. En un d’aquests trasllats, fa set anys, es va fer evident que calia consolidar part de la capa pictòrica que s’estava desprenent, tot i que finalment es va valorar l’oportunitat d’una restauració integral, per a la qual s’han comptat amb aportacions dels fidels.

Les restauracions

Pot resultar xocant un canvi de datació tan rotund com el que es planteja ara. ¿I aquests rínxols? ¿Del segle XIII o XIV? Però té la seva explicació, i està en els detalls que s’han pogut revelar durant la restauració. Rider posa un context estilístic necessari. Les talles romàniques eren hieràtiques, mostraven un Crist en Majestat, amb els dos peus en paral·lel sobre la creu. Les gòtiques introdueixen manifestacions de dolor pròpies de la passió: els dos peus superposats, signes de dolor al rostre, el cos en un escorç cada vegada més agònic, les mans engarrotades... Alguns d’aquests elements són visibles a la imatge i en canvi d’altres són gairebé més propis del romànic, com les mans rígides.

Notícies relacionades

Barcelona obliga a canviar els llums del polèmic anunci de la façana de la Catedral

La primera superilla de l’Eixample, a Sant Antoni, renaixerà el 2027

I, una vegada retirada la brutícia i efectuades anàlisis amb rajos X i espectografies, resulta que algunes de les característiques per les quals se li atribuiria una datació més moderna són resultat d’una restauració del segle XIX. Les radiografies mostren puntes metàl·liques (d’un model que no es va fabricar fins al 1870) clavades al cap de la figura que funcionen com a armadura per a la barba i la melena del Crist, fetes en pasta de fusta, igual que la ferida i la sang que li brollen del costat.

També s’han pogut rastrejar (a les zones com els peus, on la pintura ha saltat i surt a la vista la fusta de talla, ‘Populus alba’ o pollancre) els successius repintats des de l’original (també clar) fins al de la restauració de finals del segle XIX. Tots amb uns tons similars als que es poden veure ara. Perquè, de fet, després de la restauració, el que els visitants de la catedral podran veure és la imatge que mostraria el Sant Crist a finals del segle XIX, no l’original. És a dir, una talla gòtica, però repintada posteriorment i amb alguns afegits vuitcentistes.