El planter d’extres de la Mina: «No permetem que les pel·lícules taquin el barri»

«La primera cosa que li vaig dir a Mario era si el que anava a fer era embrutar la imatge del barri, que ja la tenim bastant tacada –assenyala Porto–. Em va dir que no, que el protagonista de la pel·lícula era el seu germà, un grafiter que, més o menys, li agrada el rotllo de la droga, però que no s’havia de veure comprar ni vendre aquí... No com antigament a les pel·lícules d’‘El Torete’, que robava i feia de tot. És molt diferent del cine quinqui».

La xerrada entre Casas i Porto va precedir el rodatge de ‘Mi soledad tiene alas’ la tardor passada, amb escenes gravades al deteriorat bloc del carrer Venus i alguns exteriors pròxims. L’equip de la pel·lícula explica a EL PERIÓDICO que el treball de camp previ a instal·lar-se al barri va ser comú al de qualsevol altre projecte. En tot cas, que el popular actor i director novell s’avingués a parlar-ne revela el rol rellevant que es va concedir a Porto per desfer possibles reticències al barri, castigat pels estereotips que li va encasquetar ‘Perros callejeros’ en la Transició i irritat pels reportatges sensacionalistes o superficials.

«M’estimo el barri i, com a referent que soc per ells quan venen a gravar, no permeto que taquin la nostra imatge. Intentem que els rodatges no ho facin», expressa Porto, al capdavant d’un planter d’extres residents a la Mina. Fins i tot Netflix el contacta de vegades perquè els llanci un cable. Fa pocs dies, la plataforma multimèdia li va pregar accés a un parell de pisos del barri per a una filmació sense data. «Em truquen perquè en aquest món tothom s’acaba coneixent», rebaixa el veí.  

Salvar reticències

Els pèssims precedents cinematogràfics a certs barris de l’extraradi de Barcelona han alimentat que les càmeres siguin vistes amb desconfiança per una part dels veïns. «Sempre seran considerades intruses, més en un context en què la gent s’ha acostumat que la seva vida es presenti des de l’espectacularització», apunta l’antropòleg José Mansilla. «L’única manera de vèncer les reticències és que l’equip de rodatge expliqui de forma pedagògica el tractament que es donarà a les imatges i, en la mesura que sigui possible, deixant-hi alguna cosa, ja sigui contractant gent o proveint-se en entitats i comerços locals», planteja. 

‘Centauro’, el llargmetratge de Netflix gravat a la Mina, va pagar 750 euros per triplicat a tres escales de l’edifici Venus, per pal·liar alguns dels danys que els veïns pateixen. Els diners es van destinar a la compra d’unes bústies per suplir les antigues, rebentades, com es pot comprovar en les que encara no s’han retirat. 

«Un rodatge pot tenir un impacte molt positiu en una comunitat laboralment. Pot ser una oportunitat per a la professionalització i descobrir vocacions», ressalta el cineasta Víctor Alonso-Berbel, immers en un projecte de la productora Avalon al Raval, a Barcelona. «També és una ocasió per donar visibilitat a un espai en l’imaginari col·lectiu i portar a l’acció política, cosa que és un potencial molt interessant. La invisibilitat dels barris, tancar les portes i que no es rodi res, no pot ser la resposta», postula.

Per «explicar un altre tipus d’històries» dels barris sense simplisme ni paternalisme, Berbel creu clau que els equips de rodatge s’integrin dins la comunitat, sense les presses que la indústria audiviosual sol exigir, i diversificar els estudis de guió amb «persones d’altres entorns i, per què no, dels barris», suggereix. «Tenim un problema d’extracció social en els perfils de qui es dedica a escriure i dirigir cine. Acostumen a ser de classe mitjana-alta i alta, amb la qual cosa, des del privilegi, les narratives que es construeixen sobre els barris són les dels prejudicis de tota una vida», assenyala. Llança una idea disruptiva: «Això va d’obrir una sala de guionistes als baixos d’un local de Bellvitge i escriure la sèrie aquí. A Espanya no hi ha gaires casos així». 

Presos i policies 

Una vintena d’extres establerts a la Mina surten a ‘Mi soledad tiene alas’. També es va escollir residents del barri per a les tasques de seguretat. «Ja que es rodava al barri, almenys que la gent que hi sortís fos d’aquí, perquè hi ha molta necessitat, i així podien guanyar alguna cosa», al·lega Porto, que suma aparicions breus en una desena de telefilms, pel·lícules i sèries.

«La primera va ser ‘El último baile de Carmen Amaya’, on feia de ‘palmero’. En la sèrie de Nacho Vidal, soc un firaire. Amb la meva família, també hem fet de venedors de gallines en un poblat», desgrana. El títol més notori en la seva nòmina és ‘Modelo 77’, que es va emportar 5 dels 16 premis Goya a què aspirava en l’última gala del cine espanyol. Al film, ambientat a la presó Model, Porto exerceix de pres destacat. Rere les càmeres, es responsabilitzava que el grup de veïns contractats se cenyís als horaris i indicacions. 

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

«¡És el guaperes de la presó!» diu el Miguel, un altre resident de la Mina que apareix com a figurant en el llarg carcerari d’Alberto Rodríguez. El Miguel, que abans no havia actuat mai, mostra un retrat que es van fer en una pausa, on els figurants caracteritzats de presidiaris surten amigablement amb els ‘grisos’, els policies del tardofranquisme. 

«Molts dels que fèiem de presos veníem de la Mina. Dels ‘grisos’, no n’era cap», comenta el Miguel. D’aquí a poques setmanes, Porto interpretarà un venerat patriarca en una altra producció. ¿No són personatges massa estereotipats? «A mi no m’ofèn. És un orgull ser gitano», proclama el Miguel. «És per al que ens volen, però no em fa mal. També és veritat que hi ha gitanos a la universitat, com els meus dos fills, que estudien Teologia», assenyala Porto.