La desolació de Venus apallissa els veïns de la Mina: «No creiem que ens treguin d’aquí ni el 2039»

«Aquesta és la cinquena clau que portem de la porteria», diu l’Andrés mentre mostra el clauer. «Les portes sempre acaben destrossades o se les acaben emportant», explica. El pas que les institucions que componen el Consorci de la Mina han fet aquesta setmana per expropiar l’immoble es rep amb incredulitat dins de Venus, mostra descarnada de la impunitat amb què les institucions es permeten descuidar els seus compromisos, tot i que sigui a costa del patiment de 244 famílies. Part del veïnat acudirà als jutjats per reactivar la petició que cada llar sigui indemnitzada amb 100.000 euros per les inclemències que han suportat mentre s’ha ajornat donar-los solució. 

El Govern es proposa ara que el bloc quedi desert d’aquí al 2027, un any més tard del que va predir el 2021. Els veïns reben amb recel cada anunci d’un pròxim reallotjament. Es mostren esgotats per la desolació que els envolta i les promeses incomplertes des de fa 13 anys, quan va fracassar l’operació per buidar l’immoble, a l’exigir-se un pagament per un nou domicili que la majoria dels residents no va poder costejar. En alguns casos, el preu sobrepassava els 40.000 euros. 

«¿D’on traiem això? Som una família humil. Per això continuem vivint aquí», comenta Salu. Malgrat que la Generalitat s’obre a esmenar els requisits que van ser una trampa que va retenir desenes de famílies quan havien de sortir de l’immoble el 2010, tem que la història es repeteixi: «Han jugat amb nosaltres i els nostres sentiments. La majoria ens en volem anar, però tinc por que ens donin esperances, tornin a construir pisos nous i, al final, ens quedem aquí. ¿I si es torça una altra vegada? No em crec res».

Deteriorament flagrant

«Visc al bloc des dels 11 anys i ara en tinc més de 60. Diuen que en quatre anys podrien treure’ns d’aquí, però no m’ho crec», respon l’Andrés. Fa recompte de les penúries que desconcerten els veïns: «Aquí a l’entrada van posar rajoles noves fa uns mesos però ja les han arrencat. Encara hiha les bústies que vam tenir rebentades durant anys. N’hi ha unes de noves, que els van posar quan van venir a rodar una pel·lícula. Els ascensors s’espatllen cada dos per tres. La sala de comptadors la rebenten per emmagatzemar rentadores i un munt de coses. Sota de casa meva, hi havia una porta antiocupació, però hi ha gent vivint. Vaig veure com l’arrencaven per entrar. ¿Si tenim rates? Corren tant que ens passen per davant al carrer... Paguem 97 euros de comunitat a l’ajuntament. No es nota en res».

Al número cinc de Venus la llum ha tornat a mig matí, després d’una nit a les fosques. Una més. Les espelmes sempre són a mà a la casa que les famílies de l’Ester i l’Ana María comparteixen. Ha arribat a ser tan habitual que el corrent caigui que ja saben on col·locar els mòbils amb la llanterna encesa per mirar de mantenir una rutina per força anòmala.

«Vam arribar ahir a les nou del vespre i no hi havia llum. No ha tornat fins prop de les 11 del matí. Hem tingut temporades que era el pa de cada dia. Hem arribat a estar 36 hores sense llum i caps de setmana sencers. Una vegada se’n va anar la Nit de Cap d’Any, vam preparar una cassola i un cullerot per si nosaltres mateixos havíem de donar les campanades... Va tornar quan quedaven 10 minuts per a les dotze», desgrana l’Ester. El domicili està habitat per una àvia que va en cadira de rodes i una criatura. «S’ha criat al bloc a les fosques: el pujàvem a ell i el carro per l’escala a les fosques, el banyàvem a les fosques...», diu l’Ana María.

«Ni el 2039»

L’accés al terrat també és franc, igual que a les porteries. Ara està més net que en altres ocasions, però perdura el rastre d’algun matalàs solt i de material per injectar-se la dosi. És prova inconfusible que els toxicòmans segueixen freqüentant el lloc per consumir d’esquitllentes. 

«T’acaben obligant a pujar a les fosques a l’ascensor, sense saber què t’hi pots trobar», diu el Marc. El jove manifesta el mateix escepticisme amb els governants que inunda el bloc de dalt a baix: «No viuen aquí ni saben el que és viure això. ¿2027? Ho veig molt a prop i quatre anys passen volant. Segur que en seran més. Volem que ens ho diguin per escrit. De boca, les paraules se les emporta el vent».

«Fa tant temps que esperem que no ens ho creiem. No veig que sortim d’aquí ni el 2039», tem l’Ester. «Tota la nostra vida ha sigut així. Diuen que sí, però després és que no», diu l’Ana María. 

A part, queden per saber els requisits que el Consorci de la Mina ofereix als habitants per abandonar l’edifici. L’embolic al bloc és tal que cada cas s’haurà d’estudiar al mil·límetre, incloses famílies que habiten Venus des que es va edificar en els 70 del segle passat, però sense cap títol en el seu poder per acreditar la possessió de la vivenda. En tot cas, la Generalitat es compromet a garantir vivenda en tots els casos sempre que es demostrin condicions de precarietat, tot i que no existeixi un contracte. 

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

L’Ester i l’Ana María viuen de lloguer. Saben que tenen dret a un lloguer social cada una per separat. En tot cas, no saben ni on ni quan es podrien traslladar. «Només ens toca una indemnització perquè no som propietaris. És l’únic que sabem», explica l’Ester. El Departament de Drets Socials planteja compensar els que no són propietaris amb 6.846 euros si habiten domicilis de tres habitacions i amb 8.529 euros per pisos amb quatre habitacions. 

L’Andrés encara s’ha de decidir entre optar per mudar-se a un pis a la Mina –els nous trigaran quatre anys a construir-se– o ingressar l’import de l’expropiació. Li corresponen 97.450 euros pel domicili que va ser dels seus pares. «Em sembla poc. La propietat la tenim tres germans i m’hauria de repartir els diners amb ells. Llavors, ¿què em queda? ¿Me n’hauré d’anar a una tenda de campanya?», es pregunta.