Les restes de la presó medieval de Barcelona surten a la llum

¿Ha aparegut tot el mur, que va ser un dels laterals de la presó que va donar nom (Baixada o Davallada de la Presó) fins als anys 50 a l’actual Baixada de la Llibreteria? No, tampoc. Les obres de reforma del Muhba als anys 90 es van carregar tota aquesta paret al nivell de la planta baixa, on actualment es troben les taquilles, i només va quedar a la vista a efectes decoratius un tram a la sala Carreras Candi de la planta 2, sense donar gaire atenció (a cal ferrer, ganivet de fusta) al que eren aquestes pedres. Per què es desconeixia la seva existència; com una part d’aquest tram de paret medieval ha caigut també ara. Però la majoria es convertirà en un nou element per conèixer el passat de la ciuta, i això requereix explicar breument en què consisteixen les reformes en marxa del Muhba i la història dels dos edificis que la formen: Llibreteria, 7 i la Casa Padellàs.

L’actual reforma del Muhba dedicarà la planta baixa a activitats obertes, l’Àgora; la superior, a investigació, i les plantes segona i tercera, a l’exposició permanent. Per guanyar espai, l’exposició integra en un recorregut la Casa Padellàs (l’edifici gòtic desmantellat per l’obertura de la Via Laietana i traslladat pedra a pedra a la seva ubicació actual entre els anys 30 i la inauguració del Museu, el 1943) i l’edifici del carrer Llibreteria, 7, una casa de veïns del segle XIX. Així que el projecte arquitectònic, a càrrec de Tomàs Morató, preveia obrir tres passos entre els dos edificis travessant la mitjancera entre tots dos, instal·lar-hi un ascensor que donés servei als dos i fer caure el forjat dels anys 90 entre dues plantes i unir-les amb una escala. Però aquesta mitjancera era alguna cosa més del que s’esperava.

L’edifici del carrer Llibreteria es va construir després de fer caure la presó per traslladar-la al carrer Reina Amàlia, igual com el que avui allotja l’Hotel Suizo i la pastisseria La Colmena. Però resulta que no es va eliminar el mur compartit amb els edificis veïns més pròxims a la plaça del Rei, sinó que es va aprofitar. I aquella paret va quedar reemparedada quan s’hi va adossar la Casa Padellàs. Ja hem dit que als anys 90 no se li va fer gaire cas: aquest element no va rebre protecció patrimonial ni va ser objecte d’estudi arqueològic. Així que el projecte arquitectònic en marxa no considerava que hi hagués cap element patrimonial a protegir. Tampoc es va fer cap estudi previ (el nivell de C protecció de l’edifici del segle XIX obliga només a salvar les façanes i documentar les demolicions... Però una edificació del segle XIV és un altre tema), així que la Comissió de Patrimoni de Barcelona va aprovar el que semblava només obrir portes a la paret d’una casa de veïns. Quan es van començar a enderrocar envans van començar a aparèixer darrere les pedres medievals. I els vistiplau ha vingut a posteriori, després de les indagacions contra rellotge d’experts com Reinald González i Ramon Pujades i en una cimera «de campanya» celebrada ‘in situ’ per les comissions de patrimoni de Barcelona i de Catalunya (que, segons fonts del Departament de Cultura, no obstant, encara està «a l’espera de l’informe que s’ha sol·licitat a la de Barcelona»).

Els dos grans passos entre les dues finques es van obrir afortunadament, expliquen Morató i l’investigador del Muhba Ramon Pujades, en un tram de mur del segle XIX. Però es va ampliar un altre pas i es va executar l’ascensor, que va afectar el mur medieval, abans que es donés la veu d’alerta. O més aviat de «celebració», explica Morató, en el moment en què van veure «què estava apareixent» darrere dels envans que s’estaven repicant. Perquè, recorda Pujades, es tenia la idea que simplement «la Cort del Veguer havia sigut demolida». Fets consumats, tot i que el director del Muhba considera que tampoc hagués existit cap altra alternativa a causa de la prioritat absoluta que dona l’actual codi d’edificació a les mesures d’accessibilitat i seguretat.

Roca destaca el que s’ha salvat, modificant «amb gran sensibilitat» el projecte arquitectònic inicial per fer-lo «visible i visitable» i que formi part del recorregut del museu, amb una senyalització que explicarà aquest desconegut edifici desaparegut de la ciutat i la seva evolució des de l’edat mitjana al segle XXI.

¿Què va ser aquest nou element patrimonial del Muhba? A la dreta del visitant, un mur del segle XIV, amb una finestra tapiada. Correspon a l’ampliació que es va fer quan va guanyar importància la figura del veguer com a oficial representant de l’autoritat judicial i governativa del rei a la ciutat. Per a la seva seu, la cúria judicial i al mateix temps presó de la ciutat, havia heretat el castell dels vescomtes, que havien convertit el portal fortificat romà en el denominat Castell Vell, que dominava la porta nordest de la ciutat. (La dinastia dels vescomtes de Barcelona mereix una història a part, o més ben dit una novel·la o una sèrie que desfaria alguns mites dels temps de la Reconquesta: després de desafiar sense èxit el poder dels comtes, la progènie dels quals va prosperar fins arribar a Felip VI, aquesta dinastia paral·lela i malaguanyada es va extingir després que Reverter I s’exiliés com a mercenari del sultà del Marroc, un dels seus fills tornés per fer-se templer i l’altre es convertís a l’islam amb el nom d’Ali ibn Reverter. Final del parèntesi).

L’altra meitat correspon al segle XVII. Mentre, pel que sembla, les masmorres se situaven a les torres romanes i les dependències judicials a l’ampliació medieval, el pati era utilitzat pels presos i en aquell segle es van començar a aixecar noves plantes davant el carrer Veguer per allotjar dependències de la presó, com les estades per a les dones, la infermeria i una capella, operació a la qual podrien correspondre les restes més modernes.

Notícies relacionades

Restes d’un palau de Martí l’Humà afloren a la zona alta de Barcelona

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

Els visitants veuran també maons moderns que tapien una porta de la qual es desconeix l’ús, forats de bigues que es van encaixar al mur, farcits de morter per estabilitzar-lo... «Per a la part descoberta ara, a diferència de la visible fins ara, s’ha optat per una restauració que mostra les ferides del temps en lloc de dissimular-les amb criteris estètics», explica Roca. «Seguint les indicacions de la comissió de patrimoni i el Servei d’Arqueologia».

Però la història encara no s’ha acabat. El mur podria seguir al subsol romà en forma de fonaments que podrien continuar explicant la cronologia de l’edifici si algun dia s’exploressin.