Vivint sense sostre a la platja del Fòrum: «No interessem a ningú»

No és l’únic tram de la costa barcelonina en què s’han establert tendes de campanya disperses. S’han vist també sota el sortint del passeig de la platja de la Barceloneta i del Somorrostro, també últimament en els laterals del cinturó, a l’altura de la Vila Olímpica i la Llacuna del Poblenou.

«Hi ha molts llocs així on la gent està vivint al carrer», constata el Fariq. Els coneix bé: en el seu cas, ha acabat buscant empara a la platja després de recórrer altres nuclis de barraques que l’urbs ha desmantellat en descampats menys perifèrics en els últims anys. «Vaig estar a Glòries un any. També al costat de la torre [amb referència a la Torre Glòries] i allà al costat, on han fet uns blocs grans», enumera el Fariq per precisar les etapes d’un recorregut pels enclavaments de la indigència a la ciutat que s’intueix ja llarg. 

El poblat del Fòrum es reclina al llarg del mur que separa la platja del moll del port esportiu. «Hi ha de tot. Hi ha gent que han fet fora de casa que ha arribat fa poc. D’altres porten ja sis anys al carrer», distingeix el Fariq. Els habitants comparteixen els queviures entre ells. «Això sempre ho fan els pobres, s’ajuden els uns als altres», anota el Fariq, que acudeix a un centre al carrer Comte d’Urgell, a Barcelona, per proveir-se d’aliments. «Però no serveix de gaire. De vegades hi vaig i de vegades passo. És un camí llarg amb metro i torno amb el carro carregat, però no val la pena. El menjar que donen no arriba per a una setmana», es queixa.

On ha niat el campament no és terreny de la capital, sinó de Sant Adrià. L’ajuntament de la localitat assegura que els acampats no s’han dirigit als seus serveis socials a demanar auxili, tot i que afegeix que «s’està pendent de fer una intervenció». El Fariq és, com a mínim, escèptic. «No interessem a ningú. Som gent de carrer, ningú vol parlar amb gent així. Al revés, passen, agafen fotos per penjar-les al seu TikTok. Com si aquí visquéssim a Miami, amb luxes», s’esgargamella.

Una família georgiana

A escassa distància de la platja s’ha instal·lat un altre assentament, al costat de l’entrada al port del Fòrum. Es veu alguna tenda de campanya desplegada en un parterre i una caseta feta amb lones enganxada a un edifici portuari. Allà es refugia el Saba, georgià. 

«Som cinc persones, inclosos els meus dos germans. Vam arribar fa sis mesos», comenta el Saba, que admet que van confiar que prosperarien a Barcelona: «Vaig treballar un mes en la construcció, que és al que em dedicava a Geòrgia. Però ara estic sense diners». Sobreviuen amb els diners que uns familiars establerts a Alemanya els envien. 

El Fariq va venir de Nador fa més d’una dècada per socórrer els seus amb el que guanyés a Espanya. Treballava en una empresa de desaigües mentre es va costejar una vivenda. Va perdre la seva última feina fa any i mig. Continua esperant la regulació mentre s’inscriu a cursos de formació. El periple marcat per l’adversitat l’aboca ara al dilema de la deshonra, el mateix que afronta tot expatriat a qui la fortuna no empara.

«Vull tornar al Marroc però la vergonya no em deixa. Tornar així, tant temps fora i amb les mans buides, sense feina ni drets ni NIE... Són 13 anys perduts de la vida», es flagel·la. Ha revelat a la seva mare com viu. «Ningú de la meva família em pot ajudar. Són ells els que esperen que jo els ajudi», deixa clar.

Veïns de la droga

El Fariq busca ferralla, tot i que diu que amb prou feines es guanya per subsistir. Al mateix suport tracten d’agafar-se al campament de Saba, al qual l’escassetat frustra les expectatives. «Hi ha moltes habitacions per llogar a Barcelona. Som una família i no volem això, però llogar un pis aquí costa molt», s’adona el jove, encallat en un marge de la ciutat on malviuen altres georgians, enganxats a l’heroïna i la cocaïna que adquireixen i consumeixen al pròxim barri de la Mina.  

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

«No volen treballar, només volen droga. Aquest és el problema», resol el Saba, que deixa clar que ningú al seu campament és toxicòman, a diferència d’altres compatriotes que ronden per l’entorn. «Són molts i parlem amb ells. Estan malament, sobretot els que només tenen família a Geòrgia, però no volem amb nosaltres ningú que es punxi», conclou.

«Es punxen per tots costats. La vida és molt dura», testa el Fariq, que firma un diagnòstic pèssim: «Tot s’ha posat car. No hi ha feina, no hi ha diners, no hi ha res. La gent morirà de gana, de pena i d’estrès».