Les víctimes del narcotràfic

Acampats per la droga «barata» de la Mina: «Costa tan poc que no és fàcil deixar-la»

  • Grups de toxicòmans malviuen sota ponts, en descampats, terrasses de blocs i a prop de les vies del tren

MANU MITRU

6
Es llegeix en minuts
Jordi Ribalaygue
Jordi Ribalaygue

Redactor

Especialista en Barcelona i àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’Alberto i el Manu s’amaguen per injectar-se la dosi. Es protegeixen sota l’ombra d’un arbust moribund en un solar de la Mina on la tanca amb prou feines cobreix la desolació que devasta aquest escenari de perifèria. Les escombraries que inunden el descampat no dissuadeixen qui, sols o en petits grups, amb prou feines paren d’entrar i de sortir per una porta senzilla de franquejar. Les xeringues que despunten entre les deixalles denoten el consum furtiu d’heroïna i cocaïna arrelat a la parcel·la, envoltada de blocs i pròxima a un institut. Els escombriaires van recollir més de 3.500 agulles l’última vegada que van desbrossar la parcel·la, un dels bardissars en què les víctimes del narcotràfic es mantenen enredades a l’humil barri situat a Sant Adrià de Besòs, just en el límit amb Barcelona. 

«No està bé consumir aquí ni que es deixi brut, però prefereixo fer-ho així i no al mig del carrer. Sobretot, no vull que em vegin les criatures», sentencia l’Alberto mentre es neteja la sang que li rellisca pel braç. Pla i eloqüent, deixa entreveure les ferides d’una vida agitada que, després de saldar diverses condemnes a la presó, l’han ancorat en la intempèrie: «Fa molts anys que visc al carrer, per desgràcia. Estic amb un altre noi que també consumeix. Tots dos ens hem criat a la Mina. És una pena... Som molts sensesostre vivint aquí al voltant. N’hi ha de tots els països: espanyols, italians, polonesos, de països de l’Est...».   

Entre altres símptomes, l’intens mercadeig de droga que condiciona la Mina se somatitza en petits assentaments de toxicòmans que malviuen en el contorn del barri, també amb algun d’incrustat en el seu si. A la facilitat de proveir-se d’estupefaents se sumen uns preus més aviat assequibles. «Des de cinc euros, que és el mínim, fins al que vulguis. Però el ‘viatge’ de cinc euros no dura gens, menys que una cervesa. Per això és tan barat», somriu Alberto, que acudeix al metro i el tren a demanar diners, també als ferrovellers si topa amb alguna cosa de quincalla. 

«És que fa anys que no vaig a una entrevista de feina. Quan hi anava, no estava tan demacrat com ara», compara. La malaptesa del periodista provoca que l’Alberto esclati a plorar. «¿Si m’agradaria deixar-ho? Sisplau, doncs esclar que sí», mussita. El Manu el compadeix. «Més que l’addicció, el problema és la base. Si la droga no es vengués tan barata, la gent no es buscaria la vida per cinc euros per punxar-se. Costa tan poc que no és fàcil deixar-la», reflexiona.  

Misèria al Besòs

La indigència iguala els campaments que es disseminen dispersos i precaris. Es troben almenys un parell mirant a les parts fosques dels ponts que creuen el Besòs. Són tan sols matalassos tirats a terra, sense més abric que un enrenou de mantes i vànoves sobreposades, llançades entre un desordre de mobles vells, trastos i restes de menjar.  

El Dek dormisqueja sota el viaducte. És mig matí i, al llit del costat, una altra persona gruny oculta sota una vànova. Dues piles de llibres s’alineen enganxades a un llit buit que dona al riu. ‘El sueño de Alejandría’, de Terenci Moix, i ‘La casa de Bernarda Alba’, de García Lorca, entre altres títols. Una rata jeu morta. 

«Som quatre i vam arribar fa 10 mesos. Des d’aleshores, estem aquí», revela el Dek, sense aixecar-se ni desacompanyar-se. Explica que està malalt i que «amics» i «gent del barri» els proporcionen menjar. Deixa caure que la policia els aclapara. Consumeix cocaïna i heroïna, al mateix temps que es tracta amb metadona. «És fàcil trobar droga aquí», admet enmig de silencis profunds. Una xeringa reposa a la tauleta que l’assisteix.  

Els acampats del pont són georgians, una nacionalitat habitual entre els drogodependents que pul·lulen a la Mina. «No hi ha diners ni feina a Geòrgia. No hi ha res», etziba el Dek. El Giorgi i l’Ivan també van néixer al país caucàsic. Ells no vaguen sense casa, sinó que viuen de lloguer a Sabadell i treballen. Es comporten com si fossin de festa: són un altre tipus de clients de la droga, menys exposats a ser criminalitzats. «En els clubs prenem MDMA, èxtasi... Aquí venim un o dos dies a la setmana perquè hi ha molta heroïna. Un gram són 50 euros i paguem 10 euros per una dosi», asseguren, desinhibits.   

Russos i ucraïnesos al terrat

Els acampats miren de passar inadvertits. L’Ajuntament de Sant Adrià n’ha convençut cinc perquè s’allotgin en un alberg de Barcelona per a persones sense llar enganxades a l’alcohol o altres substàncies. «Ens desborda una mica. Podem fer alguna cosa si ells volen, però el problema és que no volen», expliquen en el consistori.

Al seu torn, procuren establir-se a prop dels punts on es trafica. Les dues condicions conflueixen a la terrassa del bloc del carrer Venus, pendent de demolició des de fa dues dècades. El tràfec de consumidors és freqüent i l’accés, senzill: els portals i les entrades al terrat es mantenen sempre obertes perquè serveixin de via d'escapament en cas d’incendi al desgavellat immoble. Els serveis públics retiren xeringues i deixalles del terrat de tant en tant, però els ostatges dels narcòtics pugen al cap de poc i s’instal·len de nou.

És el que ha passat en els últims dies. Diverses botigues i barraques improvisades amb cartrons i lones s’han muntat de nou dalt de l’edifici. Entre altres habitants, conviu una quadrilla de cinc homes. Són russos i ucraïnesos. Reticents a les fotografies, responen que tenen familiars al país envaït. Tot i així, la guerra no els ha enemistat. S’endevina una amenaça a la runa que els envolta en cas que prengui una flama, més quan el fred obligui a escalfar-se. Dos incendis es van declarar amb pocs dies de diferència la tardor passada a la terrassa del bloc del carrer Saturn, bessó de Venus. Un matalàs va cremar-hi en un.  

També es tempta el risc en els raïls que envolten la Mina. Freqüentades durant anys per subministrar-se la dosi d’esquitllentes, a Adif li va costar diversos anys i algunes morts per atropellament fins que va substituir una tanca foradada per una altra de més sòlida el 2019. 

Notícies relacionades

B. –demana protegir el seu nom– va arribar fa dos mesos a la Mina i dorm al ras a prop de les vies del tren, junt amb un company, búlgar com ell. Es punxa «quatre, cinc o sis vegades al dia». «Depèn de quants diners tingui», postil·la B., que ha recaigut en una espiral destructiva: «He deixat la metadona de cop. Estava en un centre i em van fer fora. Mai abans havia estat al carrer. M’agradaria deixar-ho, però no és fàcil. La meva mare treballa a Àustria i m’envia diners. Gairebé tot ho gasto en droga. Em va enviar 300 euros perquè agafés un avió i tornés a Bulgària, perquè almenys allà tinc casa. Però també m’ho vaig gastar tot».

Els toxicòmans alternen molt menys el pas ferri de Sant Adrià que temps enrere, però no tots l’han abandonat. El delata el rastre de les xeringues. Per comprovar-ho, cal atrevir-se a saltar les vies i arribar a l’últim pont abans que el Besòs desemboqui al mar. Allà hi ha el Youssef, amagat en la immundícia i les agulles que neguen el cau. «M’agrada venir sol. Aquí ningú ens veu», oposa mentre passen els trens, xiulant els qui han gosat envair els seus dominis.

Temes:

La Mina Drogues