Narcopisos i toxicòmanes: «Vaig preferir obrir les cames a rebre una pallissa»

-¿A una dona la tracten bé en un narcopís? Depèn. Passa de tot. Fins al pitjor. Però per la meva seguretat no puc donar detalls.

 

-¿Hi ha traficants que s’aprofiten de la síndrome d’abstinència de les dones per abusar sexualment d’elles? Sí. Algunes noies s’oferien. Jo no. Jo treballava de prostituta i no em feia falta oferir-me per una paperina. Però algunes noies s’oferien i ells se n’aprofitaven. A mi també em va passar. Però jo no em vaig oferir, ells sabran per què ho van fer. Però abans de rebre una bona pallissa, de què no sé si em despertaré, prefereixo obrir les cames.

 

-¿A vostè l’han violat en un narcopís? Sí.

 

-¿Més d’una vegada? Sí. Però el pitjor va ser que no podia denunciar. No podia arriscar-me. Tenia por i havia d’anar amb compte. Tot i que també hi ha narcopisos en els quals em tractaven molt bé, als quals anava perquè m’importava agafar material i ja està. Però en altres narcopisos ja ni entrava. Perquè em va passar allò. Crec que ho van fer perquè els molestava que jo no em sotmetia a les seves regles. Era orgulloseta.

 

-¿Encara hi ha dones que pateixen abusos? No puc dir res perquè ja no vaig a narcopisos. Però mentre era allà, sí. Passa de tot.

L’Eva va estudiar teatre a Eslovàquia i va començar a treballar d’actriu. Però pagaven massa poc, era malgastadora i, cada vegada més distanciada de la família, va començar a tenir problemes per pagar el lloguer. El vigor de la joventut li va donar un impuls en la direcció equivocada quan va acceptar la proposició que un amic li va fer per donar un tomb a la seva vida i emigrar a Espanya. Li va oferir una ocupació d’ajudant de cambrera. Però era mentida. Va venir a Espanya enganyada. Va caure a la teranyina d’una xarxa de prostitució de Tarragona que la va explotar venent el seu cos a camioners que circulaven per l’N-340. 

Va ser una altra organització criminal la que la va alliberar de les primeres cadenes. Un grup d’albanesos que no tractaven amb dones, eren lladres que es dedicaven a robar en xalets. Es va enamorar d’un d’ells i se’n va anar a viure amb ell davant el mar, a prop de Salou, un municipi al qual acudia cada nit per treballar de gogó en una discoteca. A l’Eva li agradava ballar i guanyava diners sense necessitat de prostituir-se. Va ser una bona època. Però també el principi del final: va ser aquest nòvio albanès qui la va convidar a provar l’heroïna. I va acabar al Raval de Barcelona, enganxada. Ara porta dues setmanes sense injectar-se i està contenta, diu que, de moment, no troba a faltar el batec de sang que provoca l’agulla.

«Si pogués, viuria en un narcopís»

La Cristina, l’altra dona que atén aquest diari, és politoxicòmana, però sobretot és addicta al crac, una droga que fuma compulsivament en narcopisos del centre de Barcelona i que té la culpa que s’hagi quedat sola: sense família ni amics, dormint al carrer. Com l’Eva, aconsegueix els diners oferint el seu cos als homes. Assegura que ja ha perdut tota esperança de trobar una sortida. Per la Cristina, un narcopís no és un lloc tan dolent com el pinta l’Eva. I és molt dura amb les dones que tenen problemes als pisos de la droga, afirma que se’ls busquen.

-¿Ha estat dins d’un narcopís? Tots els dies. Visc en aquest barri [el Raval de Barcelona] per això. Si pogués viuria dins d’un narcopís, sense haver de sortir al carrer a buscar diners. 

-¿Com és per dins un narcopís? Un pis normal, ple de gent amb ampolles i pipes a la mà.

-¿Vostè què consumeix? Crac. I si tinc diners m’emporto també cavall perquè allà dins no puc punxar-me.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

-¿Ha intentat deixar-ho? Sí. Però el 2007 va morir la meva mare i vaig tornar a l’heroïna. Però el meu problema més gran ha sigut i és el crac. 

-¿El crac és més addictiu? El vaig deixar només un parell de dies, perquè vaig estar ingressada a l’Hospital del Mar. Quan vaig despertar i vaig veure com de bruta que estava em vaig dir que havia d’arreglar-me les ungles, dutxar-me, buscar una feina. Però vaig sortir, vaig fumar una pipa i em vaig oblidar de les ungles i de buscar feina. Tinc gairebé 40 anys, ho he perdut gairebé tot, la meva mare va morir. No tinc sortida. No tinc cap esperança de tornar al meu país. El poc que guanyo és per a la droga.