El claustre barroc que amaga Capitania General

El claustre de la Mercè, o el que en queda després de múltiples intervencions arquitectòniques, és una de les petites joies patrimonials de la ciutat cares de veure. No es tracta d’un tema pecuniari (no hi ha entrada d’accés per comprar), si no, de seguretat: el que al seu dia va ser punt central de la vida monàstica dels frares mercedaris és actualment el pati del palau que acull la seu de Capitania General de Barcelona. L’immoble és un dels cinc actius estratègics de l’Exèrcit a Barcelona. Difícil franquejar el pas però no impossible. L’espai organitza visites guiades a grups prèvia petició i el dia de la patrona de Barcelona celebra jornada de portes obertes. 

Grisalles, font i escala d’honor

La visita té el seu què, ja que no només permet gaudir del claustre sinó que també és possible fixar la mirada sobre altres espais normalment ocults al públic, entre ells, el conjunt de grisalles de tema mitològic executades pel pintor Lluís Rigalt, la majestuosa escala d’honor i la font de quatre túnels amb obelisc inclòs que va dissenyar Adolf Florensa. El primer és fruit de l’adaptació de l’edifici, entre el 1844 i el 1846, per convertir-lo en seu de la Capitania General; i els dos últims, conseqüència de la decoració sortida de l’última gran reforma que ha patit l’abans convent. Aquesta data de just abans de l’Exposició Internacional del 1929. En aquell moment, Barcelona estava posada en un procés de transformació similar al que va viure abans dels Jocs Olímpics del 1992, i la ciutat volia mostrar la seva millor cara als visitants. 

«Una joia arquitectònica»

La vella construcció no semblava estar a l’altura: «L’alta autoritat que està revestit el capità general exigia que l’edifici que ocupa correspongués a l’elevat de les seves funcions i al prestigi que està envoltat tal càrrec», escrivia el 1930 Mariano Rubió i Bellvé a la revista de la Societat d’Atracció de Forasters, una cosa així com l’actual Turisme de Barcelona de principis del segle XX. Així, el 1928 se li va rentar la cara i se li va donar tot el llustre possible mantenint el claustre: «Conservat, afortunadament, és una joia arquitectònica», afirmava Florensa, arquitecte a càrrec de la transformació a més d’autor de la font. No en va, amb autoria de Jaume Granger, és una de les obres més destacades de l’arquitectura barroca catalana.

Arrambador desaparegut

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

El claustre és quadrat i construït amb pedra de Montjuïc i marbre de tres classes: blanc, fosc (de Santa Creu d’Olorda) i l’anomenat brocatel de Tortosa. Es va restaurar, no així l’arrambador de rajoles que envoltava la planta baixa firmat per Llorenç Passoles, el mateix autor del qual encara pot veure’s a la Casa de Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu (avui Biblioteca de Catalunya). Del desaparegut només queda un plafó al Museu Vicenç Ros de Martorell.

Arribats a aquest punt, l’interessant és explicar com el convent, aixecat a principis del XVII, va passar a mans militars: la primera causa va ser la Guerra de la Independència i el saqueig realitzat per les tropes franceses; la segona, la desamortització i la seva confiscació per part de l’Estat el 1935. A partir d’aquí va ser caserna, casino militar i des del 1946 és seu de la Capitania General.