Jaume Fabre rendeix homenatge al periodisme ‘huertamaro’

Hi va haver un temps a Barcelona que els periodistes de la ciutat, no tots, però sí molts –tants, que junts eren una centúria–, tenien els peus de fang. No metafòricament. Literalment. Jaume Fabre, un històric d’aquest ofici, el nom del qual i cognoms figuren en desenes de llibres al costat dels de Josep Maria Huertas Clavería, acaba de treure d’impremta ‘Cròniques del Fang’, un retrat detallat sobre qui eren aquells periodistes que entre 1966 i 1983 van donar veu a les reivindicacions veïnals dels barcelonins, sobretot a les dels barris sense voreres ni paviment, les del fang, un afany que semblava lògic però no era fàcil, ni abans ni després de la mort de Franco, i que, sense saber-ho llavors, van fer d’aquesta ciutat una raresa periodística, com a mínim a Espanya, ja que la van dotar d’unes seccions d’informació local amb un múscul narratiu que no tenia, per exemple, Madrid.

Jaume Fabre (Barcelona, 1948), dit això amb el màxim dels respectes, vindria a ser el subcomandant en cap dels ‘huertamaros’, una de les paraules més singulars de l’argot periodístic d’aquesta ciutat, un terme que diu una cosa i la contrària, que dona empara semàntica a tots aquells periodistes d’aquella època, i molts de sobrevinguts després que consideren Huertas un far professional, no perquè passés per la presó per un dels seus articles, que ja té el seu què, sinó per on posava el focus de les seves informacions, com un Víctor Hugo, als barris miserables de la ciutat o, dit d’una altra manera, en les condicions de vida d’aquelles desenes de milers de persones que durant un parell de dècades van arribar amb tren des del sud a la ciutat a bord de (l’expressió, impagable, és de Carles Sentís) el ‘transmiserià’.

‘Huertamaro’, com són les coses, és també, a la granja de corbs periodística, una expressió de menyspreu, una qüestió en la qual no entra Fabre en el llibre, però sí que ho fa com a mínim per posar llum sobre quan i com va néixer aquesta paraula. Joan de Sagarra, addicte a posar malnoms a persones i situacions, amb gran enginy, tot cal reconèixer-ho, va assegurar durant anys que va ser ell la llevadora d’aquella paraula, «i probablement fins i tot es va convèncer que així va ser», diu Fabre, però, després d’un treball lloable d’arqueologia lingüística, l’autor precisa que va ser Joan Garcia Grau, un altre reconegut periodista en aquells temps, acabat de tornar de l’exili a l’Uruguai, pàtria dels tupamares, que va crear l’expressió. El matís té la seva importància. Sagarra el feia servir a tall de burla.

Notícies relacionades

Agonia comercial en mercats de la província de BCN

BCN estrenarà llums de Nadal a la Via Laietana, a Aragó i la Gran Via

Huertas i Fabra, doncs, són autors d’una vasta obra de gran valor documental sobre Barcelona i els seus barris, de com els potentíssims moviments veïnals van llançar polsos a les autoritats i sovint el van guanyar. ¡Quins temps!, recorda Fabra. Cal tenir en compte, diu, que la paraula ‘barri’ era llavors un sinònim de suburbi. «L’Eixample no es considerava un barri, això era ciutat». La qüestió és que aquest últim llibre d’aquesta sèrie d’obres és com una mena de títols de crèdit al final de la pel·lícula o, si es prefereix explicat d’una altra manera, una santoral del ‘huertamarisme’, un homenatge a Josep Martí Gómez, Manuel Campo Vidal, Lluís Bassets, Maria Favà, Darío Vidal, Eliseo Bayo..., la llista és llarga, mig centenar, potser, i que seria un gran error resumir-la sense incloure com a mínim els noms de Pepe Encinas, fotògraf de capçalera d’aquesta família, i el de la irrepetible María Eugenia Ibáñez, a qui tothom va acabar per conèixer simplement per les seves inicials, MEI, com una versió amb bolígraf i llibreta de JFK.

Com sempre, el millor és llegir el llibre i no la informació o crítica sobre el llibre. Aquest ve farcit d’articles de l’època, incloent-hi el que va portar Huertas a la presó. I una altra opció és acostar-se a la presentació, programada per a les 19 hores d’aquest dijous a la Casa Golferichs, cantonada modernista de la Gran Via amb Viladomat. No és un lloc triat a l’atzar. Té la seva raó de ser. És una excentricitat enmig de l’Eixample, un districte abonat durant dècades a la pèrdua de patrimoni arquitectònic. El 1972, la constructora Núñez i Navarro va comprar aquesta cantonada amb els seus habituals propòsits immobiliaris. Va ser la veu del moviment veïnal, ampliada amb els altaveus del ‘huertamarisme’, la que va salvar aquella obra de Joan Rubió Bellver. No només això, l’ajuntament  va cobrir l’edifici amb la capa de la protecció patrimonial. Va ser un cas pioner. Per això ha sigut el lloc triat per Fabre.