Diari d’una veïna de Ciutat Vella: «Em poso els taps. La calor és menys insuportable que aquest soroll»

Dilluns

Tanco balcons. Taps i a dormir. Ni miro com està el carrer.

Dimarts

És gairebé mitjanit i diversos grups de set a nou persones parlen en veu alta al carrer, sota el meu balcó. Puc seguir les converses perfectament des del meu llit. Cada pocs minuts, sovint segons, un monopatí (o alguns) passa pel carrer ofegant el so de les converses com si es tractés d’un avió quan s’enlaira. De vegades també passen grupets o persones soles amb la seva música a tot volum amb altaveus petits o grans, que semblen maletes. Tanco els balcons i les finestres, em poso taps a les orelles i intento dormir. La calor és menys insuportable que aquest soroll.

Dimecres

Vaig directa als taps de les orelles, les finestres ben tancades i a intentar ignorar tot el que passa al carrer per no desvetllar-me.

Dijous

És mitjanit, però Joaquim Costa no descansa. Passen grups de joves i no tan joves. Molts canten o criden. O les dues coses alhora, si és que a això se li pot dir cantar. Hi ha diversos grups de joves, ara sí, davant de petits supermercats o de llocs de menjar per emportar, que sembla que esperin que algun company acabi de fer la seva compra. O potser no esperen ningú i senzillament beguin o mengin el que acaben de comprar. Són les terrasses no oficials. En teoria no existeixen, però a la pràctica s’acumulen grups de gent que fan petar la xerrada fins a les tantes. Com que aquestes terrasses no oficials no existeixen, tampoc tenen cap limitació. Els seus usuaris no s’asseuen, això és veritat. Pobres.

Divendres

Ja a la tarda comencen a desfilar els comiats de solter, i els grups de gent (molts turistes) es preparen per a una nit de festa. Serà una nit llarga, com la de tots els divendres.

Dissabte

Notícies relacionades

La Barcelona que no pot dormir pel soroll i l’incivisme

Gràcia retallarà horaris de terrassa a diverses places però guanyarà taules

Avui és una nit de dissabte normal i corrent. Cap a mitjanit no succeeix res concret, però el carrer és tan ple de gent que senzillament passeja o s’atura a xerrar que dins del menjador de casa tenim uns 62 decibels de mitjana (a Joaquim Costa, el màxim permès són 55 decibels al carrer a partir de les 23.00, òbviament al menjador haurien de ser menys). No fa falta que ningú faci alguna cosa incívica per arribar a aquests nivells de soroll quan hi ha tanta gent en un carrer tan estret sense arbres. Ningú crida o canta. Senzillament, parlen. A les 3.00 em desperto per anar al lavabo i sento, a través dels taps i la finestra, i per sobre del soroll del motor del ventilador, els crits mig ofegats d’una parella que discuteix o crida emocionada. Aprofito per treure’m els taps i sortir al balcó per degustar la vida al carrer per a aquest article. Només sortir sento com als de baix els cau alguna cosa (¿un ou?). Criden: «Fuck you». I se’n van. Mentrestant, passen diversos grups pel carrer. Cap d’especialment sorollós, però tampoc és que siguin silenciosos. Torno al llit, em poso els taps i sento un camió. Repeteixo l’operació i des del balcó veig com la pobra gent del camió de la neteja empeny una desena de llaunes i ampolles amb les seves mangueres, fent molt soroll, per deixar el carrer net. Torno al llit amb els meus taps, el ventilador amb el soroll constant del motor, que ofega el del carrer, i tot ben tancat. Per molt que vulgui explicar què passa aquí, sé per experiència que serà tota la nit igual. El meu descans (per precari que sigui) no mereix perdre’s. Una mitja hora després em desperta un grup de gent cridant (¿cantant?) pel carrer. No hi ha manera.

Diumenge

Demà hem de matinar. Taps i a intentar agafar el son. Ens en anem a un lloc on podrem dormir millor.