David Escudé, regidor d’Esports de Barcelona: «Un gran esdeveniment esportiu s’ha d’adaptar a una ciutat, no al revés»

Aquests dies ha fet tres dècades de la inauguració dels Jocs Olímpics de 1992. ¿Quants anys tenia?

Tenia 17 anys. Venia d’una família a qui agradava molt l’esport. Havíem anat a veure la Copa del Món d’atletisme, la de les goteres. Estàvem tots pendents de veure la cerimònia. Estava amb els meus pares i els meus avis veient-la per la tele.

¿Va ser el millor moment de la història de Barcelona?

Crec que hi ha hagut molts millors moments gràcies als Jocs Olímpics. També recordo molt bé la nominació. En els Jocs vaig tenir la sort de veure moltes competicions.

¿Què va veure?

Una mica de tot. Gimnàstica rítmica, amb la meva germana, que n’era una gran fan, handbol, futbol, bàsquet... Vaig ser un dels que va poder veure el Dream Team, la selecció de bàsquet nord-americà, en acció. Vaig tenir la sort de ser a la corba, amb el meu pare, i veure Fermín Cacho i els seus 1.500 metres icònics. L’entrada amb Fermín mirant enrere. Ningú s’esperava una carrera tan gran, tot i que era dels favorits. El meu pare també és corredor [el regidor Escudé és un gran aficionat a córrer]. A l’Estadi Olímpic vaig veure decathlon.

¿Difícil repetir-ho?

Crec que és impossible i seria un error comparar.

¿Creu que no estem caient en la nostàlgia?

Nostàlgia, romanticisme. Van passar tantes coses, va ser tan revolucionari, un punt d’inflexió tan gran, que és impossible que no comparem una mica. No sé si és nostàlgia; la paraula no m’agrada gaire. És l’orgull d’haver viscut el que possiblement va ser el moment més important de la història moderna de la ciutat.

¿Creu que Barcelona no podrà aspirar a organitzar uns altres Jocs d’estiu?

Soc un gran defensor que Barcelona es pugui plantejar un dia organitzar uns altres Jocs d’estiu. Ho tenim tot per fer-ho.

Venim d’un final abrupte de la carrera dels Jocs d’hivern.

Aquesta ciutat mai apagarà la flama olímpica. El que hem de saber és quin és el moment. Era el moment de tenir els Jocs d’hivern. No ha pogut ser pels motius que tots sabem. I els Jocs d’estiu i hivern són compatibles.

Hi ha un corrent de gent que diu que no té sentit que Barcelona aspiri als d’hivern en ple canvi climàtic.

Té sentit si es pot fer el que s’ha demostrat que era viable: uns Jocs sostenibles. Aquesta és la clau per al Comitè Olímpic Internacional. Sostenibilitat mediambiental, social, econòmica... Londres ho va demostrar i va fer un pas endavant, va marcar el camí.

A diferència de 1986, ara les infraestructures estan fetes, i a diferència d’altres llocs, ben conservades. No seria difícil presentar candidatura.

No. A més, ara està clar que no serveix un gran esdeveniment a què s’hagi d’adaptar una ciutat; ha de ser l’esdeveniment el que s’adapti a la ciutat.

Tampoc és que gaire gent demani uns altres Jocs d’estiu.

Els pròxims lliures són els del 2036. Però qui presenta candidatura és el COE, i primer s’hauria de convèncer el COE. Crec que ara tocaven els d’hivern.

¿Es troba a faltar la cohesió de fa 30 anys que tant es reivindica ara?

Recordo que al principi no hi havia unitat per als Jocs de 1992. No n’hi havia. Algun partit que governava una altra administració va fer un ús polític de l’esdeveniment. La Generalitat en quedava una mica al marge: eren l’ajuntament i l’Estat. Després sí que es va acabar cosint tot. Ara hi havia entesa per al projecte olímpic d’hivern, menys per part del president d’Aragó.

¿El Mundial d’atletisme és un objectiu?

És un somni, soc un fanàtic de l’atletisme, me’n moro de ganes, però no és un objectiu pel qual estiguem treballant encara. La porta dels Jocs d’hivern encara no està tancada: hi ha el 2034. I estem treballant per al Mundial de futbol 2030, que se celebra a Espanya i a Portugal. Per al Mundial d’atletisme necessitem molt més temps. És un esdeveniment de magnitud sideral. És un gran somni.

I després hi ha la Copa Amèrica

Amb la Copa Amèrica, tots hem anat de bracet.

Tranquil·litzi qui associa la Copa Amèrica amb la pitjor etapa del PP a València.

És que és normal. És el model que no hem de seguir. La Copa Amèrica serà un èxit perquè seguirà el model Barcelona d’esdeveniments: s’adaptarà a la ciutat, i no al revés. El Port Olímpic es volia fer igualment, tot i que ara té més sentit. La reforma del litoral es volia fer igualment. Aquest és el model: no inventar coses faraòniques.

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Pedro Velázquez: "Hem tancat gairebé 150 narcopisos i punts de venda de droga en un any"

Com a regidor de Sant Martí, part del seu districte registra problemes de soroll. Sembla que els afectats són pocs però que el pateixen molt. El triangle golfo n’és un exemple.

El conec. Quan jo sortia de jove, anava a aquesta zona. Llavors no hi havia ‘botellon’, hi havia gent. Pateixo pels veïns. Sé que tancar les botigues no acabarà amb el ‘botellon’ radicalment, però el dificultem. No per l’alcohol, que el porten de casa. Però el gel, els gots i el combinat: els hi posem més difícil. Una altra cosa bàsica: l’increment de les sancions a 600 euros en casos greus. Crec que un dels problemes és que els joves no compten amb l’oferta d’oci que hi havia abans. Molts establiments van tancar amb la pandèmia. Si redueixes l’oferta a un únic punt, tothom acaba allà.