Núria Aguadé, la fotògrafa espiritista

View this post on Instagram

A post shared by Bcnswing - Associació (@bcnswing)

Aquesta fantasmagoria periodística requereix primer viatjar al Nova York de 1935. D’aquella època es recorda sovint la llegenda del Cotton Club, però en realitat «el saló de ball més bonic del món» (així se’l coneixia llavors) era el Savoy Ballroom de Harlem. El primer no tenia ni punt de comparació amb el segon perquè al Savoy literalment no hi havia color. Blancs i negres compartien pista en absoluta fraternitat. Hi ha una oblidada anècdota que una vegada va recordar Frankie Manning, el pare del ‘lindy hop’ (després hi tornarem), que il·lustra a la perfecció que en aquell local poc importava el color de la pell. «Escolta, Frankie, diuen que avui ha vingut Clark Gable», li van dir una nit. La seva resposta ho diu tot: «¿Sap ballar?». Això era l’únic que importava. I, per si volen una resposta a aquesta pregunta, pse-pse. Quatre anys després d’aquella anècdota, Gable va protagonitzar ‘La delicia de los idiotas’, en la qual ballava un clàssic, ‘Puttin On The Ritz’. Diguem, per concloure, que ho feia tan rígid com Peter Boyle en el paper de monstre a ‘El jove Frankenstein’, quan es presenta en públic amb barret de copa i bastó.

El Savoy Ballroom era cèlebre pel seu gran ambient i sobretot pels duels d’orquestres, la de Benny Goodman contra la de Duke Ellington, i això, a més, amb una coreografia d’escenaris retràctils que permetia que no parés mai la música. Hi tocaven també les bandes de Jimmy Lunceford i la de Count Basie, però la que ve al cas per a aquesta sessió d’espiritisme és la de Chick Web, el prodigiós bateria que va guiar els primers passos d’Ella Fitzgerald sobre una escenari.

El que dèiem. És el 1935. Al Savoy Ballroom s’anava, més que a escoltar la música, a ballar-la, i igual que competien les orquestres, també ho feien les parelles en una de les zones de l’immens parquet, el Kat’s Corner. La parella estrella a qui ningú podia superar era la de Shorty George i Big Bea, els seus noms artístics. Abans que Frieda Washington i Frankie Manning sortissin a escena, tot semblava decidit, guanyarien els de sempre, però l’orquestra de Chick Web va començar a tocar la formidable lletra del ‘Down south camp meeting’, «Saints and sinners, come on, come all’», i va passar el que va passar. Manning, un home que de dia pelava patates a la cuina d’un barco que navegava pel riu Hudson i que només tenia dos vestits a l’armari per anar elegant al Savoy, li va xiuxiuejar a la seva parella que estigués preparada per al pas sorpresa. Es van posar esquena contra esquena, ell es va abaixar i ella va rodar per sobre d’ell, i tan aviat com els peus li van tocar a terra, van continuar ballant amb una gràcia deliciosa. Les gairebé 2.000 persones que solien presenciar aquells duels van saber immediatament que havien assistit al començament d’un esdeveniment molt gran. Imaginin el boca-orella els dies posteriors a Harlem. 2.000 testimonis d’allò.

La cosa és que després de l’acrobàcia (i la victòria) li van preguntar a Manning què era aquella preciosa bogeria. Era el 1935. El 1935, Charles Lindbergh era encara el gran ídol americà per la seva proesa de 1927: creuar l’Atlàntic d’oest a est en una avioneta de fusta, poc acer i molta tela. Un heroi tràgic, a més, víctima del brutal segrest i assassinat del seu fill de 22 mesos. A partir de 1939, el seu èxit va col·lapsar per la seva defensa d’Adolf Hitler, però el 1935 totes les felicitacions eren poques, així que a Manning se li va acudir dir que era un homenatge a Lindy, el sobrenom carinyós de Lindbergh.

«El negre està en ascens», va proclamar en aquella època el crític i escriptor Carl van Vechten, que, tot i que era blanc, va fer molt perquè aquella cultura emergent dels cabarets de Harlem arribés al gran públic. A la seva manera, va crear el caldo de cultiu perquè Manning, qui l’hi havia de dir, fos convidat a coreografiar escenes del nounat ‘lindy hop’ a la gran pantalla i també d’alguns dels seus «dialectes» més indesxifrables, com el ‘jitteburg’. Recentment (no se’ls perdin) s’han portat a color alguns fragments d’escenes, com la d’‘Un dia a les curses’, dels germans Marx, i la mítica ‘Hellzapoppin’, dels còmics Olsen and Johnson. Tornar-les a veure és senzillament hipnòtic.

Però va arribar la Segona Guerra Mundial i tot se’n va anar en orris. Els antics salons de ball i les seves grans orquestres van passar a ser insostenibles econòmicament. El rock’n’roll va agafar-ne el relleu. Manning es va fer carter. Durant 30 anys. El record del seu prodigiós ball va caure en l’oblit com si fos Walt, el protagonista de ‘Mr. Vértigo’, de Paul Auster, que durant un temps va omplir teatres per la seva capacitat de volar i que passat el temps ningú sabia qui era.

No va ser fins als anys 80 que Manning va rebre una inesperada trucada des de la península escandinava. «¿És vostè Frankie Manning, el ballarí?» «No, soc Manning, el carter». En una mena d’arqueologia dansaire, als veïns de Herräng, un poblet suec de menys de 500 habitants, els va donar per ressuscitar el ‘lindy hop’, una cosa que també estava passant, de manera simultània, als Estats Units. Primer va voler treure’ls la idea del cap. Al final va cedir. L’esperit ‘lindy’ havia sigut alliberat i posseïa cada vegada més ànimes. A Barcelona va arribar el 1997 de la mà de Lluis Vila, a qui cal donar-li les gràcies perquè va convèncer una parella californiana provisionalment establerta a Tolosa perquè viatgessin a Barcelona i revelessin el principal secret d’aquesta forma de ball, el ‘bouncing’, que és més o menys com escurçar els amortidors del xassís humà perquè el centre de gravetat sigui més baix. Després d’això, diuen, tot és més fàcil.

Sense aquell viatge que va portar Rob i Diane de Tolosa a Barcelona, l’emocionant llibre d’Aguadé no hauria sigut possible. Si ho volen veure i si el ‘verkami’ arriba al seu objectiu, animin-se: el presentaran el 18 de juny, a dos quarts de vuit de la tarda, al número 70 del carrer de Torrijos, a Gràcia. Hi haurà ball.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Postdata. Frankie Manning, nascut el maig de 1914, va morir l’abril de 2009 convertit novament en una celebritat després de 30 anys treballant com a carter. Sovint es recorda, coses de les xarxes socials, el funeral que els Monty Python van organitzar al primer dels seus membres que va deixar aquest món, Graham Chapman. A més del graciós discurs de John Cleese, aquell sepeli és conegut perquè els assistents van cantar, entre rialles i emoció, el tema final de ‘La vida de Brian’. No va estar gens malament, és cert, però el funeral de Manning va anar més enllà. Els seus familiars i amics van convertir la vetlla en un saló de ball, amb el fèretre del seu ésser estimat enmig de la pista i amb la tapa oberta. Un gran adeu.