La llunàtica successora de Christa Leem

Abans d’explicar qui és la llunàtica Mei, un adjectiu que, com ja es veurà, no és el que sembla, cal refrescar primer la figura de Christa Leem, la barcelonina que als anys 70 va obrir camins tan poc explorats de l’estriptís per aquestes latituds que la intel·lectualitat i l’esquerra de l’època la van consagrar a la categoria de musa. Seu va ser el primer nu integral de Televisió Espanyola. Això va ser el 1977. Però, honestament, això només és una data al calendari, una plusmarca important però que no la defineix. La retrata millor la relació artística que va consolidar amb Joan Brossa, quin altre, algú que va entendre que aquells nus eren una forma més de poesia visual, així que, encantat, va participar en la posada en escena d’alguns dels seus espectacles.

La qüestió és que aquella artista, morta per un càncer el 2004 quan tot just estrenava la cinquantena, va ser certament revolucionària. Al treure’s la roba despullava el pudor fins aleshores imperant. El seu salomesc ball era un símbol com ho podria ser el retrat que Alberto Korda li va fer al Che, la qual cosa convida, per tant, a preguntar-se molt seriosament quin sentit té que, arribat 2022, que Mei, l’estríper que ha hipnotitzat Estrada, i cinc artistes més (la Lorena, per exemple, ¡quina veu, sisplau!) hagin posat en marxa en un minúscul local del carrer de Tapioles La Bámbola Cabaret, un espectacle en el qual un dels reclams és treure’s cerimoniosament la roba.

Mei explica que potser ara l’estriptís no és el contrapunt a la censura, com va ocórrer durant el regnat de Leem, sinó una cosa més subtil però no menys important, una reacció a aquests temps de virulenta correcció política, una bandera que, per cert, agiten tant des d’un extrem de l’espectre ideològic com del contrari. Vaja, que si algú creu que un xou com aquest cosifica la dona, Mei respon traient-se una altra peça de roba.

Cal recórrer el seu currículum per comprendre el que aquesta artista pretén ara que germini Barcelona. Com Leem, els seus inicis van ser com a gogó en discoteques, en el seu cas a les d’Eivissa. La qüestió és que un dia es va presentar a un càsting amb l’al·licient que el promovia Bigas Luna, com a director de cine un cas a part, però que en aquells moments, cap a l’any 2008, era el director artístic d’El Plata, un cabaret saragossà fundat el 1920 i que després de diverses mutacions havia aconseguit el miracle de conservar intacta l’àuria de lloc mític.

Va mostrar el seu ofici al jurat del càsting i durant dos anys no va obtenir resposta. Va ser al tornar d’un viatge per Àsia, quan ja s’havia oblidat de la prova, quan va sonar el telèfon. Bigas Luna volia conèixer-la. Li va oferir un lloc a l’escenari d’El Plata i sobretot li va donar, diu ella, savis consells per conèixer les imperceptibles línies que separen l’estriptís com una de les belles arts d’un espectacle sòrdid que pugui convidar l’espectador a enganys. Va fer d’ella una llunàtica de l’estriptís.

El cas és que, assegut al costat d’Estrada i prenent apunts de la posada en escena de Mei, unes notes illegibles, tot s’ha de dir, perquè les va escriure en la penombra i intentant no perdre pistonada, el Michael York que firma això encara tenia dubtes. «No siguis tan britànic», cridaria Sally Bowles davant tanta objecció i titubeig. D’acord, Sally, però és que, segons què escrigui, quedaré com un vell verd.

Després d’un parell de dies de dubtes davant un full en blanc, la idea més bona va ser demanar-li hora a Núria Marrón, companya de diari i notable especialista en qüestions de gènere, feminisme, sexualitat i sexualització, drets de la dona i obstinació masculina. Em va donar el millor dels consells. «Tot depèn del públic».

Notícies relacionades

‘Summer market’ al Moll de la Fusta

"Li vaig engegar un tret al cap"

Doncs és clar. Aquesta va ser en part la recepta de Leem, a qui aplaudien, entre d’altres, Brossa, Vázquez Montalbán i l’univers social que tots dos representaven. I, posats a tirar d’aquest fil, quan la flama de la Cúpula Venus es va apagar, va tancar el 1986 i, després d’una breu aturada per agafar forces, la volcànica Barcelona canalla va emergir, entre altres llocs, a El Cangrejo del carrer Montserrat, per citar un cas, un local on transvestits de pèssima condició física i qüestionables dots per cantar cuplets ‘comme il faut’ triomfaven per la seva complicitat amb el públic. Mal assumpte si el públic és lasciu, en el cas de Leem, o si ve a riure de la condició física, com el cas d’El Cangrejo, però com que no era així, llavors neixia la llegenda.

Total, que arribats a aquest punt, pregunta la Núria quin públic tenia Mei l’altre dia. Era, com he dit abans, una sessió privada, part de l’univers estradià, se suposa. El cas és que, per a un dels números, Mei va treure a escena un rialler espectador, un moment que molts temem. El seu paper va ser molt digne. Havia de protegir un maletí mentre l’estríper ballava al seu voltant la melodia de la introducció de les pel·lícules de James Bond. Aquell home, i no es revelaran més dades sobre ell per no comprometre’l davant dels seus alumnes, era un prestigiós catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Si en cada representació garanteixen un espectacle com aquest, Michael York repetirà.