¿Rodarà el cap de Cambó per la Via Laietana?

A aquestes jornades dedicades al matrimoni mal avingut que formen la memòria i l’espai públic li han posat un títol amb ganxo, La Barcelona incòmoda, tota una declaració d’intencions. El 4 de maig, per exemple, l’historiador Borja de Riquer reflexionarà sobre Francesc Cambó, a qui el 1997 Pasqual Maragall va posar una estàtua a la Via Laietana ves a saber per què. Aquell mateix any, per contextualitzar la polèmica, De Riquer, l’autoritat acadèmica més gran en aquest controvertidíssim personatge del catalanisme polític, va publicar una biografia demolidora en què va posar Cambó a l’altura de les autoritats franceses de Vichy, en el seu cas per la seva afecció al cop d’Estat del 1936, així que la seva opinió és fàcil de predir, però no el seu diagnòstic. ¿Defensarà que ha de rodar el seu cap? ¿Millor deixar-lo sobre les seves espatlles, tot i que sigui incòmode? Avui no hi ha debat al carrer sobre aquesta estàtua, cert, però n’hi haurà. ¿Per què?

Com se sap, la Via Laietana és un carrer en obres en un intent de guarir la cicatriu que va suposar la seva obertura fa més de 100 anys i aconseguir ara, amb menys cotxes, voreres més amples i fins i tot una mica de verd, recosir les vides dels barris de la Ribera i el Gòtic. Que la nova Via Laietana sigui inaugurada d’aquí a un any sense Cambó sobre el seu pedestal, no obstant, es paga set a un en les apostes. La majoria dels partits del ple municipal no solen obrir melons. L’excusa és que és tan difícil saber quan són madurs...

El 27 d’abril, la Model acollirà una altra sessió nitroglicerínica. L’historiador Ricard Vinyes repassarà com es va viure entre bastidors aquest episodi d’iconoclàstia controlada que va suposar la retirada de l’esclavista Antonio López dels carrers de la ciutat, i això serà com a preludi de la intervenció que a la mateixa taula de debat encararà a continuació el sempre sense-pels-a-la-llengua Juan José Lahuerta, a qui li ha tocat en sort en aquella jornada suggerir si això mateix, baixar del pedestal, en línia amb el que ja ha passat en diverses ciutats de l’altre costat de l’Atlàntic, és possible amb la figura de Cristòfor Colom que encapçala la Rambla. ¿És una figura incòmoda? Potser no per a tothom, però com va recordar el regidor de Ciutat Vella en la inauguració de les jornades, en aquest districte sis de cada 10 residents han nascut a l’estranger i, com a barcelonins que són, la seva opinió també s’ha de tenir en compte.

Que Colom desaparegui de l’‘skyline’ barceloní en un futur pròxim és una cosa que els organitzadors de les jornades i alguns dels seus ponents, en conversa de passadís, veuen ara com ara inafrontable. La temperatura de l’olla encara no ha arribat a punt d’ebullició, però és al foc. En l’última edició d’Arco (dic això a tall d’apunt), el sempre fenomenal Eugenio Merino va presentar la seva col·lecció de postals decolonials, postals d’estètica ramblera antiga en la qual la silueta de Colom apareixia retallada i en clara caiguda. 

Amb tot, les tribulacions sobre Colom i Cambó (bé, sobre les seves representacions escultòriques) no són res al costat de la successió d’atzagaiades que han acabat per deixar plantat, més sol que un mussol, un obelisc en la confluència del passeig de Gràcia amb l’avinguda de la Diagonal. La seva ombra es va projectar dimecres sobre la primera jornada de debat de ‘La Barcelona incòmoda’. Després d’haver sigut modificat nou vegades, és un monument a no se sap què, diuen els seus detractors, tot i que, segons es miri, potser no hi ha, en tota la trama urbana, una peça escultòrica que representi millor que aquesta l’ànima de Barcelona.

Lluís Permanyer, molt més que el degà dels cronistes barcelonins, va recordar la trajectòria zigzaguejant d’aquell lloc, que molt telegràficament es podria resumir així. No perdin el fil, perquè és tota una immersió en la psique tocada del bolet de la ciutat.

La idea del monument va néixer el 1915. Es pretenia rendir homenatge a Pi i Margall, o sigui, obliquament, a la Primera República. Les disputes entre republicans i catalanistes van obligar a posposar l’inici de les obres més enllà d’una col·locació simbòlica de la primera pedra aquell mateix any. El 1923, la posterior dictadura de Primo de Rivera, més que posposar, va hibernar la idea.

Amb l’arribada de la Segona República es va reprendre el projecte. Es va convocar un concurs d’idees que va guanyar l’artista Josep Viladomat. Prenguin nota que Frederic Marès va quedar segon.

La primera versió de l’obelisc havia de ser inaugurada el novembre del 1934, però un mes abans es va desencadenar a la ciutat un dels seus dies episòdics de febre revolucionària, els Fets d’Octubre. Un Viladomat enfurismat, això va explicar Permanyer, va pujar a les bastides i va gravar el nom d’Azaña a la pedra. La plaça va ser finalment inaugurada el 12 d’abril del 1936, coronada per una estàtua de 4,5 metres d’altura. Viladomat va representar la república com una dona despullada, amb barret frigi i un ram de llorer a la mà. A la base de l’obelisc, la cara de Pi i Margall estava esculpida dins d’una orla.

Menys de tres anys més tard, les tropes franquistes entraven a Barcelona. A les primeres celebracions de la seva victòria militar, a les autoritats no els va donar temps de retirar l’estàtua. ¿Què fer en un cas així? Hi ha constància d’una missa als peus de l’obelisc en què, per no ofendre, es va vestir la República llibertat de Viladomat amb una bandera espanyola. No se sap si un cop de vent va deixar en algun moment aquella figura, com Delacroix, amb una mamella a l’aire. Llàstima. El que ja no hi figurava era Pi i Margall. La seva efígie va ser substituïda per una inscripció. «Als heroics soldats d’Espanya que la van alliberar de la tirania rojo-separatista. La ciutat agraïda».

El 1940, l’escultura és enviada a un magatzem. ¿Què posar al seu lloc? Aquí reapareix Marès. Repesca l’escultura que va proposar en el concurs com a símbol de la república, li recol·loca un braç perquè saludi a la romana i cas resolt, passa a ser el monument de la Victòria. Reciclatge ‘avant la lettre’. Si algú creu que Marès va ser per aquest motiu un penell ideològic, que no oblidi que anys després Viladomat va acceptar esculpir el Franco a cavall que va presidir el castell de Montjuïc des de 1963... ¡fins a 2008!

Seguim. En aquell redisseny del 1940, es col·loca al cim del pedestal una àguila, però no amb les ales obertes majestuosament, sinó recollides sobre el pit. La plaça és immediatament rebatejada, amb broma, com la plaça del Lloro. El bateig popular arriba a orelles de les autoritats. Solució: fora lloro el 1941. Però aquesta no és l’única decisió. Les autoritats eclesiàstiques protesten. La Victòria va despullada de cintura cap a dalt. Solució: li esculpeixen una samarreta.

El 1979, la Barcelona punta de llança de l’europeisme a Espanya i presumida pel seu currículum antifranquista es va conformar amb treure la placa feixista de l’obelisc i deixar tal qual l’escultura de Marès. Aquesta era la cinquena versió de la plaça. La sisena té el seu què. Dies després del cop d’Estat fallit el 1981, l’alcalde Narcís Serra decideix dedicar-li la plaça Joan Carles I i l’escut dels Borbons s’instal·la a la base de l’obelisc, on un dia va ser Pi i Margall.

El 2015 es retira la Victòria. El 2016, el segell borbònic. Ja hi ha nou modificacions. Ara només queda l’obelisc. Aquí val la pena obrir un parèntesi i esmentar un detall deliciós d’una preciosa pel·lícula de Bertrand Tavernier, ‘La vida i res més’. Després de la Primera Guerra Mundial, un oficial de l’Exèrcit francès rep l’espinós encàrrec de trobar un soldat desconegut adequat perquè les seves restes reposin, com és obvi, en el monument al soldat desconegut. Hi ha una minúscula subtrama en la pel·lícula que de vegades s’oblida. Un alcalde de la França rural està desesperat perquè cap jove del seu poble va morir en la guerra. Vol un monument, com tots, però no sap a qui dedicar-lo. ¿Com Barcelona ara?

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

En les jornades de dimecres, Permanyer va sortir al rescat d’aquest cul de sac. Va fer una proposta. L’escultura original de Viladomat, al ser descoberta oblidada en un magatzem municipal, va tenir primer una vida nòmada (va ser, per exemple, a la plaça Sòller, on no se li feia gaire cas) fins que va ser instal·lada el 1990 a l’antiga plaça de Llucmajor, rebatejada com la plaça de la República el 2016. És una obra de bronze, per això permet, segons l’opinió de Permanyer, fer-ne fins a cinc versions amb el mateix motllo sense que el món de l’art deixi de considerar-la una obra original. Proposa obtenir una d’aquestes còpies, circumcidar l’obelisc i instal·lar-la dalt de la columna. Es retornaria així, diu, a 1915, el punt de partida.

El debat queda servit. Pròximament, més. Cambó, Colom...