Més enllà d’Antonio López
Barcelona, esclava del seu passat negrer, comença a demanar perdó
El Born Centre de Cultura treu del cercle acadèmic el gran tabú, la indecència amb què es va construir part de la riquesa de la ciutat
Hi havia una cadira buida en un imaginari cercle de teràpia de grup (per dir-lo d’alguna manera) perquè algun dia, que ja tardava, Barcelona s’assegués i encarés la catarsi de penediment pel seu passat com a ciutat d’esclaus (un de cada 10 barcelonins ho era fa sis segles) i, més encara, demanés perdó pel seu passat més recent com a potència negrera. A finals del segle XIX, quan altres països ja havien legislat l’abolició de l’esclavitud, les elits econòmiques de Barcelona es van oposar a perdre el combustible de les seves indústries d’ultramar, o sigui, els esclaus negres, en un encastellament numantí que es resumeix a la perfecció amb el que va dir el diputat català a les Corts i prohom de la indústria tèxtil, Josep Puig Llagostera, quan l’abolició era un clamor: «Enfonsem els principis, però salvem el país». Durant quatre dies s’ha programat al Born Centre de Cultura (BCC) un cicle de conferències i taules rodones sota un títol (perdó pel doble sentit del terme), captivador, Esclavisme a Barcelona, una història silenciada. No hi havia precedents de res igual en aquesta ciutat. Ha sigut una primera sessió de teràpia.
No era cap secret, abans d’aquestes jornades, que alguns dels fonaments sobre els quals es va sustentar la potència econòmica al llarg dels segles eren indecents. Són alguns i incansables els historiadors que han enfocat la seva vida acadèmica a il·luminar aquesta qüestió. Alguns d’ells, amb la sala notablement plena de públic, han estat a l’escenari del Born aquests tres dies. Els llibres que han publicat tots ells formarien una completíssima biblioteca sobre aquesta matèria, cada un amb la seva mirada particular. El comissari de les jornades, Martín Rodrigo Alharilla, titular d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, és, per exemple, autor de la biografia més completa d’Antonio López, marquès de Comillas, i també ha redescobert, després de submergir-se en els arxius britànics, la vida de quatre capitans negrers catalans de categoria: José Carbó, Pedro Manegat, Gaspar Roig i Esteban Gatell. Un altre ponent, Iván Armenteros, és autor d’una tesi doctoral que posa èmfasi en un detall que no s’hauria d’obviar, i és que Barcelona preferia molt més les esclaves que els esclaus. Per això va titular el tercer capítol de la seva investigació de forma maliciosa: ‘¿Somiaven els homes medievals amb dones orientals?’.
L’estàtua d’Antonio López, a la intempèrie en un magatzem municipal, al costat d’una altra figura maleïda, la Victòria de Frederic Marès.
/La qüestió era, com hem dit, coneguda, però estava presa d’una força invisible que semblava impedir que sortís del cercle acadèmic, per això el cicle de conferències ha sigut presentat com «una història silenciada», una cosa a què va voler referir-se, metafòricament punyal en mà, un dels ponents, Eloy Martín Corrales, tot just començar la seva exposició dimecres passat. Estudiós del tema entre els segles XVI i XIX, és a dir, del trànsit de l’esclavitud domèstica a la industrialització d’aquest mercat, Martín Corrales va censurar obertament que una part dels seus col·legues de professió evitin aquesta qüestió en les seves investigacions, potser perquè el tràfic de persones i els milionaris beneficis que va reportar als seus promotors (una situació visible en la magnificència de l’Eixample barceloní) no espatllin el relat sobre el renéixer social, cultural i polític de Catalunya. No queden gaire lluny aquells temps en què Jordi Pujol, des del poder que li conferia la presidència de la Generalitat, renyava historiadors com Josep Maria Fradera per endinsar-se en aquell brut passat, tot i que llavors Martín Alharilla encara no havia desempolsegat cap altre episodi punyent, el passat negrer dels avantpassats del dofí de Pujol, Artur Mas.
«Joan Monegal, mercader, ciutadà de Barcelona, ven, segons costum corsària a Esteve Soley, notari, ciutadà de Barcelona, l’esclava Caterina, canària, d’aproximadament 18 anys, pel preu de 52 lliures barcelonines». La transacció va tenir lloc el 26 de juny de 1497. Pocs anys més tard, l’artesà Dídac Pujo va deixar en herència totes les seves possessions al convent de Sant Francesc de Paula, però els monjos no sabien ben bé què fer amb Met, un musulmà de 25 anys que formava part de l’herència, així que el van revendre a Jacint Nadal, joier del carrer Argenteria. La investigació acadèmica s’ha construït així, a partir de deixar-se la vista en milions de documents notarials i en altres fonts més accessibles, com el ‘Diari de Barcelona’, una publicació antiabolicionista fins que ja va ser irremeiable, qui sap si principalment per una cosa tan prosaica com que era el diari en el qual es publicaven anuncis de pagament sobre aquesta matèria. «Qui vulgui comprar una negra de 18 anys que sap cosir, planxar i rentar, que acudeixi a l’oficina d’aquest diari, on se l’informarà amb qui ha de parlar». Aquest anunci es va publicar l’1 de juliol de 1799.
Entre les anteriors compravendes i aquesta última, ja a les portes del segle XIX, l’esclavitud havia canviat. A la Barcelona medieval, l’esclau era un ‘objecte’ quotidià, no de luxe, moltes famílies s’ho podien permetre. Era una inversió. Fins i tot es podia sotsarrendar, una tradició, segons com es miri, molt pròpia de la desviació rendista d’aquesta ciutat que encara avui perdura, tot i que sigui en la faceta immobiliària. Va ser precisament en aquells anys en què la Generalitat va posar en marxa un dels negocis més ruïnosos de la seva història, que ja és a dir. Era la Guàrdia d’Esclaus. Es va crear una taxa per la possessió d’esclaus, una mena d’assegurança que, com a contraprestació, obligava les autoritats a capturar-los en cas de fuga. Si la fugida era exitosa per als interessos de l’escapat, la Generalitat abonava una indemnització al propietari. Va ser una ruïna monumental. El 1431 es va tancar la finestreta de la Guàrdia d’Esclaus. La caiguda de Constantinoble, la invenció de la impremta i l’arribada dels europeus a Amèrica van suposar cronològicament el començament de l’edat moderna, que no va arribar a la seva fi fins que va sorgir la industrialització i, per tant, l’inici de l’edat contemporània actual, però abans que James Watt patentés la seva màquina de vapor ja existia una indústria protocapitalista en la qual les fàbriques funcionaven amb carbó... Carbó humà. Va ser sota el regnat de Carles I que es va crear la terrible idea de traslladar milions de persones d’un continent, Àfrica, a un altre, Amèrica, uns 11 milions d’éssers humans, segons algunes estimacions, una empresa majúscula que es va dur a terme amb desvergonyiment. En la lletra petita del tractat d’Utrech, Felip V, un bon altre, ja va acordar que Espanya contractaria al Regne Unit el proveïment d’esclaus africans per a les seves colònies d’ultramar. La comanda inicial va ser de 48.000 éssers humans.
Però des de la perspectiva de les jornades celebrades al Born, l’interessant és com Barcelona, o com a mínim les seves elits i la gent sense escrúpols que aspirava a escalar socialment, va veure en aquest mercat una gran oportunitat. Molts ho van aconseguir. Antonio López és el prototip d’aquest èxit i, amb el temps, boc expiatori dels pecats comesos per d’altres amb cognoms més reconeixibles. Va fer prou fortuna a Cuba per, anys després, multiplicar els seus beneficis a Espanya. De vegades s’oblida, però el primer tren espanyol no va ser el que va unir Barcelona i Mataró (impulsat, per cert, per un altre negrer, Miquel Biada, que fins i tot té un institut de secundària al seu nom a la capital del Maresme), sinó el que partia de l’Havana cap a Güines. La riquesa gràcies a l’esclavitud era clarament abundant a Cuba. Durant les conferències del Born, molt oportunament, es van projectar algunes de les cèlebres litografies de Luis Marquier, de la col·lecció ‘Los Ingenios’. Són de 1857. El que sorprèn dels paisatges, per si algú no s’hi fixa entrada, són les xemeneies fumejants. Tot un símbol.
Litografia de l’Ingenio Flor de Cuba, datada el 1857, un paisatge de xemeneies de fàbriques que produïen amb mà esclava.
/El pitjor dels pecats de Barcelona, però, no va ser que fos addicta a l’esclavitud, com tantes altres societats, sinó l’afany amb què es va negar a desenganxar-se d’aquesta droga per l’opulència que li proporcionava. El 19 de desembre de 1872 es va fundar a la Llotja la Lliga Nacional de Barcelona, l’equivalent actual d’un ‘lobby’ o plataforma ciutadana, però en aquest cas de rebuig de l’abolició de l’esclavitud a les colònies. Van assistir-hi uns 3.000 prohoms de la ciutat, gairebé tots cognoms il·lustres. No van aconseguir el seu objectiu, però el que més crida l’atenció és la data, 1872. Gairebé un segle abans al Regne Unit ja s’havia debatut la qüestió, fins i tot amb una figura inexistent a Espanya, la del capità negrer penedit, com John Newton i James Field Stanfield, gent horroritzada pel seu propi passat perquè el tràfic d’humans no era només immoral, sinó també infinitament cruent.
Celebren, en resum, els responsables d’‘Esclavisme a Barcelona, una història silenciada’ el pas fet pel Born Centre Cultura. El regidor de Memòria Democràtica va donar la benvinguda als conferenciants amb una promesa: que l’Ajuntament de Barcelona prendrà nota i prosseguirà en el seu afany que la ciutat sigui conseqüent amb el seu passat i ni l’edulcori ni l’amagui. Són moltes encara les cicatrius que als carrers de Barcelona recorden que aquesta va ser una ciutat d’esclaus i de negrers. No en va, el públic del Born ha sigut convidat a acomiadar les jornades amb un passeig per la ciutat. Així haurà finalitzat la primera sessió de teràpia. Sembla que en el futur se n’entreveu una altra, llavors en forma d’exposició al Museu Marítim. Tard, però sens dubte una gran idea.
