barcelonejant
El general que va bombardejar Barcelona perd el seu carrer... ¡després de 165 anys!
La Ponència del Nomenclàtor descavalca del tot Espartero, feminitza una mica més la ciutat i obre la porta al llenguatge inclusiu en una plaça i un parc
El general Baldomero Espartero va donar l’ordre de bombardejar Barcelona el 3 de desembre de 1842. El 1857, vet aquí el sorprenent, li van dedicar un carrer, que no portava explícitament el seu nom, sinó el seu títol nobiliari, Duc de la Victòria. La broma de mal gust es va poder resoldre el 1980, però es va deixar passar l’oportunitat. Simplement es va catalanitzar el nomenclàtor. Duc de la Victòria i més que suficient. Després, el 2007, en una exhibició del caràcter pusil·lànime que en ocasions afligeix les autoritats locals, es va intentar redimir aquest pecat. El carrer va passar a dir-se simplement Duc, qui sap si per aconseguir el mateix efecte de prestidigitació que el 1910 es va aconseguir quan el carrer de Ferran VII, potser el més detestable rei d’Espanya, va renéixer com a carrer de Ferran. La qüestió és que acaba d’acordar-se posar fi a 165 anys d’infàmia. El carrer que glorificava Espartero passarà a ser una via dedicada a una dona una mica oblidada, Josefa Vilaret.
Dimarts passat es va reunir la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona, que vindria a ser la pica baptismal en la qual es decideixen els noms públics a la ciutat. Es van tramitar 21 noves denominacions de carrers, places i jardins, amb un far: impulsar sobretot la feminització de la llista de carrers, en la qual a penes el 8% de les plaques tenen nom de dona i, de passada, obrir la veda del llenguatge inclusiu al nomenclàtor, una cosa que segur que farà les delícies dels aficionats al pim-pam-pum tertulià.
La placeta dels Avis, a Nou Barris, passarà a ser la placeta de les Àvies i els Avis i l’antic parc de la Maquinista de Sant Andreu passarà a denominar-se parc de les Treballadores i Treballadors de la Maquinista. Pot ser que això encengui polèmica, però d’aquelles que cremarà com un grapat de pólvora, una enlluernadora fogonada i poca cosa més. Que Espartero es quedi per fi sense reconeixement per haver llançat més de 1.000 bombes sobre la ciutat és, vist amb perspectiva, tot un esdeveniment, un punt d’inflexió que, això sí, convida a recordar que un altre cèlebre bombardejador de la ciutat, el general Prim, no té un carrer, sinó ni més ni menys que una rambla.
Una de les novetats és Josefa Vilaret, protagonista d’una de tantes revoltes cruentes de la història d’aquesta ciutat i, si així es vol veure, una icona a reivindicar en aquests temps en què els preus pugen molt per sobre dels salaris.
El 1789, abans que a França la fam desencadenés una revolució de categoria, a Barcelona va tenir lloc el Rebombori del pa. Aquella vegada no es van cremar esglésies, –una tradició molt local, per cert– sinó fleques. La violència va fer recular les autoritats, que havien promogut una inadmissible alça del preu del pa, però es van voler cobrar uns quants caps per l’ensurt que s’havien emportat. La de Vilaret va ser una d’elles. Va ser l’única dona acusada dels incidents i aquesta condició li va concedir la gràcia, si així es pot considerar, de com a mínim no ser esquarterada, com l’altra mitja dotzena de detinguts.
La majoria de les novetats acordades per la Ponència del Nomenclàtor no viatgen, no obstant, tan lluny en el temps. En molts casos, la seva inclusió en la llista de carrers arriba gràcies a petites places o confluències per als vianants creades per obres d’urbanització de la ciutat i que abans no existien. Això ha donat una oportunitat a la soprano Lolita Torrentó, a l’activista veïnal Angelina Trallero, a la represaliada franquista Francesca Vergés, a la treballadora social Lluïsa Alba, a la poeta Felícia Fuster... Sens dubte un canvi de paradigma, un ja n’hi ha prou de glorificar reis i prohoms de qüestionable trajectòria.
L’anunci dels nous canvis coincideix en el temps, en aquest sentit, amb un acte molt simbòlic. Les plaques amb el nom d’Antonio López han sigut per fi descargolades de les façanes de la plaça que li va ser dedicada i han sigut substituïdes per les que porten el nom d’Idrissa Diallo, un guineà mort el gener del 2012 al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. S’han canviat les plaques i, per ironia del destí, l’escultura d’Antonio López que des d’un pedestal presidia la plaça ha acabat finalment en un dipòsit municipal de la Zona Franca, no gaire lluny del CIE on va morir Diallo.
El nomenclàtor d’una ciutat, més que una radiografia del passat d’una ciutat, és gairebé una tomografia, com se sap, una tecnologia capaç fins i tot de revelar els vicis i virtuts de les mòmies egípcies. En el cas de Barcelona, l’estudi tomogràfic dels carrers de Barcelona no fa més que revelar que és una ciutat amb un passat extremadament convuls, tant que algunes autèntiques ignomínies han perdurat molt més enllà del que és èticament acceptable. No va ser fins al 2018, per exemple, que es va esborrar del nomenclàtor la celebració del pogrom més greu que va patir la comunitat jueva de Barcelona. El carrer de Sant Domènec del Call rebia aquest nom perquè va ser el dia que es dedica en el santoral a aquest personatge quan el 1391 van ser assassinats uns 300 jueus a la ciutat. Avui és el carrer de Salomó ben Adret, influent rabí de la Barcelona medieval.
Taques com aquesta es van esborrant molt a poc a poc. Molt. De vegades es deixen passar oportunitats d’or. La reunió de dimarts va obrir la porta que Oriol Bohigas tingui el seu merescut reconeixement al nomenclàtor, però va descartar que fos a costa de descavalcar de la llista de carrers Joan de Borbó, personatge insubstancial en la història de Barcelona, i es va optar perquè presti el seu nom com a afegit del que ja existeix al passeig Marítim de la Barceloneta.
En resum, el nomenclàtor de la ciutat ha fet un nou pas sobretot en la feminització, un altre de minúscul en direcció al sentit comú al dir definitivament adeu a Baldomero Espartero i ha obert la porta a una macedònia més de novetats, entre les quals val la pena destacar que la resistència maquis tindrà plaça a Nou Barris, o que si els veïns del Clot anomenen plaça de l’Oca a un lloc, ¿per què no oficialitzar aquest nom?, i, finalment, que en aquest propòsit de rescatar barcelonins de l’oblit és una bona idea dedicar a Francesc Masclans un jardí a prop d’on va néixer, un botànic que va deixar una substanciosa obra bibliogràfica de la qual pot semblar una excentricitat tot un volum dedicat al coneixement de les lianes, però segur que una societat tan micòfaga com la catalana li perdona, perquè va censar els bolets del país com ningú ho ha fet.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
