¿Barcelona sabrà algun dia què fer amb Montjuïc?

Exposició de 1929

Vist així no hi ha dubte: Barcelona és filla de Montjuïc. Però malgrat aquest deute que la capital catalana  manté amb la muntanya, mai ha ocupat un lloc privilegiat en l’imaginari dels barcelonins, que sempre l’han utilitzat com el quarter posterior de la ciutat. Allà es va instal·lar el cementiri, allà es van obrir pedreres (més de 25), allà es va ubicar l’abocador, allà es van aixecar barraques i des d’allà es va bombardejar la ciutat: primer Espartero i després Prim. També hi ha hagut episodis bons, com la urbanització per a l’Exposició Internacional de 1929, i la reurbanització per a la cita olímpica de 1992, però els arranjaments a Montjuïc indefectiblement es queden a mitges.  Per a Xavier Theros, escriptor i cronista de la ciutat, «la muntanya de Montjuïc sempre ha sigut un propòsit no realitzat, arrossega una gran tradició de projectes inconclusos». 

Zona enjardinada

Zona enjardinadaAllà hi havia la idea de convertir-la en un Central Park o un Bois de Boulogne a la catalana, quan la zona va ser enjardinada per a la trobada de 1929, i, abans, Ildefons Cerdà ja havia contemplat l’àrea com un parc urbà. Hi ha hagut altres projectes sense sort, Theros, sapiència sense fi sobre Barcelona, és capaç d’enumerar tots els arquitectes que han tingut idees per a Montjuïc: Narcís Aran, Josep Fontseré, Josep Amargós, Ferran Romeu, Nicolás María Rubió Tudurí...

S’han de destacar dues propostes: la del GATPAC, el 1935, que pretenia construir un ascensor des de l’estació del Morrot fins al castell; i la del trio Antonio Bonet Castellana, Oriol Bohigas i Josep Martorell, en la dècada dels 60, que buscava eliminar el cementiri per edificar un barri residencial que prolongués la ciutat per la façana marítima. Un pla molt semblant al que el 2007 va proposar Xavier Trias, també fallit, amb la creació del barri Blau@Ictinea. «És una muntanya que es resisteix a ser un parc urbà», sentencia Theros.

Detritus a Can Clos

La realitat del que va acabar passant a Montjuïc és que es va omplir de barraques –com les de Can Valero, Las Banderas, Maricel, Tres pins, Jesús i Maria i La vinya– i es va convertir en l’abocador de Barcelona. Literalment El 1963, les antigues pedreres van passar a emmagatzemar els residus (les escombraries, vaja) de la ciutat. Entre 400 i 1.400 tones arribaven cada dia a la muntanya, i la saturaven d’una olor desagradable i de riscos per als barraquistes. Els abocadors es van tancar el desembre de 1971, després d’una forta tempesta que va desencadenar una llengua de fang i detritus que va inundar de merda el barri de Can Clos. 

Castell maleït

Tot i que la llegenda de muntanya maleïda, l’emplaçament l’arrossega des de sempre. La construcció del castell, el 1640, la va potenciar; però molt abans d’aixecar la fortalesa, Montjuïc ja era vist com un lloc habitat per éssers sobrenaturals. De fet, la tradició diu que Santa Madrona, copatrona de Barcelona, va ser qui va acabar amb els dimonis que s’amagaven a les coves, que les té, de Montjuïc. Les mateixes que al llarg de la història han albergat malfactors de tota classe i condició, desertors europeus durant la primera guerra mundial i republicans que no van poder exiliar-se després de la contesa.

Amb tot, la presència amenaçadora del castell per sobre de la ciutat és el que més ha ajudat a la desafecció dels barcelonins per la seva muntanya. Els bombardejos ja citats de 1842 i 1843 i les històries de tortures i execucions en aquesta fortalesa la van convertir en un símbol d’opressió. La paradoxa és que sense els militars, segurament, la muntanya s’hauria edificat totalment, com el Carmel o el Guinardó, i hauria desaparegut com a espai verd.

Nou pla

Així que la pregunta és pertinent: ¿què s’ha de fer amb Montjuïc? Qüestió que fa dècades que dona voltes en la ment dels responsables municipals: com convertir la muntanya de Barcelona en un lloc més amable per als que l’habiten i per a la resta de ciutadans, i, com ja s’ha dit, les respostes acumulen fracassos. Ara, sobre la taula hi ha un nou pla d’actuació a desplegar fins al 2029, que beu del pla director i la posterior modificació del Pla General Metropolità aprovats el 2014, sense gaire entusiasme i amb moltes discussions. Entre les propostes hi ha la de recuperar l’espai que actualment ocupa la Fira per construir vivenda pública, una nova xarxa de carrers i acostar la muntanya a la ciutat.

Seguretat i transport

Això últim, una cosa que els habitants de Montjuïc –on hi ha 53 equipaments culturals, esportius o educatius, a més de barris, com el Poble-Sec, la Marina i la Font de la Guatlla– fa anys que demana i reclama. Al·leguen que la muntanya és parc i és zona urbana, i que com a tal mereix ser tractada, amb transport públic, seguretat, mobiliari, il·luminació, senyalització, connexions, neteja i tot allò que pot convidar a la visita i al passeig. És a dir, tot allò que pot fer que els barcelonins no es mirin la muntanya amb prejudicis i aprensió, i, sobretot, tot allò que permeti els seus habitants habituals o casuals circular amb seguretat.

Ara hi ha por, a tall d’exemple: el 8 de març el comitè d’empresa del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) denunciava en un comunicat que la deixadesa del parc és un perill per a les persones, per a totes, però especialment per a les dones i particularment per a les que treballen a la muntanya i que, per por, s’organitzen per anar juntes quan acaben la jornada. Així estan les coses i així està Montjuïc.

Més turistes que locals

Notícies relacionades

Pujar al museu amb piolet

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

De tot això es va parlar (el dia 15) i es parlarà (7 d’abril i 17 de maig) en les sessions de debat Montjuïc, la muntanya incompresa, celebrades al MNAC, obertes a tothom i moderades per Theros. A l’última trobada els veïns exposaran les seves experiències. En la passada es va desgranar la seva història i en la pròxima s’incidirà en la percepció que hi ha de la muntanya: un lloc perillós i poc recomanable a segons quines hores del dia, a mig camí entre la naturalesa i la ciutat, d’on els barcelonins fugen malgrat els esforços fets per atraure’ls, com el parc d’atraccions o el circuit de motos oberts durant el franquisme i tancats ja fa uns quants anys.

«D’alguna manera els ciutadans continuen sense tenir-li confiança: veuen Montjuïc com un lloc insegur, mal senyalitzat, amb poca il·luminació i solitari. Això fa que sovint hi ha més ocupació de la muntanya per part dels turistes que per part dels locals», conclou Theros.