De bordells, apostes i musclos

Els noms enganyen. Fixin-s’hi si no. El Vol Americà no és cap de les múltiples maneres que existeixen per desafiar la gravetat. I un pinxo de la Barceloneta no activa les papil·les gustatives. El primer va ser una de les conseqüències dels pactes entre el franquisme i els Estats Units: el projecte pel qual l’Army Map Service de l’Exèrcit nord-americà va cartografiar tota la península Ibèrica durant els anys 50. I el segon, a finals del segle XIX era el més semblant a un esbirro o porter de discoteca d’avui dia.

De tot això, i més, parla l’exposició El port, territori de frontera, una mostra al Museu Marítim que retrata el segle anterior als canvis urbanístics i socials provocats a Barcelona pels Jocs Olímpics. No a qualsevol lloc, sinó a la zona portuària, o sigui, als molls i en els barris que els circumden. Espais en terra de ningú que per la seva situació «recullen tot allò que la ciutat no vol: la indústria pesant i els magatzems de mercaderies però també els baixos fons». Paraula de l’antropòleg i escriptor Xavier Theros, pare de l’exposició.

Les barraques

Encara que la cosa va de territori fronterer i mals costums, el Vol Americà hi té un paper fonamental: Un dels seus mapes llueix a l’entrada provocant. Exhibeix amb tot detall el litoral de la Barcelona de principis dels anys 60 del segle passat. I aquí queda un avís per a navegants: Si no es té temps, ¡ni acostar-s’hi! Enganxa. Molt. Vies de tren, fàbriques i dipòsits s’aixecaven on ara llueix la Vila Olímpica. De les platges, ni rastre. Hi havia el Somorrostro. I res de buscar una zona d’oci a tocar del mar, que per alguna cosa hi havia coberts. O un espai verd a Montjuïc, allà hi havia les barraques. Sí que hi havia l’escullera amb far i restaurant al final, el Porta Coeli, el menjador més a prop de Mallorca, segons els anuncis de l’època.

L’escullera

A l’escullera s’hi pescava, s’hi passejava i s’hi estimava (no en va a la nit els cotxes aparcats tapaven els vidres amb tovalloles). I de dinar, es dinava a l’esmentat Porta Coeli, als berenadors de la Barceloneta o a les muscleres, plaer gastronòmic de les classes populars. Eren plataformes sobre el mar que tant cultivaven musclos com els bullien i els servien per dinar. Amb rodanxa de llimona inclosa.

L’any 1929 hi havia 60 muscleres a Can Tunis, zona que a principis del segle XX tant acollia l’esbargiment de proletaris i burgesos com els torns fabrils dels obrers. Així, convivien en equilibri les muscleres, un hipòdrom amb dues pistes i tribuna per a 2.300 espectadors i una de les grans drassanes de la ciutat: l’Arsenal Civil.

Tot i que per entrar en matèria, la dels baixos fons, res millor que començar el relat per un personatge perdut: el pinxo. Perdut perquè ja no existeix. De fet, per no existir pràcticament no n’existeix ni la memòria. Ara esmentar un pinxo és salival. I no. A la Barceloneta del XIX, un pinxo vigilava l’entrada i la recaptació dels cafès concerts on es jugava. Era gent estrafolària i de ganivetada fàcil.

Explica Josep Pla a la biografia Vida de Manolo que la rivalitat entre ells els va portar l’any 1880 a un gran enfrontament a la Satalia: «Hi va haver més de 15 morts. Pràcticament tot el paquet en va resultar, més o menys, malferit. Aquesta Batrocomiomaquia va produir una gran impressió a la Barcelona d’aquell temps».

Però en qüestió de mala vida la Barceloneta va deixar pas al Barri Xino, el nucli inicial del qual s’ha de situar al costat de la caserna de les Drassanes. No gaire lluny hi havia les Hortes de Sant Bertran, on després de la guerra civil es practicava la prostitució més marginal i degradada: a través d’una paret amb forats a l’altura adequada. No hi havia cara a cara.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Res a veure amb el Barri Xino d’entreguerres, amb sales de festa, balls i prostíbuls, i que alguns escriptors van convertir en mite. Una dimensió en l’imaginari popular que en realitat no va tenir. Encara que sí que hi va haver sales com Madame Petit, el bordell més llegendari de la ciutat.

Un territori de frontera que ha canviat i molt. N’hi ha prou de mirar l’skyline que apareix al principi i al final de la mostra. La mateixa imatge amb un segle i mig de diferència. Sense comentaris.