«Hola, vinc a buscar la meva cadira de rodes» i altres històries de l’oficina d’objectes perduts

Al número 2 del carrer de la Ciutat, en un pendent de l’edifici noble de l’Ajuntament de Barcelona, es pot llegir el cartell d’‘Oficina de troballes’, traslladada recentment durant la pandèmia des de la seva antiga seu a la plaça de Pi i Sunyer. El nom en català mereix un primer apunt, ja que la similitud amb la paraula ‘treball’ ha generat no poques visites de ciutadans que entren a la recerca d’una ocupació. Res a veure amb el món laboral, però en ple tsunami turístic, un grup de forasters va entrar per veure si trobava un membre del grup que s’havia perdut. I, no, ni animals ni éssers humans; aquí es dispensen objectes perduts que han sigut trobats per persones que s’han dignat a entregar-los a les autoritats per mirar-ne de trobar el propietari. És, a més de reflex de la història, un crit d’esperança: encara queda molta gent bona.

Truquin al 010

Abans de prosseguir amb algunes anècdotes, una mica d’informació sobre l’oficina. Primer, la informació de servei públic: en el cas que vostès perdin alguna cosa a la capital catalana, truquin al 010 i allà els indicaran, perquè tenen accés a la base de dades d’objectes trobats a la via pública, o bé prendran nota del seu article si no està documentat. Per aquesta oficina passen anualment prop de 20.000 objectes (fa una dècada n’eren més de 30.000) de diferent procedència: 42% venen de Transports Metropolitans de Barcelona; Guàrdia Urbana i Mossos es reparteixen un 50% més o menys a parts iguals, i la resta la ho porten particulars o altres ajuntaments. El 30% dels objectes són tornats als seus propietaris (com la cartera que el Marcelo, un jove brasiler, va perdre fa un mes i que acaba de recuperar), un 35% es destinen al reciclatge (entitats socials que els donen una nova vida) i un altre 35% aniran a pararan a altres municipis, consolats, patrimoni municipal o acaben destruïts. Els que acaben en mans del trobador no arriben a l’1%. Una figura curiosa. Vegem-les.

Resulta que si vostès troben un maletí amb un milió de dòlars i decideixen portar-lo a dependències municipals, si passen sis mesos i no el reclama ningú, és seu. Mercè Ventura, cap de l’oficina, convida a reflexionar sobre les diferències. «Si ningú el reclama, l’objecte passa a ser teu de manera legal. Si te’l quedes d’entrada, pots estar cometent un delicte». La regulació de l’oficina la dicta el codi civil català i no és tan fàcil com sembla, ja que la cosa varia molt si l’article és de gran valor.

Amics de l’aliè

Al magatzem tenen una prestatgeria amb els objectes que han superat els sis mesos d’extraviament. Si la persona que el va entregar no ho reclama en el termini de 30 dies, se cedeix a entitats socials. Passa, afortunadament no gaire sovint, que algun amic de l’aliè intenta emportar-se una cosa que no és seva. Pot ser que encerti amb el color o la marca, però sempre acaba fallant alguna pregunta clau: dates, contingut, estat de l’article. Ara, per agilitar els tràmits de l’oficina, l’ajuntament ha contractat quatre persones de l’entitat social Fundació Tallers de Catalunya. Donaran més empenta a la feina i es crearà la figura del transportista que anirà a buscar els objectes a la policia o a la seu de TMB, cosa que permetrà que arribin més ràpid i puguin ser administrats amb més fluïdesa.

L’or dels objectes perduts se l’emporten els documents personals; plata per a carteres i moneders, i bronze per a mòbils. Ni un paraigua a la vista al magatzem. Però sí moltes ulleres, cascos de moto, patinets, una mica de roba, claus, un altaveu de mig metre d’alt que algú va deixar oblidat al Raval i una misteriosa cadira de rodes que no és la que ja van entregar temps enrere a un home que, al pujar en un taxi, el xòfer va oblidar carregar-la al cotxe i es va quedar a la vorera. També van arribar a mans de l’equip les cendres perdudes d’una funerària d’animals o el bolso Louis Vuitton amb tota la documentació al seu interior d’un membre del seguici de Rània de Jordània, de visita durant una edició del Mobile World Congress, segurament la setmana en què més treballen els lladregots.

La Grossa que no va ser

Notícies relacionades

Jordi Sáez, CEO de la plataforma Clear Channel: "El 60% dels ingressos per anuncis a les marquesines del bus va als ciutadans"

Set candidats competeixen per cinc festivals nocturns al Fòrum

Han aparegut dentadures que mai han tornat a veure la seva boca, joguines eròtiques que potser van donar un últim gust al metro i allà es van quedar i fins i tot guions de televisió, com el que mereix aquesta oficina, que sembla estrany que un lloc com aquest no tingui una sèrie escrita per Ricky Gervais. Una cama ortopèdica, una pròtesi mamària (???), una canya de pescar o un dècim de loteria de Nadal. Això últim va passar no fa gaire. Una parella d’avis va entrar a l’oficina amb ànim d’entregar un número que havien trobat pel carrer. Els van dir que al cap de sis mesos, si ningú ho reclamava, ells ja no podrien cobrar l’hipotètic premi perquè hauria vençut el termini. Allà el van deixar. I van marxar amb la consciència tranquil·la. «Crec que la gent surt millor del que ha entrat. En aquest lloc passen coses bones, recuperes la confiança en la societat», afirma la Mercè.

El millor, per al final. Viatgem fins a la segona meitat dels anys 90. Gustave Astrid Sievers, ciutadana amb passaport belga, arriba a Barcelona el 29 de gener de 1996. Agafa un taxi i al baixar oblida emportar-se un maletí que conté 13 quilos d’heroïna. No és poca cosa. Dies després, i després de fer algunes gestions per trobar el parador del paquet, la dona es presenta a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat. Amb tota la barra, demana que li tornin el seu. És detinguda gairebé immediatament i temps després, juntament amb tres persones més, és condemnada a penes que sumen 34 anys de presó. Passen els mesos, però no, la droga no se la queda el taxista.