Temps insegurs
‘Mayday’, taxista en conflictes, o quan el gremi ajusticiava els dolents
Dècades enrere, quan un company del taxi de Barcelona patia un assalt compartia un codi secret per l’emissora i el sector es mobilitzava per trobar el vehicle i reduir el lladre
Periodista
Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Els veterans del lloc, o potser no tant, recordaran les emissores de taxi, de com aquesta ràdio al costat de la ràdio de tota la vida anava deixant anar veus, la majoria de vegades incomprensibles, de companys de files que narraven el trànsit o qualsevol embolic gremial. Aquest ‘walkie-talkie’ els donava la vida, era com conduir en grup. I el client anava darrere, sense entendre massa per què aquest home, perquè eren i són gairebé tots homes, no portava posat el cinturó de seguretat (la normativa li ho permet) i manejava la interlocutòria amb una mà mentre amb l’altra sostenia la carxofa per parlar amb els amics al seient del copilot. Era, a més d’un mitjà de comunicació, una eina infal·lible per llançar un senyal d’alarma. Un ‘mayday’ que era correspost. I de quina manera.
Explica el taxista veterà Jordi Vilalta, un dels fundadors de Taxi Companys, que les emissores solien tenir codis. Un per a un servei a l’aeroport, un altre per a un servei fora del municipi. I un per a casos d’emergència. Jordi no recorda si era el 100 el 101, però el cas és que quan un company el deixava anar a través de l’emissora, es posava en marxa una maquinària gremial que tenia un sol objectiu: atendre el company que tenia un problema a bord. «No era una anècdota, passava sovint», narra aquest taxista.
Hi va haver un temps en què els taxistes no s’atrevien a entrar a determinades zones de la ciutat i els seus voltants. Passava a la Mina, per exemple, un barri de Sant Adrià de Besòs que els taxis, quan els carrers estaven per asfaltar, preferien evitar. Però no només allà. Taxistes d'edat avançada es refereixen a la dècada dels 80, quan l’heroïna es va fer forta, sobretot al Raval, i també eren habituals els atracaments a taxistes per part de xavals desesperats per aconseguir uns diners que els permetessin seguir alienats del planeta. Si pujava un client disposat a robar, amb un nivell de desesperació que pogués torçar molt les coses, el taxista activava de manera subtil el 100. O el 101. I també, dissimuladament, aportava als seus companys la localització i la destinació.
Com a Chicago
Notícies relacionadesEl Jordi ho recorda així: «Tots trèiem el verd i començava la recerca del company per tota la ciutat. I quan un el trobava, la resta anàvem contra ell fins que, en un lloc més o menys solitari, envoltàvem el vehicle». El que passava a partir d’allà és una mica de pel·lícula del Chicago dels anys 20, perquè l’apandador rebia perquè mai més se li ocorregués assaltar un taxi. Tal era la bona relació amb la Policia Nacional, que en més d’una ocasió, a l’arribar al lloc dels fets, feien un volt de més perquè al dolent li quedés clar el missatge. Després el detenien i aquí pau i després glòria. Eren altres temps.
Però allà no quedava la cosa. Els taxistes, gràcies a la seva emissora, es convertien en col·laboradors de la policia. Si l’autoritat estava buscant un vehicle, es passava la descripció als conductors, que continuaven treballant, però si veien el sospitós, retiraven el verd i el seguien per guiar els agents, que remataven la feina amb l’arrest. ‘Quid pro quo’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
