Els Jocs Olímpics, la CUP i Kilian Jornet

Si en alguna cosa ens posaríem d’acord la major part dels barcelonins és que els Jocs Olímpics de 1992 van marcar un abans i un després. L’èxit organitzatiu va ser de tal magnitud que la marca Barcelona va donar la volta al món i es va viure una època d’esplendor de la qual ara només queda el record. Dic això perquè aquesta setmana s’ha presentat la Plataforma Stop Jocs Olímpics i com a principal valedor hi havia, via telemàtica, el corredor i esquiador de muntanya Kilian Jornet. A Jornet aquells jocs el van agafar amb cinc anys. No obstant, sorprèn que després de gairebé 10 anys residint a Noruega es posicioni amb tanta rotunditat contra la candidatura Pirineu-Barcelona 2030.

Potser el problema és que ningú li ha explicat que les actuals normes que imposa el COI per poder celebrar uns Jocs són molt estrictes respecte a la sostenibilitat i el model econòmic. El mateix membre del COI Juan Antonio Samaranch explicava fa uns dies que no s’han de construir ni instal·lacions ni infraestructures noves per celebrar uns jocs. O sigui, que no està previst aixecar cap trampolí com va assegurar l’alpinista Araceli Segarra. A Jornet, que està considerat pel Consell Superior d’Esports esportista d’alt rendiment (DAN), li agradaria competir en uns Jocs, però no n’accepta l’actual model. Està en el seu dret, com ho estan els membres de la plataforma o els de la CUP que exigeixen al Govern que retiri qualsevol partida econòmica a canvi d’aprovar els Pressupostos. En fi, el que ha de fer el Govern central, el Govern català i el COE és explicar clarament el projecte. Potser llavors fins i tot Jornet canvia d’opinió i Pirineu-Barcelona 2030, com va passar en el 92, és una candidatura del grat de gairebé tots. Altrament, serà no a l’aeroport, no als Jocs i no a tot...

La bandera del 2030

Avui diumenge es penjarà una bandera a l’antic pal de l’escola Pedagògium de la plaça del Sol del barri de Gràcia. No serà una bandera qualsevol i no respondrà a cap tendència política. La iniciativa parteix de Flag Lab, que han traçat un projecte amb vocació de ciutat i creació cultural. La idea és penjar vuit banderes fins al juny del 2022 que apel·lin als valors reflectits a l’agenda 2030 respecte a la sostenibilitat, final de la pobresa i l’acció pel clima. Flag Lab ha firmat un acord amb l’escola Eina i la Fundació Suñol.

La cigonya d’Emilio

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

L’Escola de Periodistes va atorgar a títol pòstum aquest dilluns el Premi Ofici de Periodista a Antonio Franco. Un premi que arriba tard, tot i que el resultat final va acabar en un emotiu i merescut homenatge. Van parlar quatre periodistes, a més d’ Emilio Pérez de Rozas. Emilio, que era germà de Carlos i com que Carlos era germà d’Antonio, també era germà de l’homenatjat i va deixar clar que Antonio va ser un tipus irrepetible. Un dia ‘el pare Pérez de Rozas’ va dir a Emilio quan era petit: «No saps la sort que has tingut que la cigonya no t’hagi deixat al portal del costat». «I sí, va ser una sort perquè així vaig poder coincidir amb Antonio». Va explicar el mateix Emilio. Xavier Folch va dir de Franco que va ser el ‘gran director’ després de la dictadura i que tractava tothom amb respecte. Josep Cuní, que va agrair la seva amistat, va destacar el seu rigor tan simpàtic com contundent. Joan Tapia, que va ser el seu principal competidor quan exercia de director de ‘La Vanguardia’, va parlar de la seva innata intuïció periodística i Neus Tomàs, ara directora adjunta d’Eldiario.es, va explicar que va conèixer Franco fa anys en una manifestació contra el racisme, va remarcar també la valuosa aportació d’impulsar l’edició d’EL PERIÓDICO en català i va recordar que aquest país no li ha fet justícia. Doncs sí, té raó. En aquest país només recordem els grans quan no hi són.

Manel Fuentes, solidari

Un apunt final per destacar el concert que aquest dimecres va oferir Manel Fuentes a la Sala Luz de Gas. No va ser un concert més del seu Bruce Spring’s Team. Va ser un concert per ajudar la sala en el seu compromís amb la música en directe. Com el mateix Springsteen, Fuentes ho va donar tot i, a més, va pagar de la seva butxaca els músics. Al final, Fede Sardá va pujar a l’escenari en una altra nit per recordar després d’un any i nou mesos tancats. Que no pari la festa.