Troballa escultòrica

Hercúles recupera el lloc que Calígula li ‘va robar’ al Palau de Pedralbes

  • El bon ull del fotògraf Pere Vivas permet descobrir en un magatzem un cap perdut un segle, obra de Rossend Nobas, que coronava una font de Gaudí

  • En lloc de la peça, potser ocultada després de la Guerra Civil, es va col·locar un bust de l’emperador romà que descansava en un soterrani de l’antiga Finca Güell

Hercúles recupera el lloc que Calígula li ‘va robar’ al Palau de Pedralbes
4
Es llegeix en minuts
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +

El 31 de maig passat, el fotògraf Pere Vivas participava en una visita als magatzems del centre de manteniment municipal que porta el nom de qui va ser el regidor barceloní Josep Maria Serra Martí. Vivas va acudir al lloc amb altres persones per comprovar en quin estat estaven les portes que l’arquitecte Antoni Gaudí va dissenyar per a la Casa Larrard, al parc Güell. Passejant entre aquests objectes del passat, va destapar un bust i de seguida es va adonar que era idèntic al que havia vist en una foto d’una de les fonts que Gaudí va construir a l’antiga Finca Güell, l’actual Palau de Pedralbes: la Font d’Hèrcules.

És considerablement meritori que Vivas identifiqués tan ràpidament aquesta cara, que per cert podria ser la del mateix Gaudí, però aquesta és una altra història, que arribarà al final. És meritori perquè només es conservava una foto de la font original, amb Hèrcules encapçalant-la.

El cap i la foto

Això explica l’Ajuntament de Barcelona al donar a conèixer, inclòs un text molt complet del geògraf urbà, professor i escriptor Josep Liz, la història d’un cap que ha passat almenys gairebé un segle desapareguda. Joan Bassegoda, que va ser director de la Reial Càtedra Gaudí, mort el 1992, va explicar que qui li va facilitar la foto va ser el fill d’un antic majordom dels Güell, de cognom Arbestain. En la imatge apareix al costat de la font una nena, qui sap si integrant de la família Güell, propietària de la finca fins que la va entregar a la Família Reial, al principi dels anys 20 del segle XX. Després de la proclamació de la Segona República i l’exili d’Alfons XIII, va passar a ser de propietat pública.

Bassegoda no va fer al·lusió a l’autor de l’estàtua: ni a la foto ni en una altra documentació apareixia el seu nom. D’altra banda, Carme Hosta, arquitecta tècnica i responsable de la conservació de l’art públic a Barcelona, va comprovar que el cap portava la firma de l’escultor Rossend Nobas, i la data de 1884. Però malgrat que es coneguessin aquestes dades, no se sabia que aquest Hèrcules venia del Palau Reial.

Tot i que no està clar, el cap d’Hèrcules es va poder haver retirat al finalitzar la Guerra Civil, el 1939, com tantes altres estàtues que van acabar en un magatzem o bé abans, quan el Govern de la República, evacuat ja Madrid, va instal·lar la seva seu temporalment allà on els Güell van tenir la seva finca. Juntament amb moltes altres peces, el cap va acabar en un magatzem del carrer de Wellington, del qual es van tapiar totes les sortides. Amb els anys, aquest contingut va passar a un altre local, al carrer del Ciervo, per acabar al Centre de Manteniment Serra Martí.

De l’heroi al depravat

Crida l’atenció, a misses dites, que algú, el 1984, decidís recórrer a un recanvi. Segons relata el consistori, la mateixa font de Gaudí va quedar en l’oblit fins a 1983, 99 anys després que fos construïda: l’arquitecte municipal Ignasi Serra la va restaurar. I un any després, es va decidir coronar-la amb un bust que era en un soterrani del Palau Reial, de l’emperador romà Calígula.

No és qüestió de simplificar, però atenent la fama que els ha ofert la posteritat, amb el pes potencial de ficció que hi ha en això, l’operació suposava canviar un heroi mític per un depravat sexual amic d’assassinar els seus rivals polítics i a familiars, valgui la redundància.

Després de trobar-lo, el bust va ser analitzat per Alex Mesalles, restaurador del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que va concloure que la peça té unes mesures de 103 centímetres d’alt, 67 d’ample i 46 de fons, i que pesa 476 quilos. Està feta de gres vermell, del tipus Buntsandstein, que coincideix amb els medallons laterals de la base que fa 37 anys que sosté Calígula. Està en bon estat, excepte en el cas de la visera del casc, perduda, i alguns trets de la cara. El bust ha sigut restaurat durant l’octubre passat per l’empresa Arcovaleno Restauro SL.

El bust d’Hèrcules, l’original, no tornarà al Palau Reial. Es quedarà al MNAC, on es podrà veure en el context d’una exposició sobre Gaudí. A l’antic terreny dels Güell es portarà una reproducció, que allunyi d’on no va haver de ser col·locat Calígula, tercer emperador romà, fill de Germànic i Agripina, mort fa 1980 anys, en el 41, i succeït pel seu oncle Claudi.

Notícies relacionades

El rostre de l’arquitecte

La història té una última incògnita que, informa l’ajuntament, està sent investigada amb tècniques de fotogrametria. De l’anàlisi feta per Mesalles s’ha conclòs que per fer el bust d’Hèrcules primer es va fer una figura en guix a partir de la qual es va realitzar la còpia en pedra. Això obre la porta que s’ocupés un model humà. En el seu text Liz diu que Gaudí, que recorria a obrers i col·laboradors per a exercissin de models en altres casos, podria ser la cara que va servir de base perquè Nobas fes el seu Hèrcules. És un debat interessant, en què s’hauria de tenir en compte l’estudi que es va fer sobre una de les seves fotografies de jove, de 1878, sis anys abans que l’Hércules del Palau Reial fos esculpit.