Fenomen virtual

Entrevista a The Black Alien: «Convertir-me en alien és el meu projecte»

  • Té la llengua bífida, s’ha tallat el nas, les orelles, mig llavi. I només ha arribat al 29% de la seva «evolució». La detalla a Instagram davant més de 570.000 seguidors. Aquí destapa el seu perfil humà i avança què es farà al novembre.

A1-123332931.jpg

A1-123332931.jpg / JORDI OTIX (EPC)

8
Es llegeix en minuts
Ana Sánchez
Ana Sánchez

Periodista

ver +

Ve en to de pau. És el primer que un pregunta instintivament al veure un alien. Ell assenteix, riu. De seguida demostra més sentit de l’humor que els extraterrestres de les pel·lícules.

Fa gairebé any i mig que aquest alien va començar a envair les xarxes. Té una legió de fans i ‘haters’: més de 570.000 seguidors a Instagram. The Black Alien Project, ha anomenat el seu compte. Parlen d’ell tiktokers i youtubers. «El que li agrada als joves –justifica ell– és que jo faig el que vull. Gràcies a mi s’alliberen».

Té la llengua bífida i verda, la mirada injectada en tinta, implants sota la pell, tatuatges fins on arriba a la vista. S’ha tallat el nas i les orelles. Al juliol es va esmolar les dents i es va extirpar la meitat del llavi superior. Va detallant la «transformació» a Instagram. Només ha arribat al 29%. Al novembre –assegura– preveu amputar-se quatre dits: el dit petit i l’anular de cada mà.

«Sí –esbufega–, la gent sempre em diu: ‘Necessites un psiquiatre’, ‘tens un problema al cap’. Sempre, sempre». ¿Què diria als que el titllen de boig? «Jo em sento més normal que la gent que parla d’això –respon–. No necessito un psiquiatre». Però entén que no l’entenguin. «Sí, és normal –assenteix–. És una cosa molt personal. La gent no em pot entendre, de veritat. És mooooolt... Molt delicat. Mooooolt... Molt profund. La gent no em pot entendre».

Nom terrícola: Anthony Loffredo. 33 anys, 1,80, músculs XXL. Entrena dues vegades al dia. No beu, no fuma, menja sa. «Per equilibrar», diu. Jura que encara li queda algun centímetre sense tatuar. «Sempre falta», somriu. Sí, somriu més que un humà estàndard. La seva amabilitat xoca amb la seva aparença de ciència-ficció. «Per a mi això no és mutilar –es posa seriós–. Per a mi és una evolució. És la MEVA evolució» –recalca el ‘meva’–. Però aquesta és la baralla de sempre amb la societat».

Es disculpa diverses vegades pel seu espanyol. És francès, de Montpeller. Fa només un any i mig que viu a Barcelona. A les xarxes el tutegen com «Antonio». Així s’anomenava el seu pare, explica. Era italià, va morir l’any passat.

No sol donar entrevistes: últimament només ha parlat amb dos ‘youtubers’. La xerrada amb René ZZ supera els dos milions de visualitzacions. «¿Què atrau l’audiència? «L’Anthony té una aura de contrast que crida l’atenció –opina el René–. Es ‘destrueix’ i es maltracta fins a l’extrem però alhora transmet tranquil·litat, seguretat en si mateix i bons hàbits». Ja hi ha ninos i tatuatges amb la seva cara. Li demanen vídeos per a nens malalts. Acaben de treure a la venda les Black Alien Cookies: cabdells de cànnabis CBD. Sobre la taula hi ha un possible documental per a Netflix. Es podria dir que és ja un fenomen social, afirma el youtuber. «Però ho serà encara més en els pròxims anys».

¿Per què? És la pregunta que li fan diàriament. ¿Per què? «Perquè és una cosa molt personal que sento», afirma l’Anthony d’una tirada. «Les meves preguntes sobre la vida... ¿Per què hi ha només humans a la Terra? ¿Per què no hi ha alguna cosa més?». Riu. ¿Per què convertir-se en alien? «Perquè és una cosa que em crida molt l’atenció: el món extraterrestre. És una cosa que em crida massa l’atenció».

The Black Alien ensenya la seva llengua bífida i verda.

/ JORDI OTIX

No és l’únic que està portant la modificació corporal a l’extrem: hi ha un «Satanàs humà» al Brasil i un Red Skull (l’arxienemic de Capità Amèrica) a Amsterdam. Només a Instagram hi ha més d’1,3 milions de ‘post’ amb el ‘hashtag’ #bodymodification.

Fa set anys que l’Anthony es transforma en alien. S’haurà gastat uns 30.000 euros, calcula. Diu que no pararà fins a arribar al 100%. No revela quina imatge final té al cap, però ha penjat un dibuix de l’estiu del 2022 agafant un còctel amb tres dits.

¿Es veu guapo? «De veritat que sí», riu. «Com tothom. Aquest és el principi de la confiança en un mateix». I ell la té, diu. «Total».

«Soc molt feliç»

Ha passat un «dolor insuportable, repetits conflictes amb familiars, un judici sense fi», afirma a Instagram. ¿Val la pena? «Sí, és clar –assenteix–, perquè ara soc molt feliç». No es penedeix de res. «De res –insisteix–. Sí, fa molt mal, però és el que vull. És el procés de l’evolució».

«Jo m’acostumo a cada modificació. De veritat. Jo m’acostumo a tot»

Des que es va extirpar el llavi i va anunciar que es tallaria els dits, el debat virtual s’ha escalfat: «Que les teves modificacions per a un aspecte extraterrestre –li diuen– no et compliquin la vida terrícola». «Jo –replica– m’acostumo a cada modificació. De veritat. Jo m’acostumo a tot». 

La setmana passada va penjar fotos de dues cames robòtiques. «És alguna cosa que jo... buah –diu emocionat–, que m’encantaria, de veritat». ¿Tenir cames robòtiques? «Sí», assenteix. Però per a això s’hauria de tallar les cames, li dius parpellejant convulsivament. «Sí, però és alguna cosa molt... Uf». Tu insisteixes: això sí que és boig, ¿no? «Això és... uffffffff –esbufega ell–. No m’ho puc imaginar. És un somni. Si em dius: demà...». ¿Et tallo les cames i et col·loco unes de biòniques? «Hi vaig de cap», afirma sense dubtar.

«Sí que és una mica complicat per a una mare veure el seu fill canviar tant»

¿Què li diu la seva mare? «Jo parlo amb ella cada dia», diu. Ella posa somrient amb el seu fill alien en un parell de fotos. «Si no mates, si no ets un boig, no passa res. És només un cos –apunta–. Però sí que és una mica complicat per a una mare veure el seu fill canviar tant», afirma. «Jo l’entenc. Però faig tot el possible per relaxar-la. Parlo amb ella, riem... Soc el mateix d’abans». 

 Solia treballar en una discoteca de relacions públiques. Ara l’Anthony es guanya la vida amb el seu «art». Així el denomina. «Jo treballo com a model de fotos, gravo vídeos, treballo amb diferents marques...». L’any passat li va contactar un productor de cine per a una pel·lícula de ciència-ficció. «Visc bé –assegura–, ¿no es nota?», s’assenyala la roba. 

«No limit body évolution arte», defineix The Black Alien project a Instagram. Un art de l’evolució corporal. Sense límits. «Soc un artista –sol escriure– i el meu treball soc jo».

Retrat de carrer de l’Anthony. Al juliol es va extirpar part del llavi superior.

/ JORDI OTIX

 D’aquells que li practiquen totes aquestes «modificacions» es limiten a dir que «és un món molt tancat». Per no dir il·legal. «Si veig un doctor a l’hospital i li dic que em vull tallar els dits, ell em dirà: ‘Tu, boig, ves-te’n al psiquiàtric’. Perquè per a ell no és estètica, és mutilació, amputació, bogeria. Normal...» ¿Per a l’Anthony no? «Per a mi no és una mutilació. Per a mi és alguna cosa... estètica. Perquè al final, jo em trobo millor, ¿entens?». Però ja és una qüestió d’utilitat –l’hi repeteixen cada dia els seus seguidors–: ¿com entrenarà?, ¿com agafarà els pesos? «A mi m’agrada posar a prova el meu cos amb noves experiències –respon ell–. El cos s’acostuma a tot». ¿No té por? «No, de veritat que no». Ho diu rient. «És el procés del meu projecte».

I quan acabi el projecte, ¿què? «No ho sé», confessa. «És com una pel·lícula. Quan l’estàs veient, penses: ‘wow, ¿què passarà?’ Et dona adrenalina. I si un dia acabo el meu projecte, aquesta adrenalina pararà. I… no ho sé». No es podrà dedicar a cap altra cosa. «No –assumeix–, serà tota la meva vida».

«Imagina’t que arribin els extraterrestres i no siguin així», li ha plantejat amb sorna una seguidora. L’Anthony arronsa les espatlles. «No passa res», riu. La seva imatge –assumeix– és només fruit de la seva imaginació. No sap si s’assemblaran a ell, però sí, creu que existeixen. «Segur».

«Només soc un humà»

La gent s’espanta al veure’l pel carrer. «Sempre». L’Anthony deixa de somriure. «És el meu projecte convertir-me en alien, però jo sé que soc un humà. I la gent que s’espanta massa no pensa que soc només un humà. ‘¡És un monstre!’, com en una pel·lícula de terror, ‘se’m cruspirà’», diu arronsant les espatlles. «Però només soc un humà». És el mateix que crida ‘L’home elefant’ davant una multitud furiosa al final de la pel·lícula.

Els humans li fan por, sol repetir a Instagram. De camí a l’entrevista, de fet, un tipus l’ha insultat pel carrer. A Barcelona, es queixa, li solen faltar al respecte. «No pots jutjar algú només pel seu exterior». Diu que es mudarà ben aviat.

El que més li impressiona, diu, és que molta gent se senya al veure’l

El que més li impressiona, afegeix, és que molta gent se senya al veure’l. Com si fos un dimoni. «Això per a mi es...ufff», diu. «És una cosa que pesa molt». ¿El més increïble? Una vegada al metro de París, un noi va començar a donar voltes al seu voltant fent-li reverències. «Em va fer por», reconeix. ¿Sol passar por? «Sí, és clar –confessa. No sé com reaccionarà la gent. Per a mi és una mica perillós. Si a algú pel carrer li marxa el cap: ‘Vull matar algú’, jo soc el primer, segur».

«Un alien viu al segon»

Notícies relacionades

¿Que com viu un alien? «Un alien viu al segon –respon–. No tinc plans». A ell li agrada estar sol, diu. «Conec molta gent, però sempre vaig sol». Ara lliga més a Instagram, però reconeix que en la vida real és difícil trobar parella. «Sí, és complicat». És únic en la seva espècie, ¿no se sent sol? «No –insisteix–, de veritat que no». 

 «No has de tenir por de qui ets en realitat», va escriure en un ‘post’. ¿Qui és l’Anthony? «És un home normal –respon–. Amb la seva passió, amb el seu món. Res més». ¿Un consell? «Escoltar sempre el teu cor per arribar a la teva meta. Mai escoltar la gent».